En un primer estadi hi hagué l’argila, el material primigeni de les séquies de l’Horta que el Miquel Navarro xiquet aprengué a modelar i sobre el qual projectà les primeres dèries creatives. Cerimònies d’iniciació («jocs d’infantesa en els quals es forjava l’art», explicava l’interessat en el discurs d’entrada a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando) abans de les primeres provatures artístiques amb la terracota, el material que connectava l’autor a la terra i amb el qual va començar a construir les seues característiques ciutats, el 1973. Després vingueren altres materials, com ara el bronze, l’alumini o el zinc.
I la resta ja és història: una trajectòria artística de dècades, entre les més rellevants del País Valencià i amb recorregut també en el panorama estatal i internacional, que la panoràmica «Fluids» tracta de visitar amb «pretensió antològica», en paraules de la comissària, Lola Durán. Una vocació justificada perquè l'exposició és la que més anys de producció repassa de totes les fetes fins ara sobre l'artista. Certament, les setanta-tres peces de l’exposició, la gran majoria procedents de les col·leccions de Navarro, més algunes de les fundacions Bancaixa i Caixa Mediterrani, ajuden a bastir una idea sobre l’operatiu artístic del de Mislata, recullen els diferents materials amb els quals ha treballat i, en gran part, els motius temàtics, les metàfores i els simbolismes. Es tracta, cal remarcar-ho, d’una petita mostra de la seua torrencial trajectòria: Navarro té obra repartida obra per museus importants de tot l'Estat, com ara el Reina Sofía, i espais internacionals com el Guggenheim de Nova York, el Wihelm Lehmbruck alemany o el Mie Prefectural Art Musem del Japó. Tot i que la col·lecció més important és la que Navarro va donar el 2005 a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), amb més de cinc-centes peces.
«Fluids», en tot cas, atrapa algunes de les essències de la seua obra, començant per les escultures Figures per a batalla, peces d’alumini macís amb un punt amenaçador, una visió entre arqueològica i futurista. La mirada del visitant, amb tot, es diposita amb especial èmfasi en quatre imponents instal·lacions de ciutats i paisatges, La Ciutat (1984-85), Espai de batalla (2000-2001), Marjal (2017-2018) i Ciutat de les Torres (2018), les dues últimes inèdites, la qual cosa li atorga un punt d’interès a la mostra.
Al costat de la simplicitat i la mirada poètica de Marjal, feta amb fang i terra de sílice, que destaca per la senzillesa d’elements (hi ha també una peça més petita, la bella i evocativa La séquia, que remet també al món rural de la infantesa) la resta d’instal·lacions recreen l’obsessió per l’acumulació de peces i materials, pel disseny de ciutats (o de panoràmiques bèl·liques i un punt agressiu, pertorbador, de reflectir, en paraules de Navarro, «la indústria de la guerra», pel que fa a Espai de batalla, instal·lació en la qual hi ha reflectides fins i tot les factories productores d’armes) que dibuixen l’expansió urbana en horitzontal i, en alguns nuclis, en vertical. Una combinatòria estudiada que tracta de mostrar els «fluids» de les ciutats, en genèric, sense que de la manera de combinar els elements puguem deduir una ciutat concreta o definida.
La poètica sobre la fluïdesa queda reflectida també en el segon bloc d’aquarel·les dibuixos i fotografies. En aquest cas, fent referència als fluids humans, al líquid seminal i la sang, un segment ple de sexualitat, més marcada en les fotografies de models masculins i femenins, i amb una poc dissimulada obsessió fàl·lica en les pintures, tocades també d’un punt d’agressivitat i bel·licisme. Ambivalència entre la sensibilitat i la capacitat de commoure que connecta amb l’obra escultòrica d’aquest «constructor de paisatges i personatges», com el definia la comissària.
La mostra també s’ha aprofitat per projectar dues pel·lícules realitzades per Navarro, Mineral i Fort com l’opi. I fins i tot conté un apartat fotogràfic que serveix per reivindicar algunes de les obres més importants fetes per l’artista en l’espai públic, com ara El Parotet, batejat així per l’artista amb un punt d’humor (o de melangia infantil), o La Pantera Rosa, que deu aquesta denominació a l’ingeni ciutadà, a una visió que va fer fortuna en l’imaginari popular.
Escultures de grans dimensions que formen part indissoluble del paisatge urbà de la València que s’ha retorçat entre les obres necessàries que s’han fet de voler (La Pantera Rosa serà veïna d’un Parc Central que ara comença a prendre forma amb una definició bastant menys ambiciosa des del punt de vista del gaudi ciutadà) i l’era dels grans esdeveniments, amb aquella visita papal a major glòria del poder regnant aleshores de la qual El Parotet va ser testimoni i, tal vegada, jutge.
