Espolla és l’últim poble del Pirineu gironí abans d’arribar al coll de Banyuls, a la frontera amb l’Estat francès. És, també, la vila on mor l’home més vell del poble de la cançó de La Ludwig Band («S’ha mort, s’ha mort, l’home més vell del poble s’ha mort!»). I també fa de punt de trobada dels ramaders que, un cop l’any, pugen fins a la finca de Baussitges per a donar un cop de mà a l’equip que preserva la vaca de l’Albera en la tradicional esquellada.
És així, esquellada, com anomenen l’activitat de recollir les vaques que viuen escampades per l’extensa finca de la serra de l’Albera per a posar-los esquelles —d’aquí, el títol—, i també desparasitar-les, treure’ls sang i fer-ne els controls pertinents. «Ens agrada dir que comptem vaques», diu la Clara Coronas, la tècnica administrativa de l’Associació de Ramaders de la Vaca de l’Albera (ARAVA).
Al Mas Corbera fa estona que hi ha moviment. Quan hi són tots, es reparteixen en els cotxes dels autòctons. «Amb els vostres no pujareu, val més que no», fa algú dels de la casa. I els forasters, lluny de voler patir al volant pels camins costeruts, obeeixen. Una tretzena de persones i un parell de gossos es reparteixen —entre seients, caixes de Jeeps i maleters de 4x4— en els vehicles fets per travessar aquells terrenys rústics. El tractor ja fa una mica que ha fet via.
«La vaca de l’Albera ha estat sempre aquí, a la serra de l’Albera. Hi ha documents del segle XI que ja parlen d’unes vaques petites adaptades al territori», explica Marta Carola, la persona gràcies a la qual s’ha preservat el patrimoni genètic d’aquesta raça bovina que està en perill d’extinció.
Biòloga de formació i filla de la finca, Carola fa quinze anys que va agafar el relleu del seu germà. «L’únic ramat de vaques que quedava era aquest, amb unes tres-centes. Ara n’hi ha prop de mil. A Baussitges en tenim la meitat, i la resta estan repartides en dinou explotacions arreu de Catalunya», explica mentre redueix la marxa del Jeep per encarar un tram costerut, fa baixar el gos de la falda de les copilots i assenyala la carena, que és nevada.
Diu que la diversificació de nuclis de reproducció permet assegurar la continuïtat de la raça: «Si no n’hi hagués altres i les d’aquí agafessin una malaltia, la vaca de l’Albera s’extingiria».
La vaca de l’Albera
Autòctona d’aquests massissos pirinencs, la vaca de l’Albera és més petita que la resta. És rústica, àgil i intel·ligent; «És com una cabra» —repeteixen els ramaders durant la jornada. De potes curtes i banyes blanquinoses amb les puntes negres, expliquen que és una vaca molt noble de caràcter. I n’hi ha dos tipus, la fosca i la fagina, que és de color cru.
Viu en llibertat a Baussitges, a la serra de l’Albera, i ara també a la vintena de finques repartides per Catalunya, i s’alimenta de la vegetació del territori. A la part baixa de la finca sobretot hi ha alzines sureres i roures. A l’estiu, les vaques pugen fins a la carena a la recerca de pastures més fresques, i allà mengen principalment herba. Així col·laboren en la tasca de netejar boscos i prats, i mantenir la biodiversitat dels ecosistemes que habiten.
«És una de les tres races autòctones que queden a Catalunya», explica Marc Arcarons, que és ramader i també el tècnic responsable de comprovar que els diversos ramats de l’ARAVA segueixin el pla de cria. «Bé, això depèn de com ho miris», rectifica. «Es reconeixen la vaca de l’Albera, la Pallaresa i la Bruna, però la Bruna va venir de Suïssa», puntualitza. «És igual, és catalana!», crida algú altre. «És clar, perquè és nascuda i criada a Catalunya, encara que es digui Gutiérrez o González», respon Arcarons, fent broma.
Sigui com sigui, el 2010 Carola va decidir abanderar la tasca de fer sobreviure la vaca de l’Albera davant d’una possible extinció. Fou llavors que van començar el llibre genealògic, on hi ha el registre de tots els individus de la raça,i també quan van fundar l’Associació, van crear els programes de cria i van cedir vaques a diverses explotacions. «N’hem anat aprenent amb el temps. Ara tot està força més organitzat del que estava, fem el què podem», explica Coronas, mà dreta i fidel amiga de Carola.
L’esquellada
En arribar a la pleta, els pastors fan passar el bestiar que fa dies que recullen de la muntanya per una mànega, de vint en vint. De seguida troben feina per a tothom. Algú recull en una taula el número identificatiu que porten al cròtal —l’arracada— les vaques que esperen, nervioses, fent fila. I Carola, amb l’ajuda d’Arcarons i d’un altre ramader expert, Jordi Carbonell, omplen l’Excel manual de la descripció morfològica de cada animal.
«Harmonia?», «Un 8», «Cap i coll?», «Un 7,5», «Braguer?», «Un 7», «Un 7?», «Sí, fixa-t’hi, té els mugrons dobles», «Però cria perfecte, fa uns vedells molt macos», «Sí, però és un 7». Així, en veu alta i debatent, els experts puntuen les característiques de cada vaca segons la proximitat a l’ideal de la raça. Si alguna és massa diferent —és a dir, filla de l’Albera creuada amb alguna altra raça—, per exemple, si té taques, la separen.
