Hi ha una sèrie de cites, de frases categòriques per la seua capacitat d'expressar una idea, que et venen al cap en un moment donat, sense saber exactament si l'has llegit o escoltat d'alguna persona contemporània, o si es tracta realment d'una cita històrica, és a dir, si és fruit del pensament d'un autor clàssic. Això m'ha passat a mi reflexionant sobre la «consulta de la llengua base» en el sistema educatiu valencià i, en particular, sobre els arguments a favor de triar o marcar «Sí al valencià». Una reflexió en què he acabat preguntant-me què hauríem de fer per conservar la llengua, per salvar-la de les dinàmiques centrífugues de la història, on certes forces actuen com una piconadora.
La cita ha resultat ser de l'historiador francès Ernest Renan, la va pronunciar en una conferència en 1882 que portava per títol «Què és una nació?», i és justament la seua resposta: «L'existència d'una nació és un plebiscit de cada dia». La consulta, perversa en fons i forma, té, per contra, una conseqüència molt positiva. Una important reacció ciutadana (destaca el fenomen Famílies pel Valencià, però també l'intens treball d'AMPES i docents) i cívica (Acció Cultural del PV, Escola Valenciana, Plataforma per la Llengua, sindicats, alguns partits —uns més que altres), amb desenes de xarrades, material gràfic i audiovisual, pancartes, mobilitzacions, iniciatives legals, etc.
No obstant això, seria ingenu pensar que el valencià se salvarà per haver guanyat aquesta consulta. Aquesta no és la «guerra», és tan sols una «batalla» més o, fins i tot, podríem dir que no és més que un «setge» al qual ens han sotmès, que cal trencar. I no només perquè si ix que «la llengua base» és el
Seria ingenu pensar que el valencià se salvarà per haver guanyat aquesta consulta
valencià, això no implicarà que tot l'ensenyament siga en la nostra llengua (només ho serà al voltant del 65 %, no és una tornada a les línies en valencià), sinó perquè és evident que la llengua no la salvarà l'ensenyament, com tampoc la causa del retrocés del seu ús social ha sigut l'escola en castellà (sí de la diglòssia, clar). Existirà, com la nació, si guanyem la consulta de cada dia. De fet, la mateixa consulta.
Crec que ha aplegat el moment que mirem la realitat tal com és (i no com ens agradaria que fora, idealitzant-la), perquè treballar a partir de la realitat és l'únic camí per canviar-la. I ens interroguem amb sinceritat sobre quina és la sociologia del nostre País (qui som?), en quina situació estem després de quaranta anys de polítiques lingüístiques (on estem?) i què caldria fer per preservar el valencià per al futur (cap on hem d'anar?), per a la qual cosa és imprescindible deixar de perdre parlants (interrupció de la transmissió intergeneracional o conversió en «valencianocallants»), recuperar parlants en territori valencianoparlant perdut i guanyar-ne de nous entre els nouvinguts. Intentem-ho.
Qui som?
En primer lloc, hem de partir del fet que des del nostre naixement no hem sigut un país lingüísticament homogeni, sinó amb una composició diversa. Una diversitat de base territorial, no personal (perquè una societat bilingüe —una altra cosa és poliglota— no és sostenible en el temps). Així, el Regne de València va tindre des del principi dues zones: una de parla castellanoaragonesa (minoritària) i una altra de parla catalana, en la variant valenciana (majoritària). Això no obstant, la convivència, en general, sempre fou pacífica. Aquesta dualitat històrica la consagra la Llei d'ús i ensenyament del valencià (LUEV), establint una divisió entre municipis de predomini valencianoparlant i de predomini castellanoparlant.
En canvi, a escala sociològica, la situació no s'ha mantingut inalterada, i la interferència de la Corona veïna (que compartia llengua amb una part dels valencians), primer cultural i després politicomilitar, ha fet retrocedir el valencià dins el seu territori propi. El procés de castellanització va començar amb les classes altes valencianes: la noblesa (del segle XVI en endavant) i la burgesia (a partir de final segle XIX). Després, amb la repressió cultural franquista, la immigració rural espanyola dels anys cinquanta, seixanta i setanta, i els mitjans de comunicació de masses, es va estendre a la resta de la societat valenciana a les àrees metropolitanes (València, però sobretot Alacant-Elx). Finalment, en les últimes dècades ja ha afectat les ciutats mitjanes.
Aquesta sociologia ens dibuixa un país radicalment diferent a Catalunya o a les illes Balears: on no hi ha cap zona històricament castellanoparlant, i la castellanització, de les classes altes, fou molt puntual. Tampoc és semblant a Galícia, on hi ha castellanització històrica d'elits i moderna de la resta de la societat, però tampoc hi ha cap zona de parla castellana. Ni a Euskadi, on hi ha moltes zones castellanoparlants, però originàriament no ho eren. En canvi, aquestes societats tenen en comú dos elements que són febles en la societat valenciana: un alt sentiment de pertinença nacional/regional i, al marge de l'ús social o de cada persona, una vinculació indissociable de la llengua amb la seua identitat.
