Turisme cultural i patrimoni

La força de la tradició castellera

Els Castellers de Vilafranca del Penedès, però també els Minyons de Terrassa, els Capgrossos de Mataró, els Moixiganguers d’Igualada, els Gausacs de Sant Cugat del Vallès i totes les colles de la ciutat de Barcelona atapeeixen un calendari casteller molt renyit i contribueixen a mantenir ben viva aquesta festa i tradició, declarada el 2010 Patrimoni Immaterial de la UNESCO.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’any 1930, el periodista de Valls Pere Mialet constata a la revista Mirador que “no hi ha poble que s’estimi una mica que en el programa de la seva festa major no anunciï amb grans titulars l’exercici de bastir ‘castells’ i ‘pilons’ davant de la multitud congregada a la plaça pública”.

Amb grans titulars i fins i tot amb la divulgació dels orígens i la història dels castells. Així, la Comissió de Festes de Manresa redacta el 1931 una extensa nota pública de presentació de la colla contractada, els Xiquets de Valls, la més coneguda llavors a tot Catalunya, la més sol·licitada.

La ciutat vol que la festa major tingui un caràcter popular i per això han pensat un cop més en els castellers, i en primer lloc en els de Valls, molt estimats pel poble i immortalitzats per en Josep Anselm Clavé, diuen a la nota.

“Considerem un encert de la Comissió de Festes —acaba l’escrit— l’incloure en el programa un número tan popular el qual fa més de vint anys que no s’ha vist a Manresa”.

No hi ha poble, aquells anys 30, que no inclogui els castells a la seva festa major, com diu Mirador, però tampoc la capital. Ja abans de 1930 i fins i tot abans del canvi del segle XIX al XX, els castellers han tingut el privilegi d’inaugurar les festes de la Mercè de Barcelona, o de participar-hi.

El 1897, llegim al diari La Renaixença, ho fan —al costat del valencià Orfeó de Sant Vicent Ferrer— els Xiquets de Valls. Primer, amb una desfilada pels carrers de la ciutat al so de gralles i tabals i, finalment, la formació d’una torre humana de tres pilons de circumferència, cinc pisos, el pont i l’enxaneta, aixecada “amb molta seguretat i lleugeresa, el que valgué als castellers un gran picament de mans quan l’enxaneta damunt del pont va fer l’aleta amb les dues mans”. Però aquell 1897 ja feia pel cap baix vint anys que els castellers de Valls pujaven a Barcelona per la festa major.

Així, per exemple, el setmanari La Veu del Montserrat diu, el 1882, que les dues colles de castellers de Valls han actuat a Barcelona en diverses ocasions, amb motiu de fites i festes, i que l’espectacle dels castellers, popular i tradicional, és famós en tot Catalunya, perquè les dues colles de la població “no sols treballen a Valls, sinó a les demés poblacions on les lloguen”.

Els Xiquets de Valls són els castellers estrella, durant molts anys. Ho proclama l’any 1934 el setmanari gràfic de Madrid Crónica, amb un extens reportatge signat pel seu corresponsal a Barcelona, Gabriel Trillas Blázquez, i presentat sota aquest titular: “Los ‘Xiquets de Valls’ levantan ya, por toda la tierra catalana, sus asombrosos castillos humanos”.

Fins als anys 30 del segle passat, Valls, Tarragona, el Vendrell i Vilafranca del Penedès eren els quatre focus principals de l'afició castellera. A les tres primeres poblacions hi havia colles de castellers professionals  //JOSEP CANO / DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Cal advertir que en aquella època totes les colles castelleres eren presentades com a Xiquets de Valls, fins al punt d’esdevenir sinònims. Pere Mialet constata, aquell 1930, que “actualment al Vendrell no diuen ‘els nois del Vedrell faran castells’, sinó ‘els castellers vendrellencs faran Xiquets de Valls’”. I fins a 1935, el concurs de castells de Vilafranca encara rebé el nom oficial de “Concurs de Xiquets”, en comptes de “Concurs de Castells”.

Per tot això, no és estrany que el Diccionari de l’Alcover Moll defineixi el mot casteller d’aquesta manera: “Cadascun dels ‘xiquets’ que es dediquen a fer castells humans en les festes del poble”. I ja no diguem el Fabra: “Cadascun dels homes que fan els castells dels xiquets de Valls”.

