Quan la Junta de Museus de Catalunya va comprar, fa 120 anys, el Sant Francesc d’Assís segons la visió del papa Nicolau V, sant Francesc no tenia ombra. Tot el fons de la pintura era negra i els compradors, de fet, no van identificar aquesta pintura de Zurbarán com el famós sant Francesc —del qual hi havia dues rèpliques més del mateix Zurbarán a Lió i Boston—, sinó com un simple «frare en èxtasi».
El sant Francesc de Francisco de Zurbarán ha recuperat l’ombra gràcies a la intervenció del Departament de Conservació i Restauració del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que dirigeix Carme Ramells. Elles (sobretot són restauradores) li han pogut traure la capa negra que cobria el fons (en un moment de la història de l’estètica, el fons negre va esdevenir un senyal de bon gust i molts fons es van fondre en negre) i ara sant Francesc d’Assís no només projecta una ombra, sinó que ensenya tímidament els dits d’un peu (el dret, al contrari que els seus germans de Lió i Boston) i s’endevina l’arc de la cripta on «descansava» sant Francesc. Perquè aquest sant Francesc no representa la imatge del sant en vida, sinó el seu cadàver incorrupte més de cent anys després de la seva mort, que és com el va veure el papa Nicolau V segons una llegenda. No és cert, i un text de Sílvia Canalda al catàleg de l’exposició ho explica molt bé, però el segle XVI es va escampar la notícia que l’esmentat Papa s'havia assabentat que el cadàver de sant Francesc d’Assís estava incorrupte en una segona cripta, en realitat inexistent —amagada sota la cripta de l’església de Sant Francesc a Assís— i que la figura del sant estava dreta i amb els ulls oberts. Aquest és el sant Francesc que ens retrata Zurbarán, un cadàver mític amb cara d’haver-se mort ahir en una cripta secreta a la qual no s’havia accedit fins aquell moment. Sembla que la invenció va ser de fra Marcos de Lisboa i transcrita per Francesco de Baucio segons versió del cardenal Astorgio Agnesi que hi havia estat present. El joc del telèfon en versió vaticana tardomedieval, ideal per a contrareformes.
El Museu de Lió va tenir la idea de presentar les tres versions de Sant Francesc d’Assís segons la visió del papa Nicolau V, l’equip de restauració del MNAC la va enviar ja restaurada i ara el museu del Palau Nacional de Montjuïc presenta una exposició que explota totes les ombres de Zurbarán, les pintades per ell en les seues obres i les que metafòricament ha projectat sobre l’art contemporani català.
Segons el director del MNAC, Pepe Serra, es tracta d’una exposició amb risc que confia en la intel·ligència dels visitants i, per això, no desvetlla tots els arguments que fa servir. L’exposició no explica per què ha situat la Natura morta amb plat de codonys de Zurbarán al costat dels codonys de la Natura Morta núm. 148 de Toni Catany, perquè és òbvia, però tampoc revela perquè ha situat la Gran tela grisa de Tàpies a prop dels tres sant Francesc. El comissari Àlex Mitrani parla del zoom que Tàpies ha fet sobre la seva obra, un zoom molt més intens que el que va fer Zurbarán en reduir l’escena del Papa bocabadat davant del cos incorrupte de sant Francesc en una cripta a un únic element del quadre: sant Francesc. I la seva ombra.
L’exposició, arriscada o temerària, mereix la visita només per la qualitat de les obres de Zurbarán —del qual hi ha també un xai a punt del martiri, una Immaculada Concepció de mides gegants i mil detalls iconogràfics, una Mare de Déu de la Mercè amb dos mercedaris propietat del Museu del Prado que el mateix Prado encara no ha exposat i les dues versions de la Natura morta d’atuells, que originàriament van ser de la col·lecció «Francesc Cambó».
Per acabar-ho d’adobar, hi ha una bona representació de tota una sèrie de dibuixos que Antoni Llena ha fet inspirat en Zurbarán amb un paper més senzill i pobre de l’habitual —tot molt franciscà—; les fotografies de llums i ombres de Marta Povo; l’Homenatge a Zurbarán de Josep Guinovart (del 1964), i el muntatge d’Eulàlia Valldosera que projecta l’ombra d’una marededeu a partir d’un pot de Colón (el producte de neteja, sí) i que es diu Maria (a Francisco de Zurbarán). Una ombra creada expressament per a aquesta exposició.