On estem?
En segon lloc, cal analitzar en quin punt està el valencià després de quaranta anys de polítiques lingüístiques. El balanç, grosso modo, és el següent. El procés de substitució lingüística accelerat que hi havia fins als anys setanta es va paralitzar o, si més no, desaccelerar, amb la creació de la Generalitat. L'extensió del sentiment autonomista que la va acompanyar va suposar una revalorització de la nostra llengua, que era la llengua pròpia de la nova institució d'autogovern i tornava a ser llengua oficial i administrativa. I l'ensenyament del valencià, però, sobretot, en valencià (programes PIP i PEV, les «línies en valencià»), va alfabetitzar diverses generacions de valencians per primera volta en la seua llengua.
Finalment, l'existència de la RTVV (en un moment d'alt consum televisiu convencional), especialment els informatius, els esports, la programació infantil i algunes sèries, pròpies o doblades, va fomentar la dignificació del valencià, la generació d'una certa indústria audiovisual vinculada a la llengua i la tímida creació d'una cultura popular mediàtica en valencià que inclús incorporava castellanoparlants (el cas de la generació Bola de Drac és ben simptomàtic). En els aspectes negatius, el conflicte ortogràfic (el secessionisme lingüístic) i la ideologia que habitualment porta associat, que considera al valencià un idioma subaltern enfront del castellà, va suposar un fre a les dinàmiques positives anteriors.
La situació de la llengua pròpia a Catalunya, les illes Balears o Galícia gaudix d'una millor salut que el valencià.
Amb tot, les polítiques de normalització lingüística fins a 1995 foren sempre molt tímides i parcials (el valencià no fou mai la llengua preferent de la Generalitat ni es va aprovar un requisit lingüístic per a l'Administració; tot l'ensenyament no fou en valencià als municipis de predomini lingüístic; RTVV era bilingüe). L'arribada a la Generalitat del PP va suposar una paralització i, fins i tot, un retrocés, la qual cosa, unida a la globalització i internet, la immigració (la sud-americana ja parla castellà) i el turisme residencial, va tornar a accelerar el procés de castellanització, de forma dramàtica, afectant les ciutats mitjanes com ja hem dit i a la transmissió generacional, inclús en famílies conscienciades.
El canvi polític de 2015 va obrir un horitzó d'esperança per a la recuperació de la llengua, que diversos factors (i certes errades i insuficiències) van provocar que, tot i els avenços, no satisfera les altes expectatives generades. Si bé el valencià va esdevindre la llengua preferent de la Generalitat, el soci majoritari de la coalició de govern va bloquejar mesures bàsiques com el requisit lingüístic, la reciprocitat amb altres mitjans públics en la nostra llengua o l'aposta econòmica clara per À Punt. Però sobretot, foren dos factors nous que requerien noves estratègies: una societat hiperconnectada i global, que no existia en 1982 ni en 1995, i un rearmament de la identitat espanyola castellanocèntrica.
En paral·lel, tot i els atacs i les reaccions contràries rebudes en aquests anys, la situació de la llengua pròpia a Catalunya, les illes Balears o Galícia gaudix d'una millor salut que el valencià. Molt més consolidada institucionalment en els seus governs i Administració, en els mitjans de comunicació (inclús privats), en l'ensenyament, en la lleialtat dels seus parlants, en la transmissió generacional, etc. Fins i tot sota governs no nacionalistes (Galícia, Balears o Navarra). Cas a part mereix el País Basc (i Navarra), on, des d'una posició molt minoritària i una llunyania lingüística del castellà que dificulta l'aprenentatge, l'euskera ha avançat molt significativament, fins i tot en llocs on feia segles que no es parlava.
Cap on hem d'anar?
Arribem a l'última part. Vist tot l'anterior, què hauríem de fer per revertir el procés de castellanització? La primera és acceptar la realitat. El valencià no ha sigut mai la llengua de tot el País Valencià. En el moment constituent de la Transició (on tot estava per fer i tot era possible, com se sol dir), haguera sigut possible que el valencià, més enllà de la cooficialitat, fora la segona llengua a les comarques històricament castellanoparlants. Però eixe moment ha passat i, per contra, tenim una reacció d'intolerància lingüística (i d'altres), sobretot entre els castellanoparlants dels municipis de predomini valencià, però que també està afectant les comarques que històricament han sigut de parla castellana.
La diferència és que eixes comarques tenen dret a ser castellanoparlants, no els podem obligar a no ser-ho. Sí que haurien de tindre un coneixement mitjà de valencià, per la qual cosa l'exempció lingüística hauria d'existir, amb caràcter transitori, només per a alumnes provinents de fora del País Valencià; i caldria també adoptar mesures de promoció de la llengua, com facilitar línies d'immersió lingüística.