El fenomen d’anomenar els castellers, “Xiquets de Valls”, neix, diu el col·laborador de Mirador, de la popularitat que va tenir la composició musical “Los Xiquets de Valls”, de Clavé, de 1867, cantada a tot el país pels famosíssims cors fundats pel compositor, i després inclosa als repertoris de molts concerts. De totes maneres, especula el periodista, és possible que quan Clavé bateja els castellers amb el nom de Xiquets de Valls és molt probable que no hagués fet altra cosa que traduir la veu popular.

D’un vers de la cançó de Clavé, cal recordar, sorgeix precisament el lema dels castellers, “Força, equilibri, valor i seny”.

Fins no fa gaire, hi diu el periodista, si es volia veure actuar aquestes colles de xiquets calia anar-se’n a la part baixa de Catalunya i coincidir amb la celebració d’una festa major, però ara, escriu, s’ha operat un renaixement i les colles s’estenen per tota la terra catalana, i són ben habituals a Barcelona.

Aquells anys 30, Valls, Tarragona, el Vendrell i Vilafranca del Penedès eren, diu Pere Mialet a Mirador, i repeteix el corresponsal de Crónica, els quatre focus principals de l’afició castellera. A les tres primeres poblacions hi havia colles de castellers professionals i a Vilafranca, només d’afeccionats.

 

JUDIT CONTRERAS / DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Això no obstant, matisava el periodista de Valls, “Vilafranca i Valls mantenen relacions d’una admirable cordialitat i s’ajuden mútuament, formant així una mena de nucli casteller en pugna amb un altre grup format per vendrellencs i tarragonins”.

S’ajuden i s’estimulen, afegia el periodista i això feia que els castells estiguessin en plena renaixença: “L’una colla estimula l’altra, i les ciutats castelleres també s’estimulen mútuament i s’ajuden”.

Llavors, al periodista de Valls no se li podia passar pel cap que, amb els anys, les ciutats castelleres passarien a ser ciutats castelleres històriques i tradicionals, perquè, a partir dels anys seixanta, i, sobretot, dels vuitanta, moltes poblacions i fins i tot barris de grans ciutats veurien néixer un munt de colles i colles, fora del triangle casteller original format per Valls, Tarragona i Vilafranca del Penedès.

En aquest triangle, Vilafranca del Penedès ha tingut un paper clau en la dignificació i consolidació de les colles castelleres. A Vilafranca, els castellers s’han sentit més estimats que enlloc.

La plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès és un dels espais de més història i tradició castelleres de tot Catalunya, amb referències de castells bastits des de fa més de dos segles.

Durant el segle XIX, les diferents confraries de Vilafranca convidaven les dues colles de Valls a la festa major, que, a més, participaven en les diferents cercaviles i processons, a més de fer castells conjuntament amb la gran quantitat d’aficionats locals que hi havia.

ALFONSO GÁVEZ / DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Recordem que el més probable origen dels castells està relacionat amb les processons religioses, i en concret amb l’antic Ball dels Valencians, nascuts al seu entorn, però sorgits no pas del fervor religiós, directament, sinó de la voluntat d’integrar-les en una festa popular i laica. Fins al punt que aviat arribarien a independitzar-se’n.

Com diu Pere Mialet, a l’època més llunyana a la qual ha pogut arribar l’estilet que esgratinya el folklore, sembla que unes colles d’homes amb la denominació de “valencians” feien torres humanes per les ciutats i les viles del Camp de Tarragona.

El vincle dels Xiquets de Valls amb Vilafranca va ser tan ferm que durant molt temps les dues colles s’anomenaren segons la confraria que les contractava: la Muixerra i el Roser. Per tots aquests motius, a la plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès se l’anomena “la plaça més castellera”, tal com deixa constància la placa situada a la plaça mateixa.

La seu social dels Castellers de Vilafranca, la Casa Raventós i Via, coneguda popularment com Cal Figarot, és tota una entitat cívica i cultural, que no es limita a acollir els castellers. Consta d’un edifici neogòtic de finals del segle XIX, amb un magnífic pati i una nau adjacent, de posterior construcció, adquirida per la colla l’any 1998 i que ha suposat un enriquiment del patrimoni dels Castellers. Tots dos immobles han estat rehabilitats. A banda de realitzar-hi els assaigs en aquest equipament, s’hi celebren també concerts, àpats populars, i es cedeix també per fer-hi exposicions, àpats i altres activitats alienes a l’entitat.

