‘Mammalia’, d’Elisenda Solsona: els perquès de tot plegat

Millor novel·la del 2024 per al diari La Vanguardia, present en molts llistats del millor de l’any, finalista del premi Òmnium en un any nodrit de bones novel·les, ben posicionada encara en unes llistes de vendes acostumades a digerir les novetats amb una rapidesa obscena, a banda de poc proclius a la literatura de gènere, objecte de recomanació permanent a les xarxes i motiu encara de debat, la novel·la d’Elisenda Solsona es pot considerar un dels fenòmens literaris del moment. Un impacte que rarament té a veure amb un únic factor.

La temàtica

Costa no contemplar Mammalia en el context de les noves narratives al voltant de la maternitat, els anticossos d’una mirada molt mediatitzada pel patriarcat i les històries glucèmiques de la indústria de l’entreteniment. A casa nostra ho hem vist al cinema, amb Cinco lobitos (2022), Creatura (2023), Mamífera (2024) o Salve Maria (2024). Però també a la literatura amb novel·les com Distòcia (2022), de Pilar Codony, o Mamut (2022), d’Eva Baltasar. Maternitats no ensucrades, o no maternitats sobre les quals es denuncien els estigmes i la pressió social. La virtut del llibre d’Elisenda Solsona és fer una mica d’aglutinador d’aquests debats des de la ficció. O, per filar prim, des de la fantasia i la ciència ficció. Una distòpia que, com El conte de la serventa de Margaret Atwood, juga amb un futur amb una caiguda exponencial de la fertilitat.

Hi ha qui creu que les visions realistes són més eficients com a vehicle de denúncia, però a banda de ser una visió molt rebatible, en el cas concret de Mammalia la fantasia vehicula perfectament la pressió sobre les dones o la crítica implícita -amb un plantejament originalíssim- als ventres de lloguer. Solsona, qui va passar per una dura experiència amb un tractament de fertilitat, podia haver afrontat el tema des de l’autoficció. Però ho ha fet des la seua zona de confort -llegiu el precedent Satèl·lits-, una opció pel gènere que es demostra perfectament útil. I molt coherent amb una escriptora que, en el seu perfil d'X, defineix el seu terreny de joc com "Terror i feminisme". Pel camí, a més, la novel·la reflexiona sobre la complexitat de les relacions de paternofilials i de parella i traça un poderós arc narratiu que té a veure amb la identitat.

La història

«A mi el que m’agrada és contar històries», deia Solosona fa poc en el podcast d’Els Bookhunters «Llibres i punt». I es nota que és així. L’al·lucinant recerca de la identitat del personatge de Cora, a partir del descobriment de les enigmàtiques pintures d’una cova, posa en marxa tot un seguit de fils i mecanismes narratius intel·ligents, agosarats i creatius. Un relat d’una complexitat enorme.

Quan se'ns ompli la boca sobre l’originalitat del plantejament de sèries fantàstiques com Severance, hauríem d’atorgar-li a Solsona el crèdit d’haver elaborat una ficció memorable, amb un desenllaç certament inesperat. Cridaner i funambulista, perquè dipositar sobre terra ferma el rotund final de Mammalia requereix un sentit de l’equilibri molt desenvolupat que els lectors i lectores estan premiant. Escriure una novel·la és construir un món, dissenyar-lo, fer-lo versemblant. Poblar-lo, dotar-lo de vida a través dels personatges, un altre punt fort del llibre. Al costat de Cora i la inoblidable Sara, la nòmina ben encertada de secundaries i secundàries, fan més redona i atractiva la proposta.

L’arquitectura

«Soc molt controladora i obsessiva, no vull que se m'escapi res. Dec haver llegit Mammalia cent vegades», li explicava Solsona al periodista Jordi Nopca. Certament, sense aquella obsessió no haguera estat possible armar aquesta novel·la. Hi ha en Mammalia una atenció al detall colossal: l’autora obre fils i més fils per alimentar la història, contínuament, fins el punt que, en algun moment, sobre la taula hi ha un munt de peces del trencaclosques. I és tal la complexitat que Solsona se sent obligada, sovint de manera innecessària, a agafar de la mà el lector, a guiar els nostres passos amb fragments i diàlegs per refrescar dades. Una voluntat de fer entenedora la complexitat que dilata la narració i allargassa la novel·la.

Pel mateix preu, cal dir que aquestes estratègies que no solen agradar els crítics són molt valorades per la majoria dels lectors, als quals no els agrada fer salts enrere per recuperar la comprensió íntegra del text. Una qüestió menor, en tot cas, en comparació amb l’habilitat per cosir satisfactòriament totes les peces del relat. Un treball d'orfebreria en el procés d'escriptura però també en l'edició que parla molt bé del moment i la visió del segell que publica Mammalia, Males Herbes. Una part de l'èxit cal atribuir-lo als editors, pel resultat final i per la manera de presentar-lo. Per acabar-ho de reblar, sumeu un títol eufònic i suggeridor.

L’estil

L’adscripció a un gènere no obliga a bandejar l’estil i els recursos literaris en suposat benefici de la claredat expositiva de les històries. Ben al contrari: les millors obres combinen bones històries amb una escriptura rica, expressiva, amb recompenses per als lectors. En la construcció del seu brillant artefacte, Elisenda Solsona barreja narradors i eixos temporals, alterna paràgrafs llargs, d’intenció explicativa, amb frases tallants o fragments amb una certa càrrega de lirisme. Combina moments de tendresa, commovedors, amb escenes dures, claustrofòbiques, gairebé terrorífiques. Juga amb innumerables elements simbòlics. I és terriblement hàbil a l’hora de crear imatges de gran potència i de distribuir estratègicament els girs en el relat per sostenir l'interés i estimular la lectura. Tot i que s’ha repetit com a elogi, el fort de Mammalia no és que siga un guió cinematogràfic en potència –que ho és–, el millor d’aquesta novel·la és que és un gran artefacte literari. Un llibre captivador i colpidor. I per ací riu la criatura.