El mes de desembre passat el Consell d’Eivissa inicià una peculiar consulta popular. A través de la seva pàgina web demanava que tots els eivissencs que volguessin fessin arribar la seva opinió sobre si pensaven que calia canviar la llei electoral balear perquè l’illa pugui triar un o dos diputats més a les eleccions de 2027.
Era la primera passa de la institució presidida per Vicent Marí —del PP, amb majoria absoluta— per intentar que el Parlament canviï la norma que regula els comicis. El motiu és de justícia, ningú no ho dubta. Però el problema polític que es planteja és tan delicat que és difícil que es pugui solucionar.
A les Balears les circumscripcions electorals són cada una de les quatre illes. Mallorca omple 33 escons dels 59 de la cambra legislativa; Menorca, 13; Formentera, 1, i Eivissa, 12. Aquest repartiment data de 1986 —per a les eleccions de l’any següent— i es va fer seguint el principi de l’equilibri pactat el 1983 entre les dues forces majoritàries que negociaren l’Estatut, Unió del Centre Democràtic (UCD) i PSOE. Totes dues acordaren el que es definí com la proporcionalitat corregida. És a dir, que existís una relativa proporcionalitat en funció de la població a l’hora d'elegir diputats per a cada illa, però que al mateix temps s’asseguràs que la major demografia de Mallorca no fos abusiva a l’hora d’ocupar escons del Parlament, i a tal efecte se sobrerepresentaren les illes menors.
L’acord no va ser fàcil. Tot el contrari. Costà molt perquè la dreta, en especial l’eivissenca, liderada per Abel Matutes, exigia la paritat entre les circumscripcions menors —Menorca i Eivissa/Formentera— i Mallorca. Aliança Popular —avui Partit Popular— assumí aquella reivindicació fins al punt que fou sobretot per això que es va abstenir en la votació del Congrés que va aprovar l’Estatut d’autonomia per a les Balears, enguany ha fet 42 anys. El PP no acceptà aquella distribució, si bé com que governà des del principi (1983) i fins al 1995, s'oblidà de la reivindicació de canviar-la.
Les cúpules dels diferents partits polítics mai han volgut canviar el sistema. Els fa por que si s’obre la negociació sigui impossible arribar a un acord. Ningú vol que l'illa respectiva perdi representació en relació amb la que té actualment. Per tant, ja els ha anat bé així com estava. Però el temps no passa debades per a res ni per a ningú, i tampoc per a la relació demografia-representació a les Illes. I amb el transcurs de les dècades aquesta proporció s’ha convertit en una aberració democràtica, única a tot l’Estat.
L'any 1983 Eivissa tenia 65.228 habitants i Menorca, 60.006. Quan s’incrementà (1986) el nombre total d’escons del Parlament de 54 a 59 per a les eleccions de 1987, els eivissencs passaren a triar-ne a raó d’un per a cada 5.400 ciutadans, mentre que la mateixa ràtio a Menorca fou de 4.600. A la dreta d’Eivissa no li feia gens de gràcia —dominava clarament el panorama polític insular d'ençà del 1977 i considerava que aquesta distribució li feia perdre pes en el conjunt del Parlament—, però no tingué més remei que acceptar-la, tot i que de molt mala gana.
Avui Eivissa té 161.485 residents de dret, mentre que Menorca té 101.074 habitants. És a dir, hi ha un 60% més d’eivissencs que de menorquins, però el nombre d’escons a la cambra que trien uns i altres s’ha mantengut inalterada des de 1986: 12 i 13, respectivament. Ara mateix, doncs, a Menorca la relació entre habitants per escó és de 7.774 i a Eivissa de 13.457.
No existeix res semblant en lloc de l’Estat. Existí un cas per l'estil a Canàries, però fa dècades que està solucionat. I pel que fa al País Basc, on regeix el partit entre el nombre d’escons que tria cada circumscripció, no és comparable, perquè òbviament en el cas balear Eivissa té quasi dos terços més de població i elegeix un diputat menys que Menorca.
Durant el mandat passat (2019-2023) del Consell d’Eivissa, quan el PP ja hi tenia la majoria absoluta, el president encomanà un estudi sobre el particular a un catedràtic de Dret, Josep Maria Castellà, de la Universitat de Barcelona, que concloïa que era de justícia reparar l’evident desequilibri i que es podia fer incrementant el nombre total d’escons del Parlament.
A Palma, ningú es va voler donar per assabentat. Les direccions de tots els partits van fugir de la qüestió. Ningú vol obrir un tema que si s’obri promet ser extremadament delicat de negociar i de difícil pacte per tancar-lo. El que digui un catedràtic de Dret té poca importància comparat amb les gelosies i suspicàcies que hi ha a les Balears entre les diferents illes.
Tot i això, el Consell eivissenc insisteix —amb l’acord unànime de les forces que hi estan representades: PP, amb 8 escons; PSOE, amb 3; Vox, amb 1, i Eu-Podem, amb 1— a presentar el que es diu una proposta legislativa —una possibilitat regulada a l’Estatut per a allò que afecta una illa i que el respectiu Consell vol que es converteixi en llei— al Parlament perquè es debati i per ventura s’aprovi.
Què pot passar a la cambra? No se sap, però segur que la qüestió no fa gràcia a ningú. En públic cap partit s’ha oposat a la pretensió eivissenca. No vol dir això, però, que hi estiguin d’acord. I sobretot fa por que es pugui generar una agra polèmica que faci impossible l’acord. Al respecte és molt significativa la reacció del portaveu del PP, Sebastià Sagreras, quan fou interrogat sobre el particular, el gener passat: «S’entén la reivindicació» eivissenca, però, com que és «un tema molt complex», s’ha «d’abordar des del màxim consens entre partits i illes». O sigui, com qui tira balons a fora.