Dimarts vinent a les 14 h es tanca el termini perquè les famílies voten quina volen que siga la llengua base en què estudien les seues criatures. Cinc-centes setanta mil famílies estan cridades a votar en una consulta que naix de la Llei de llibertat educativa, una legislació àmpliament contestada des de l'àmbit universitari i des de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, entre moltes altres entitats.
Es dirimeix, en part, la vitalitat del valencià, en un període de forta regressió de l'idioma propi. Les dades de la mateixa Generalitat Valenciana són contundents a aquest respecte: l'any 1992, el 43,4% de les famílies parlaven valencià a casa, pel 19,5% que ho feia trenta anys després.
Enfront dels qui s'entesten a plantejar el debat en termes binomials, la realitat és que hi ha moltes famílies castellanoparlants que volen que els seus fills estudien en valencià. És, diuen, una manera d'enriquir els seus coneixements; ampliar els seus horitzons laborals, i impregnar-se d'una manera de veure el món. EL TEMPS els ha demanat que exposen les seues raons i són aquestes.
«Tenir aquesta riquesa cultural és molt bonic»
Lola Jerez i Norberto són una de tantes parelles procedents d'altres territoris que van fer niu al País Valencià. Més concretament a Castelló. Ella, de Toledo; ell, de Tenerife. De valencià, no en sabien ni un borrall fins que van aterrar ací. Són pares d'un xiquet, Martín, que cursa quart de primària al CEIP Soler i Godes de Castelló.
«Per a mi la llengua és una forma de comunicació. Tenir la possibilitat d'aprendre dues llengües des de xicotets és una sort, no un inconvenient. Jo, personalment, no tinc l'arrelament que tenen els qui han nascut ací, però em sembla que tenir aquesta riquesa cultural és molt bonic», assegura Jerez, fisioterapeuta de professió que exerceix a la capital de la Plana des de 2011.
En aquest temps, ha tingut temps de traure's el B1 i adquirir uns coneixements que li permeten comunicar-se amb els pacients més grans que assisteixen al centre de salut on presta els seus serveis. També li ha servit per ajudar a Martín en les seues tasques escolars.
«Martín és un exemple de la immersió lingüística. Al principi de l'escolarització ens va sobtar que a casa va començar a parlar-nos en valencià i ho feia molt bé. Ara, ens parla en castellà, però és capaç d'expressar-se i escriure tan bé en castellà com en valencià», explica Lola, que lamenta que el procediment de la consulta resulta confús i planteja interrogants.
«Obre oportunitats laborals»
Sergio Olivares atén EL TEMPS mentre condueix el seu cotxe. És comercial d'articles de ferreteria i fusteria, i va camí de Dénia. Ell és castellanoparlant perquè és la llengua en què el van criar els seus pares (ell alacantí, ella manxega), però s'ha ensenyat el valencià. «Per a mi saber valencià és molt útil quan em dirigisc a un client que és valencianoparlant. Parlar la mateixa llengua que el client genera empatia i facilita l'entesa. Per tant, obre oportunitats laborals», explica. Per això Sergio i la seua dona, d'origen manxec, han emplenat la caixeta del valencià en la consulta lingüística que ha iniciat la Conselleria.
La xiqueta és alumna del CEIP Costablanca, un col·le situat en la zona de la platja de Sant Joan d'Alacant on assisteixen els fills i filles de famílies de classe mitjana. El programa lingüístic que actualment té en vigor el centre és del 40% en valencià, 20% en castellà i 20% en anglès. Triar valencià, en el seu cas, significa incorporar una assignatura en valencià. «A casa parlem castellà i estem convençuts que, a l'escola, com més anglès i més valencià, millor», explica Sergio, que lamenta que alguna gent situada ideològicament a la dreta «utilitza el valencià com a boc expiatori per justificar el mal rendiment escolar dels seus fills».
«A la Xina es va perdre molta riquesa lingüística. És una pèrdua de diversitat lamentable»
El cas de Minke Wang és, possiblement, el més exòtic. Ell va arribar a València procedent de la Xina l'any 1988, quan encara era un xiquet. Cursà l'educació bàsica a la ciutat, però després va rondar altres destinacions a Espanya i també a l'estranger. A Madrid va conèixer Sara Martín, la seua parella i la mare dels seus dos fills Mün i Xilu, de cinc anys i un any i mig. Fa només un any es traslladaren a viure a València. I, tanmateix, en la consulta lingüística optaran pel valencià.
