—En primer lloc, creu que la proposta que ha fet el Ministeri d’Hisenda és satisfactòria?
—Clar que és satisfactòria. Si s’ha pactat, a canvi d’un acord d’investidura, que et condonaran al voltant del 20% del deute, i el pacte es compleix amb escreix, això ja és una bona notícia. A partir d’aquí hi ha dues crítiques possibles. Una és que la condonació hauria d’haver sigut molt més elevada, ja que el deute és indegut. I sí, això es pot discutir, però la realitat és que aquest és el resultat d’un acord que es va signar en el seu dia. L’altra possible crítica és que això és «cafè per tothom». Aquesta segona crítica és insensata. Un govern no pot condonar un deute concret d’una comunitat concreta i no fer-ho a les altres que es trobin en la mateixa situació sense caure en el delicte de prevaricació. Per molt que ho hagin pactat dos partits, no tindria cap justificació. El «cafè per tothom» és, en aquest cas, obligat.
—La lleva del deute té relació amb la crisi financera de fa més de deu anys. Arriba tard, aquesta mesura?
—Arriba tard, sí. Al fons del tot hi ha una realitat: les comunitats autònomes estan mal finançades. Unes, i els casos de Catalunya i de València són claríssims, perquè reben massa poc; totes, perquè les seues despeses —salut, educació, etc.— són fixes i, en canvi, els seus ingressos són variables. Amb la qual cosa, quan ve una crisi financera part dels seus ingressos es volatilitzen i no tenen capacitat de reacció. Per tant, això s’hauria d’haver fet abans, és clar. Se sap, i se sabia, que les comunitats autònomes són incapaces de pagar aquest deute. I en conseqüència, aquest exercici que es farà ara s’haurà de repetir.
—Caldria haver fet el càlcul tenint també presents períodes econòmics més recents?
—Els càlculs es poden fer de moltes maneres. En el fons, el que importa és que el resultat sigui políticament acceptable. Que el puguis presentar sense que et caigui la cara de vergonya. S’ha utilitzat un criteri en el qual el resultat és complir amb escreix amb el que s’havia quedat en l’acord d’investidura amb Esquerra Republicana i, per altra banda, que afecti les altres comunitats autònomes d’una manera raonable. Discutible, sí. Però raonable també.
—S’ha tingut en compte el deute de les comunitats autònomes, però no el deute derivat del mateix sistema, que afecta especialment el País Valencià. Per què? Formacions com Compromís han anunciat que rebutjaran al Congrés aquesta proposta.
—Al final, l’Estat ha de complir de la manera més barata possible. Més barata en termes econòmics, però també en termes polítics. S’ha arribat a aquest compromís. Es podria haver acordat alguna altra xifra? Sí. Si al País Valencià li haguessin tocat mil milions més de condonació Compromís, hauria deixat de queixar-se? Això és una especulació. Però Compromís té raó quan es queixa argumentant que el problema del deute al País Valencià no és només la crisi financera, sinó una cosa estructural, i, per tant, aquí no hauríem de parlar d’un percentatge concret, sinó de tot el conjunt. Doncs sí, Compromís aquí té raó. Però possiblement ni el moment polític ni el moment econòmic permetien una altra solució i suposo que l’Estat, i en concret la ministra Montero, conscient que aquesta operació l’haurà de repetir, ha fet l’acord més barat possible en termes econòmics i polítics.
—El cert és que Catalunya es beneficiaria d’aquesta mesura degut a l’aplicació de les fases dos i tres de la proposta, amb les quals es mira més enllà de la població ajustada i s’inclouen paràmetres que moltes altres comunitats han discutit.
—Otto von Bismarck deia que hi ha dues coses molt desagradables de saber com estan fetes, que són les salsitxes i les lleis. És evident que les fases dos i tres són ad hoc per aconseguir un objectiu: complir el pacte amb Esquerra Republicana, que se li condoni a Catalunya una mica més del 20% del deute d’una manera estèticament presentable. Si aquesta proposta comptés només amb la primera fase, l’operació hauria sigut molt més cara per a l’Estat. Aquest exercici, al capdavall, és el que sempre s’ha fet quan s’ha parlat de finançament autonòmic: la introducció de fons ad hoc s’ha fet sempre per a evitar, per exemple, que a una comunitat li toqui més o menys del que li ha tocat fins ara. Per a evitar que els andalusos es queixin massa. Etcètera. Això sí, espero que algun dia aquests criteris se substitueixin pel principi d’ordinalitat. Això ho simplificarà moltíssim i serà molt beneficiós per a Catalunya, per al País Valencià i per a les illes Balears. Però mentre no s’apliqui aquest criteri, estan obligats a fer aquest exercici basat en diferents fases. Les fases, de fet, tenen un objectiu molt evident, que és que a Catalunya li sortís la lleva del deute que li corresponia segons l’acord. I cal dir una cosa: ja era hora que els pactes es compleixin. I això és una bona notícia. Fins i tot per a Compromís, perquè aquest partit algun dia arribarà a pactes amb el PSOE que haurà de fer complir.
