A final dels vuitanta, Esclusa va rebre un encàrrec de l’Ajuntament per immortalitzar Barcelona de nit, i concretament els seus deu districtes, a través d’elements escultòrics o arquitectònics molt característics de cadascuna d’aquestes divisions urbanes: el pont de Calatrava al carrer Bac de Roda; el drac del Parc de l’Espanya Industrial; la Torre de les Aigües de l’Eixample (c. Roger de Llúria, 56)... Amb les 54 fotografies creades per aquell encàrrec, es va inaugurar, el 20 d’octubre del 1988, al Palau de la Virreina, l’exposició «Barcelona, ciutat imaginada». Bona part d’aquell material s’exposa ara a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (plaça de Pons i Clerch, 2, 2a planta), juntament amb l’aportació que Manel Esclusa faria quatre anys després a la mostra «Musa Museu. Fotògrafs contemporanis als museus de Barcelona», una exposició que aplegava les imatges que quinze artistes havien aconseguit en les seues visites als museus de Barcelona —cadascun a un museu. Manel Esclusa va visitar el Museu Marítim de les drassanes mentre que Toni Catany anava al Picasso; Gabriele Basilico, a la Fundació Miró; Ferran Freixa, al d’Art Modern (avui MNAC), etcètera.
Aquella exposició es va inaugurar al Palau de la Virreina el 19 de maig de 1992 dins de la secció Europa: Inèdita del festival Primavera Fotogràfica 1992, organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Són només cinc fotos d’aquella Musa Museu, una sèrie que Esclusa va titular «Mar de vitrines» i que, efectivament, combinen molt bé amb les de «Barcelona, ciutat imaginada», totes en blanc i negre, totes en intensa interacció amb la llum. Perquè, com explicava el mateix Manel Esclusa en la inauguració de l’actual exposició, la llum passa a ser matèria protagonista de l’obra gràcies a la voluntat de l’artista, ja que es tracta de fotografia nocturna feta amb «fotografia gestual», és a dir que «el fotògraf imprimeix un moviment a la càmera i el resultat és que la llum, que en principi està només per il·luminar, es transforma en un element matèric que participa d’una manera directa sobre l’arquitectura».
Avui, les fotografies d’Esclusa es veuen com a objectes artístics, un veritable joc de llums i ombres amb estructures, escultures i arquitectures que, ens siguen familiars o no, assoleixen entitat pròpia. Però les exposicions d’aquell temps es poden interpretar també com el treball polític per vincular Barcelona i expressió artística amb visions parcials que evitaven les friccions socials de la transformació urbanística forçada: la pressió sobre el Raval, l’ocultació de la pobresa i la prostitució i els efectes secundaris de la sacsejada olímpica.
Per sort, aquells encàrrecs a artistes, com Manel Esclusa, són avui patrimoni municipal i se’n pot gaudir i reflexionar.