El teatre, cert, és un art efímer. Extremadament fugisser. Pots veure una mateixa obra amb el mateix equip artístic dues vegades que, com el riu d'Heràclit, mai no veus la mateixa obra. Però a casa nostra s'hi afegeix una cosa curiosa: som uns assassins despietats amb el teatre contemporani. És molt difícil tornar a gaudir d'un muntatge. I ja no en parlem d'un bon text. Si et dius Shakespeare, Ibsen o Txékhov, això no passa, ja que ens encanta anar repetint les seves obres mestres, amb diferents actors i directors. Però si el teu cognom és Miró, Clua, Cunillé, i fins i tot Bolaño, Stoppard o Miller, ho tens més cru.
Ara mateix, escurant els seus últims dies al Goya de Barcelona, hi ha un obra que és l'excepció que confirma la regla: 'Federico García'. Estrenada al Grec 2015, porta gairebé quatre anys en cartell, entre el Romea i el Goya. I no para d'anar-hi gent. És una peça senzilla, dirigida per Pep Tosar, que explora la poètica de Lorca, en la línia de les peces que l'actor mallorquí ha dedicat a poetes com Blai Bonet o Damià Huguet. Juga al teatre documental, amb entrevistes a experts i gent propera a l'autor de 'Poeta en Nueva York', per explicar-nos d'una manera diferent la seva vida i obra. En escena hi ha tres músics, una 'cantaora', un 'bailaor' i el mateix Tosar. Teatre i música. Res de l'altre món. Però amb tanta delicadesa, tan ben fet, que ha anat guanyant adeptes amb els anys, a banda d'esdevenir un comodí perfecte per omplir de qualitat la programació dels teatres on ha passat. 'Federico García', de Pep Tosar 'Federico García' és un as a la màniga de qualsevol programador, un tret segur, com ho poden ser molts muntatges de nivell i amb gran acceptació per part del públic, la majoria dels quals estan destinats a morir més enllà de les sis setmanes en cartell. Són molt poques les obres que tenen més vida. I menys si neixen en un teatre públic, que solen cremar programacions així com qui encén un cigarret. Només quan hi ha un coproductor privat poden sobreviure. Ara mateix, està a punt de saltar al Poliorama 'La importància de ser Frank', el Wilde que va dirigir David Selvas al TNC la temporada passada i que ja va ser al teatre de la Rambla l'estiu de 2018. Una altra 'anomalia' del sistema. El cas més paradigmàtic, potser propi d'una altra època, és d''El mètode Grönholm', que va arribar al TNC el 2003, va estar tres temporades seguides al Poliorama, se'n va fer una pel·lícula i encara hi va tornar el 2010 després que passés per més de 30 països. La peça de Jordi Galceran era bona, sí, però voleu dir que no seria possible un altre cas com aquest? No creieu que si tornessin a programar 'El curiós incident del gos a mitjanit' (Mark Haddon/Simon Stephens), 'El principi d'Arquimedes' (Josep Maria Miró), 'Après moi les déluge' (Lluïsa Cunillé), 'Rock'n'roll' (Tom Stoppard), 'Smiley' (Guillem Clua) o 'Incendis' (Wajdi Mouawad), el públic no hi tornaria, no en guanyaria de nou? En l'última dècada hem vist un bon grapat de muntatges que haurien merescut la mateixa sort. Per exemple, 'Els jugadors', de PauMiró, estrenat al Lliure el 2012, en el que és, segurament, la millor obra del dramaturg i director barceloní. Tenia al seu servei quatre primeres espases (Andreu Benito, Jordi Bosch, Boris Ruiz i Jordi Boixaderas), que van omplir el Lliure de Gràcia durant vuit setmanes. Poca broma. Havia de tornar la temporada següent, però ja l'heu vist prou. I aquí no hi havia un coproductor privat amb ganes de seguir explotant la seva 'mercaderia'.