Si se li demana per la llavor de Jo dic mai més, Ferran Castells, el dramaturg i únic actor d’aquest monòleg sobre l'exili, es remunta fa més de vint anys. El 2003 va col·laborar amb diverses accions de la campanya «No a la guerra» i fins i tot va dirigir un espectacle amateur a Torredembarra sota aquesta mateixa premissa. Des de llavors, li va quedar l’espina clavada: volia escriure un espectacle sobre la guerra i portar-lo al teatre professional, malgrat que no fos senzill.
A l’era de l’entreteniment i dels formats curts, i d’una extrema dreta que cada vegada tenyeix més ajuntaments i governs, un monòleg de noranta minuts sobre memòria històrica i les migracions forçades no és pas senzill de vendre. I malgrat això, Castells va entomar el repte amb ganes.
A partir de la pandèmia va posar-se a recopilar testimonis de la Guerra Civil, de l’exili, de la Segona Guerra Mundial i dels camps de refugiats. D’homes, dones i nens que van viure la cruesa de la guerra i el desplaçament. «Molts relats testimonials explicaven el patiment en primera persona, i em va semblar que això generaria empatia, que la gent s’hi podria identificar», explica Castells.
Així, va anar teixint històries. Algunes són relats individuals, com les vivències d’Emèrita Arbonès i Eulàlia Berenguer durant la fugida de Barcelona. D’altres es basen en diversos testimonis, com els dels presos de Mauthausen, que van lluitar per sobreviure a la brutalitat de les SS, o els dels nens que van viure l’exili i els camps de refugiats sense cap adult de referència. Aquesta última es basa en el llibre Traumas. Niños de la guerra y del exilio.
També hi entrellaça cançons i poemes musicats sobre la mateixa temàtica, d’entre les quals hi ha «Je reviendrai», una cançó molt popular durant la Segona Guerra Mundial, i «Dos anònims», dos poemes que Ovidi Montllor va musicar («Maleïdes les guerres / i aquell qui les va fer!»).
Just quan Castells acabava la dramatúrgia sobre la guerra del passat, la del present escalava. «Vaig acabar d’escriure l’obra i va començar la guerra d’Ucraïna», explica. I això va empènyer-lo a lligar la memòria històrica amb la denúncia dels refugiats de les guerres de l’actualitat.
Així, en la posada en escena, dirigida per Teresa Devant, el text que parla de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, de camps de refugiats francesos i austríacs, es complementa amb projeccions i cites sobre les migracions forçades d’avui. Amb missatges que reivindiquen la situació dels 120 milions de persones que han hagut d’exiliar-se de conflictes arreu del món.
De fet, l’obra és una producció que s’ha fet en col·laboració amb l’exposició «Refugiats. Andorra, país d’acollida», comissariada per Xavier Llovera. Van ser artistes andorrans els que van treballar en la música i l’audiovisual que acompanya l’espectacle. Ara s’ha programat a Barcelona enllaçada amb l’exposició «En fugida. Refugiats», del Museu d’Història de Catalunya.
A Andorra, van convidar-hi alumnes de 4t d’ESO i de batxillerat, i Castells recorda l’experiència amb il·lusió: «Va acabar l’obra i els estudiants van quedar impressionats que aquestes vivències fossin reals, i en volien saber més, sobre la història de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial».