«Una nueva víctima en el ‘Harlem barcelonés’», «La situación de angustia se agudiza entre los habitantes del distrito más violento de Barcelona», «L’objectiu és impedir que [a Ciutat Vella] s’acabi com a Chicago als anys 20».
Els dos primers titulars són de La Vanguardia, el tercer de l’Avui. Són del 1988 i els recull -en diverses notes a peu de pàgina- Jordi Secall al seu llibre Barcelona sobre Barcelona. Espais de conquesta 2002-2007 (Neret Edicions, 2024), un magnífic àlbum de fotografies i textos sobre els desnonaments, desallotjaments i intervencions urbanístiques agressives a la Barcelona prèvia i posterior al Fòrum de les Cultures de 2004. Les referències al 1988 s'expliquen perquè Secall presenta el context urbanístic preolímpic com un antecedent del que passaria amb l’urbanisme en el període que ell retrata.
El fet és que els articles que esmenta Jordi Secall van molt bé per relativitzar algunes mirades esbiaixades d’avui sobre el barri presumptament més conflictiu de Barcelona. N’hi ha molts que romantitzen el passat del Raval per nostàlgia de la infància (tots hi tornem a la nostra en determinats moments) però també hi ha una extrema dreta racista i xenòfoba que vol traslladar una imatge romàntica de l’antic «barri xino» per culpar els col·lectius de nouvinguts de qüestions que tenen culpables individuals i responsables polítics: els primers per delinquir, òbviament; els segons per no resoldre els problemes de fons que té qualsevol centre històric, agreujat per ser el rovell de l’ou de la ciutat més poblada i alhora la més visitada del país.
Ara pot semblar exagerat l’apel·latiu de Harlem barceloní que rebia el Raval el 1988. També ho era en aquell moment. Però és veritat que es tractava d'un microcosmos on la delinqüència -més o menys intensa, més o menys casolana- hi era present. Un altre dels articles que cita Jordi Secall al seu llibre ho il·lustra perfectament: es tracta d’una notícia de La Vanguardia a partir d’una roda de premsa del regidor de Ciutat Vella d’aquell moment, Joan Clos (precisament qui, com a successor de Pasqual Maragall a l'alcaldia, impulsaria el Fòrum de les Cultures). La notícia ens situa en un context plenament preolímpic, el 22 de març de 1991 (pàgina 33). El titular era un pèl propagandístic, «El ayuntamiento assegura que Ciutat Vella se recupera», i el subtítol, un poti-poti triomfalista amb les dades ofertes per Clos que ara resulten molt sorprenents: «En los últimos tres años se han cerrado 138 pensiones (incluyendo 27 ‘meublés’) con unas 4.000 camas. Por distintos motivos (higiene y prevención del tráfico de drogas) se han cerrado 124 bares y restaurantes». El que avui semblaria una campanya antiturisme (algú s’imagina l’alcalde Collboni presumint d’haver suprimit 4.000 llits d’hotel?), en aquell moment era una neteja de cara, un trasllat de la prostitució a d’altres districtes i una excusa, com denuncia Secall: «El pretext idoni per entomar una reforma radical i agressiva és la problemàtica delinqüencial tractada com un problema urbanístic».
Sovint la història d’un país sembla cíclica i tornem a trobar-nos, com a societat, en el mateix carrer sense sortida o en la mateixa assolellada avinguda, on la història ens diu que vam ser-hi fa cent o tres-cents anys. A les ciutats sembla que aquests cicles són molt mes curts i les exageracions (la terrible delinqüència que converteix els nostres carrers en Harlem), les mateixes.