—També ha cridat l’atenció el cas d’Andalusia, l’autonomia més beneficiada en cas que aquest mètode s’acabara aplicant. Com s’explica això, quan el deute d’aquest territori no és el més elevat?
—No m’atreveixo a parlar del cas andalús. Els que en saben més són bastant unànimes dient que Andalusia està mal finançada. Però no m’atreveixo a parlar-ne. Ara, no m’ha sorprès. Per altra banda, Andalusia és la comunitat que més població té, i qualsevol sistema que es faci per població afectarà especialment Andalusia.
—No sé si pot parlar de Madrid, d’altra banda, comunitat a la qual se li condonarien 8.644 milions d’euros, tot i que no ha participat en el FLA. Com s’explica?
—Principalment, perquè s’ha decidit aplicar el criteri de la població, i Madrid té set milions d’habitants. Tots sabem que Madrid està molt ben finançada. No a través del mètode de finançament de les comunitats autònomes de règim comú, sinó a través d’altres mecanismes. Tots ho sabem. Però fins que no es canviï el sistema i es continuï aplicant el criteri poblacional, Madrid continuarà beneficiant-se del sistema. A més, ja se sap que Madrid és la cara de la moneda. I la banca sempre guanya.
—D’altra banda, quan es diu que si l’Estat assumeix el deute igualment, caldrà pagar-lo, què es pot respondre a aquest argument?
—Aquest argument és totalment cert. Parlem de deute públic contret per unes administracions públiques per prestar serveis acordats per llei —sanitat, ensenyament, etc.—, que l’han de prestar unes institucions públiques que són incapaces de pagar-ho, i al final l’únic que en el mercat internacional té prou crèdit per fer front a aquest deute és l’Estat. I en el fons, tot el deute de les comunitats autònomes l’acabarà pagant, en la seva immensa majoria, el ciutadà espanyol. Perquè mentre no se solucioni el finançament de les comunitats, les comunitats infrafinançades es continuaran endeutant de tal manera que seran incapaços de fer-hi front i, finalment, serà el Regne d’Espanya qui ho assumeixi.
—En tot cas, i per acabar, el que van acordar PSC i ERC va ser un sistema finançament singular que no s’ha acabat concretant. Creu que serà possible?
—Discuteixo que aquest acord no estiga concretat. Perquè l’acord és molt concret en dos punts molt importants. En primer lloc, perquè diu que tots els impostos seran recaptats per la Generalitat de Catalunya. El PSC no n’era partidari, defensava el consorci tributari, però aquest tema es dona per tancat. És dificilíssim, costarà molt de temps, sens dubte. Però està pactat i és concretíssim. I la segona cosa concretíssima, també pactada, és el principi d’ordinalitat, que és claríssim. I així com el primer principi és claríssim, però es discuteix, en el segon hi ha unanimitat absoluta entre tots els experts, fins i tot en els enemics més recalcitrants de Catalunya, que és un escàndol que no s’apliqui el principi d’ordinalitat. I a la pràctica voldrà dir que, si tot això s’aplica, anirem a un sistema com l’alemany, en el qual totes les comunitats autònomes rebran, més o menys, la mateixa quantitat ponderada per habitants i per altres factors. Això és molt concret. I si s’aplicarà o no, això és fer futurologia. S’aplicarà si el PSOE aguanta al Govern i si es donen els factors que s’han de donar.
—Quan parlava de manca de concreció em referia al fet que no s’ha fixat quina serà la quota de solidaritat que Catalunya haurà d’aportar a l’Estat com a contrapartida.
—Sí, però es diu que s’aplicarà el principi d’ordinalitat. I això és molt concret, perquè el resultat final ha de ser aquest. I per mi no hi ha cap mena de dubte que si això s’aplica, quan s’apliqui, ningú permetrà que cosa un principi tan beneficiós s’apliqui a Catalunya i no en altres territoris infrafinançats com el País Valencià, les illes Balears o Múrcia. És a dir, anem cap a aquest sistema en el qual totes les comunitats estaran tan ben finançades com la millor finançada.
—I creu que això s’acabarà aplicant?
—S’acabarà aplicant si les circumstàncies polítiques no ho impedeixen. El que és clar és que el sistema actual genera una conflictivitat permanent i és fer-se trampes al solitari, perquè les comunitats més endeutades les acaba rescatant l’Estat. I ara que s’ha posat negre sobre blanc el principi d’ordinalitat crec que serà difícil que aquesta idea no acabi, tard o d’hora, implementant-se. És de total sentit comú.