«Per mantenir la raça ha de ser tan pura com sigui possible», explica Carola. Li preguntem què en fan, de les vaques que separen, i expliquen que sovint les venen a ramaders que no facin raça, a qui els interessen per la seva rusticitat.
Amb el debat morfològic de fons, entre crits i reclams —«a la 2329 li falta un cròtal!», «porta’m una esquella!», «no li estrenyis tant!»— la resta de l’equip també treballa. Alguns des del lateral del tancat, d’altres pujats a sobre i d’altres des de l’oficina improvisada amb una taula plegable i un ordinador portàtil. En mitja hora, la vintena de vaques es desparasiten, se’ls fa el test de la tuberculina, el veterinari els extreu sang per a fer una prova genètica, a algunes se’ls posa un xip estomacal, a d’altres un collar amb GPS, se’ls talla el pèl de la cua, i se’ls posa l’esquella o els cròtals si els han perdut.
Per a fer això últim, posar-los els cròtals, deixen que el Josep, un ramader igualadí veterà, passi amb destresa una corda per les banyes de l’animal i la immobilitzi durant uns segons a les barres metàl·liques del tancat. Mentrestant, algun altre dels ramaders posa l’identificador a l’orella de la vaca que l’havia perdut, intentant fer punteria al forat existent per evitar cap ferida.
En acabar la primera vintena, passen les següents. I així fins a fer-ne unes seixanta. «Tot això per seixanta vaques», es queixa Coronas. Diu que n’haurien d’haver fet més, però algunes s’han escapat durant el procés de replegament.
Una vintena d’explotacions
Tot i que estan lluny de superar el llindar del perill d’extinció, la supervivència de la raça de la vaca de l’Albera va millorant a poc a poc. Sobretot des que fa poc més d’un any es va aprovar un ajut europeu per als ramaders que tinguessin aquest tipus de vaques. «Últimament, hi ha molt ramader nou que agafa vaques de l’Albera», explica Arcarons. I, tot i que això sembla una bona notícia, també alerta que és una mica una arma de doble tall.
«Ara, si fas el procés de jove incorporació a la ramaderia, i per això has de tenir entre 18 i 40 anys i agafar un compromís de cinc anys, pots rebre una mica menys de 30.000 euros d’ajuda. Si ets dona, sí, 30.000», explica. «Amb 30.000 euros no en tens ni per a un tractor», fa el Josep per fer contrapès, que assegura que, si no es tenen terrenys en propietat, la inversió inicial per dedicar-se a la ramaderia es fa difícil d’assolir.
En el cas de la raça de l’Albera, tant si s’és ramader novell com si no, es reben 400 euros per vaca, per tractar-se d’una raça en perill d’extinció. El tècnic de l’Associació que la protegeix adverteix que, alguns, atrets per la suma de diners dels ajuts, decideixen dedicar-se a la vaca de l’Albera sense saber-ne massa, «i no és un animal fàcil».
És una sort, però, poder tenir el problema d’haver d’ajudar a formar ramaders atrets pels ajuts. «Fa molts anys que la Marta aguanta sense cobrar res, perdent-hi molts diners. És a les seves espatlles que ha aguantat la vaca de l’Albera», assegura Arcarons. Denuncien que l’Administració no se n’ha preocupat mai massa i que han hagut de lluitar per fer prevaldre els ajuts i el reconeixement de raça autòctona.
La motivació de Carola? Preservar el patrimoni genètic i cultural que suposa aquesta raça autòctona de la finca que portaven els seus pares; permetre que facin la tasca ecosistèmica que els pertoca, la neteja de boscos i la prevenció d’incendis i, últimament, recaptar fons venent la carn d’alguns dels vedells —«de femelles no n’hem sacrificat mai cap», diu Carola.
La recompensa
Amb la feina feta, el grup va passant cap a buscar la recompensa. És hora de dinar. Ramaders, veterinaris i voluntaris vinguts d’arreu del territori troben un moment per a descansar, fer tertúlia i compartir preocupacions que, sovint, troben similituds en les experiències dels seus homòlegs.
Fa hores que en Jaume té el foc a terra encès en un tros sota de la pleta, a tocar d’uns tolls tranquils que fa la ribera de Sant Genís, un afluent del riu Orlina. A recer de l’església romànica de Sant Genís d’Esprac, que queda amagada de tot i de tothom, aquest guàrdia rural jubilat acaba de remenar una cassola metàl·lica que fumeja.
Ha preparat patates a la manera de La Rioja per a tothom. Porta una boina negra de costat, una camisa verda una mica desbotonada i un mocador marronós agafat amb un tros de banya de marrà que té tallat un gamarús al centre.
En Jaume serveix el dinar mentre explica curiositats d’aquesta peça d’artesania que porta al coll i també de la serra de l’Albera, que coneix com si fos casa seva. «Baussitges té molta energia i, alhora, aquí sembla que el temps s’hagi aturat», fa aquest home, que per saviesa i per genuïtat podria ben bé ser el nou home més vell d'Espolla.