Perquè, a més, el valencià té un repte més important, que és tornar a ser la llengua principal en el seu territori, si no històric, almenys modern (Oriola, i el Baix Segura o Vega Baja, així com Monfort, Asp i Cabdet, lamentablement, s'han perdut —de moment, mirem Euskadi i Navarra). Un territori que la LUEV ha blindat jurídicament com «de predomini lingüístic valencià», tot i que en bona part d'ell ja no és majoritari. Perquè no és que els castellanoparlants no tinguen dret a ser-ho en zona valencianoparlant, sinó que és on nosaltres tenim dret a viure en valencià.
Cal que el valencià, més enllà de formar part de la seua quotidianitat, ha de tenir valor i ser un motiu d'orgull per als valencianoparlants.
Açò enllaça amb els arguments que s'han donat per defensar el sí a la consulta. Uns arguments que, a parer meu, majoritàriament han anat encaminats a defensar el seu valor meritocràtic o utilitarista («el valencià obri portes», «conèixer més d'una llengua millora l'aprenentatge de noves»). Són uns arguments que potser apel·len a persones no valencianoparlants amb orígens familiars forans, però que presenten dos problemes. Un, que poden ser molt fàcilment rebatuts perquè, en el plànol de la utilitat, el valencià, ni tan sols al conjunt del domini lingüístic, no és tan útil ara mateix com voldríem, perquè no és imprescindible, i sempre ho serà més una llengua amb més parlants o major demanda laboral (l'anglès sense anar més lluny, però també el francès, l'alemany, el xinès, etc.).
I l'altre, ser uns arguments que no apel·len als valencianoparlants per transmetre la seua llengua als seus fills o nets, per matricular-los en ensenyament en valencià o per mantenir socialment l'idioma (el fenomen dels valencianocallants: aquells que només parlen valencià en el meu entorn o si algú comença una conversa en aquesta llengua, tot i ser la meua o... la dels dos). Per salvar la llengua, cal apel·lar als valencianoparlants a viure en valencià en tots els aspectes, donant visibilitat a l'idioma, fent-lo necessari en la societat valenciana i ensenyant-lo als seus descendents, però també a altres ciutadans que ara no el parlen.
En definitiva, que el valencià, més enllà de formar part de la seua quotidianitat, tinga valor i siga un motiu d'orgull per als valencianoparlants. És a dir, que forme part de la seua identitat, de la identitat valenciana. Perquè les llengües minoritzades han demostrat tindre millor salut on més sentiment regional/nacional hi ha (que no implica necessàriament majories electorals nacionalistes). L'exemple d'Euskal Herria no pot ser més clar. Amb un nombre reduït de parlants, set dialectes que han obligat a fer una koiné (euskera batua) que no és pròpia de cap lloc i, com que no és indoeuropea, està aconseguint una progressió espectacular, per estar associada a un fort sentiment basc. Recordem que el model basc són les línies (voluntàries), i no un model únic (oficial) com a Catalunya.
Hem dit que no ens assemblem a cap territori amb llengua pròpia de l'Estat (potser Navarra, però som més urbans). Quin ha de ser llavors el nostre referent? On ens hem de mirar? Doncs en aquells països duals amb una llengua històricament més prestigiosa que l'altra, amb fenòmens de diglòssia i retrocés urbà. Se m'ocorre un cas: Bèlgica. Salvant les distàncies, Flandes seria la part valencianoparlant i Valònia la castellanoparlant (Holanda i França, per analogia, Catalunya i Castella). Sé que és un cas de conflicte, però hem d'assumir que el nostre no podrà evitar-lo. Eixa lleialtat lingüística derivada de la identitat flamenca és la que ha impedit la substitució del neerlandès pel francès a Flandes.
No hi ha millor motivació per aprendre una llengua que formar part de la comunitat que la utilitza
Ni l'escola en valencià ni cap política lingüística per si mateixes salvaran el valencià. Són necessàries, sobretot per integrar els nouvinguts, però no són suficients. Perquè cap llengua continua existint per la seua utilitat o valor cultural, sinó perquè és la llengua d'una comunitat, d'un poble, d'una nació: perquè és la nostra llengua. No hi ha millor motivació per aprendre una llengua que formar part de la comunitat que la utilitza (a la Ribera els immigrants l'aprenen per «no ser tota la vida de fora»). El llatí fou útil durant molts segles en què ja no el parlava ningú. Quan va deixar de ser «oficial» (arran de la traducció de la Bíblia a les llengües vulgars), va morir perquè no era la llengua de ningú.
Hi ha ètnies, pobles i nacions, algunes inclús amb estats sobirans, que existixen sense tindre una llengua pròpia (EUA) o una llengua molt minoritària (Irlanda). Però no hi ha cap llengua sense una ètnia, poble o nació. Sense la seua comunitat política. De manera que el futur del valencià va lligat al del Poble Valencià (més que a l'inrevés, en realitat), i tots dos es decideixen amb un plebiscit permanent i quotidià (no aprovant normes o delegant en el sistema educatiu, sense implicació). Aprofitem l'experiència organitzativa i la mobilització ciutadana de la consulta Rovira i no despengem les pancartes dels balcons. Però ara prenem la iniciativa nosaltres. Perquè la consulta, és «cada dia».