Artur Heras va nàixer a Xàtiva el 1945, l'any en què, coincidint amb el final de la II Guerra Mundial, l'Exèrcit Roig alliberava els camps de concentració del Reich i quedaven al descobert les atrocitats comeses en espais ignominiosos com el camp d'Auschwitz. Aquell vincle casual ha estat l'aliment, segons explica el mateix artista, per tractar de comprendre els mecanismes del mal. Un treball acumulat des de fa anys que «parteix d'una reflexió sobre la relació entre la paraula, com a suport de la memòria abstracta, i el dibuix com una manera de visualitzar aquesta memòria, de donar-li consistència pràctica».
En la trajectòria d'Heras, de fet, gran part de la producció correspon a aquell exercici memorial amb les armes que proporciona l'art. Però els darrers anys aquest treball, en correspondència a l'avanç de les idees totalitàries, s'ha reforçat. El resultat ha estat una exposició com «Halt!», enriquida al llarg del temps. De fet, des que aquest treball es va mostrar per primera vegada el 2022 en diverses sales de Bremen, Heras ha anat incorporant obra nova.
Per als que pensen visitar la mostra de Xàtiva, la recomanació és començar en el Museu de l'Almodí, on hi ha Indesinenter, una enorme i deteriorada mà alçada que remet a un moment terrible de la història, però simbolitza alhora la necessitat, ara i ací, de fer alguna cosa. La locució llatina que agafa com a títol, i que també trobem en un poema de Salvador Espriu musicat per Raimon, té el significat de «sense parar, incessantment». La ubicació en la solitud del claustre reforça la potència de la imatge.
Molt a prop, en les sales temporals del Museu de Belles Arts, trobem una sèrie d'obres de temàtica diversa, on destaca Mur de paraules, una gran obra mural, de tècnica mixta, que és un homenatge als homes i dones que han posat mots a la barbàrie, de vegades des de la posició terrible de l'observador que és víctima, de Primo Levi i Neus Català a Rose Aüslander, de Federico García Lorca i Walter Benjamin a Hannah Arendt i Marguerite Duras. Una peça per a mirar i llegir, amb calma, on, a manera de trencament i document, apareix una carta de Franco a Hitler, en la qual el dictador espanyol li mostra la més entusiàstica adhesió a l'ideòleg del nazisme. Un recordatori oportú.
Aquest espai acull també una obra recent, de 2024, que fa referència a Xàtiva, La Mona i el Savoia Marchetti S.79, una pintura que recorda el salvatge bombardeig de la ciutat al final de la guerra. Un simbolisme molt intens també en el quadre L'hora de berenar (2022), que representa Franco en un àpat que és en realitat el macabre exercici de signar al costat d'una pintada que recorda els 152.000 «reos de muerte». També hi ha lectures actuals, com una obra recent en què Heras, amb valentia, cavalca per sobre de les lectures de tribu, parcials, per unir en una mateixa composició els conceptes d'Auschwitz i Gaza, com a paradigma evident, per a qui vulga veure'l, de la repetició de la història.
En tot cas, com passa amb totes les exposicions monogràfiques celebrades els darrers temps a Xàtiva, l'espai més espectacular de llarg és l'Espai Cultural Sant Domènec, en l'antic convent. En aquesta ubicació llueixen obres de gran format, com la irònica Els laborables (2021), que representa un grup de treballadors fent la salutació nazi. Walter Benjamin advertia el 1935 que les salutacions enfervorides i els Sieg Heil!, l'estetització de la política, eren «l'avantsala de la guerra». Costa no posar en relació l'obra i la contextualització amb episodis recents com la banalització de la salutació nazi per part d'Elon Musk.
Obres com Destí Auschwitz (2020-2021), amb un enorme vagó de tren, o la molt recent Bunker Valentin, la megaobra de Bremen destruïda pels bombardejos aliats, també reclamen la mirada de l'espectador. Però el millor de la secció, possiblement, té a veure amb els retrats, imatges on l'artista extrau de les expressions tota la càrrega emocional de por i estupefacció. Especialment, l'enorme De l'obscuritat i la incertesa (2024), que mostra un home amb una expressió colpidora, que ens persegueix amb una severitat que commou, però també els retrats de les víctimes, en els ulls de les quals es pot llegir tot el patiment, tot el dolor. I al costat, novament, els botxins, la mirada dels quals també resulta reveladora.
L'ermita gòtica de Sant Feliu és l'últim espai habilitat, el menys habitual de tots. Un edifici de gran interès arquitectònic en què Heras estira el relat per fer homenatge a un altre pintor xativí, Josep de Ribera, mestre en ensenyar-vos el patiment. Sant Bartolomé ens mira (2019), és la part més vistosa de l'homenatge, però també hi ha una derivada interessant, com ara la recreació d'un retrat que Ribera va fer de la seua filla i que es va destruir en els atacs aeris dels aliats a Nàpols. Una altra de les derivades de la barbàrie. On l'art torna a fer el seu exercici de memòria.
«Halt! Imatges que pensen»
Artur Heras
Comissari: Anacleto Ferrer
Sant Domènec, Museu de Belles Arts, Casa de l'Ensenyança, Museu de l'Almodí
Xàtiva
Fins al 30 d'abril