«Tenint la possibilitat d'aprendre la riquesa d'un idioma més, no veig per què n'hauríem de renunciar», explica Minke, un informàtic reconvertit a escriptor que ha sovintejat la poesia i el teatre des de perspectives experimentals.
La seua experiència com a ciutadà xinès és cabdal per entendre la seua manca de prejudicis en aquest sentit. «A la Xina és molt normal parlar un idioma a casa i un altre fora d'ella perquè es va produir un procés d'uniformització que, empentat per les autoritats xineses, va provocar que es perdera molta riquesa lingüística. És una pèrdua de diversitat lamentable», explica Minke, que parlava wang a casa i mandarí fora d'ella. «Per a mi, el wang ha sigut la llengua de l'afecte i em fa pena que se'n perdera l'escriptura», relata aquest escriptor.
«Si existeix el valencià, quin sentit té arraconar-lo? Les llengües són una forma d'entendre el món. Hi ha expressions que, simplement, no es poden traduir, que no tenen un equivalent. I tot això és riquesa. Em costa concebre que hi haja gent que no ho entenga d'aquesta manera, quan, a més, se sap que, en l'edat dels infants, contribueix al desenvolupament del seu cervell».
«Assoleixen les competències lingüístiques en castellà i valencià»
«No m'agrada la llei ni el plantejament de la consulta», lamenta Patricia Badenes, professora de secundària i mare de dues xiquetes que són alumnes del CEIP Enriqueta Agut de Castelló. Patricia va nàixer en una família valencianoparlant, però cursà tota la primària en una escola de monges, l'educació que, a parer dels seus pares, més garanties de futur li proporcionava. A principis dels vuitanta, amb la Llei d'ús i ensenyament del valencià acabada d'aprovar, a moltes famílies ni els passava pel cap la possibilitat que estudiar en la seua llengua nadiua fora una opció.
Anys a venir es casà amb Mario, un sevillà que va fer l'esforç de traure's el mitjà de valencià. La llengua que parlen a casa és majoritàriament el castellà, tot i que Patricia esguita de tant en tant la conversa amb valencià i francès, l'idioma que imparteix a l'institut.
La seua aposta en la consulta és pel valencià. És, al capdavall, una manera d'assegurar-se que les seues filles tinguen competència lingüística en els dos idiomes. «A voltes es diu que perquè estudien en valencià no són capaços d'escriure bé en castellà. Però el que l'experiència ens demostra és que al final tots assoleixen els continguts i les competències lingüístiques i ho fan d'una forma natural, sense cap trauma», assegura aquesta docent.
«Una llengua és un tresor. T'obre la porta a un món meravellós: a una cultura, una literatura... Crec que no té sentit renunciar a això», explica.
«A l'hora de configurar les classes, el criteri no pot ser lingüístic»
Paco Aguilera és un d’aquells valencians que no va pujar al carro de la llengua des de xicotet. A casa, la mare procedia d’Albacete. La família paterna venia de Real de Montroi, a la Ribera Alta —«la iaia tenia dificultats per parlar en castellà», rememora—, però la llengua en què el criaren i en què s’escolaritzà fou el castellà. «Podia parlar valencià i veia els dibuixos a Canal 9 o TV3 amb tota normalitat, però no l’usava en el dia a dia. Aleshores, no hi havia cap política per potenciar la llengua», rememora. «Mon pare parlava amb els seus pares i amb les seues germanes en valencià. En canvi, els meus cosins i jo parlem en castellà. És un canvi brutal», explica.
Ara, pare de dues xiquetes de 2 i 5 anys té clar que vol que les seues filles estudien en valencià. Esgrimeix tres motius. «El primer és cultural. Tenim una realitat que és la següent: una llengua molt forta i consolidada, que és el castellà; i una llengua debilitada, que és el valencià. La llengua dèbil morirà si no se li dona suport. Cal dir les coses com són», assegura.
«El segon motiu per triar valencià és social: em sembla que a l’hora de configurar les classes els criteris que han de predominar han de ser o bé pedagògics o bé de convivència, però no lingüístics», expressa Paco, davant la possibilitat que en una única classe, per criteri lingüístic es concentren, per exemple, moltes criatures amb necessitats especials.
«El tercer motiu té a veure amb els coneixements —enumera—. El castellà està tan present en totes les esferes de la vida que tenir-lo com a llengua base a l’escola no t’aporta un extra. Triar valencià no només t’aporta el coneixement d'una nova llengua, sinó les ferramentes de base per fomentar el plurilingüisme».