SERGI RAMOS / DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Fora del triangle casteller, fora de l’àrea tradicional, la fita castellera històrica més destacada es produeix l’any 1969, quan es funden els Castellers de Barcelona, iniciativa d’un grup d’aficionats provinents de les terres de Catalunya on aquesta tradició estava més arrelada.

Actualment, l’entitat és la quarta colla castellera més antiga amb continuïtat ininterrompuda des de la seva fundació per darrere dels Nens del Vendrell, la Colla Vella dels Xiquets de Valls i els Castellers de Vilafranca, les dates oficials fundacionals de les quals són 1926, 1946 i 1948, respectivament. La seva primera actuació va ser el 8 de juny del 1969, al Vendrell.

Sense continuïtat, la Colla Joves Xiquets de Valls es va fundar el 1813 i va refundar-se el 1971 i la dels Minyons de l’Arborç es va fundar el 1958 i es va refundar al 2002, entre les que existeixen actualment.

De les altres colles de la demarcació de Barcelona, destaca la dels Minyons de Terrassa, creada el 1979. El 1995 veu aparèixer la dels Moixiganguers d’Igualada i el 1996, la dels Capgrossos de Mataró i els Gausacs de Sant Cugat del Vallès. Aquells anys 90 van ser molt positius. A més d’Igualada, Mataró i Sant Cugat, van fundar-se’n a Manresa, Vic, Badalona, Sabadell, Cornellà o Granollers, entre moltes d’altres.

XAVIER RENAU / DIPUTACIÓ DE BARCELONA

A partir dels anys 90, el fenomen casteller es caracteritza per l’expansió territorial, l’increment de la popularitat i el ressò als mitjans de comunicació i l’assoliment de construccions més espectaculars i difícils. Després del creixement dels anys noranta, en els primers anys del segle XXI la creació de noves colles no és tan gran i en desapareixen algunes, tot i que es manté el nombre de colles castelleres entre 50 i 60.

També ha estat un tret característic del creixement del moviment casteller el fenomen dels monuments. En l’actualitat hi ha 12 monuments castellers, situats en sis comarques catalanes. El municipi de Barcelona en té tres. Valls i Torredembarra, dos cadascun. I un la resta: Altafulla, Sitges, Tarragona, el Vendrell i Vilafranca del Penedès.

El capítol de monuments s’hauria de completar amb el de les plaques, que creixen com bolets. La biblioteca Francesc Boix de Barcelona, per posar un cas, compta amb dos quadres fets de ceràmica en els quals s’homenatgen els Castellers del Poble-Sec.

Els castellers també han arribat a les biblioteques, amb la campanya. “La Colla Castellera de la Canalla Lectora” és una activitat que vol promoure de forma lúdica la lectura i la cultura castellera entre els més petits.

Es tracta d’una idea d’Alfonso Morillas impulsada per la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i amb el suport del Complex Petroquímic de Repsol a Tarragona i la Diputació de Barcelona, i la col·laboració de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona i la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Generalitat de Catalunya. És un projecte adreçat als infants entre els 7 i els 12 anys i que té com a principal objectiu el de difondre el coneixement del fet casteller mitjançant la lectura de contes infantils de temàtica castellera.

EDGAR MATA / DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Diverses iniciatives han reforçat el moviment casteller, aquests darrers anys. Per exemple, l’aparició de la Revista Castells, una publicació castellera independent que té com a funció informar, debatre, analitzar i viure amb la màxima intensitat el món casteller. Nascuda el 2004 com a publicació periòdica de paper, el juny de 2013 va estrenar el seu format digital, que actualitza de manera regular. Des d’aleshores, la revista en paper s’edita un cop l’any, amb un número especial, que reculli les dades, reportatges i articles de relleu.

Al web de la revista podem consultar-hi l’extensa bibliografia castellera, que creix de manera constant. En l’actualitat, 200 llibres estan dedicats íntegrament als castells, sigui des d’una perspectiva global i general o bé específica, local o de colla. N’hi ha d’història, de divulgació, d’anàlisi, de tècnica, infantils… És una tasca realitzada per l’historiador Pere Ferrando.

El més antic és del 1902 i és una obra de teatre, editada a Valls: Lo Tres de Nou, quadret de costums de Valls, en un acte i en vers, de Raimon Casas Pedrerol, obra estrenada en el Teatre del Centre d’Unió Republicana Democràtica de Valls el 5 de desembre del 1901 que relata les vicissituds d’un triangle amorós amb el rerefons d’una actuació castellera durant les festes de la Candela del 1891.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.