Món

Què podem fer amb la superpoblació?

La població als països més pobres de la terra es duplica cada poques dècades. Això, inevitablement, porta a un conflicte pels escassos recursos, com ara la terra, els aliments i la feina... i a més migració cap a Europa. Però hi ha solucions.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb mitja hora en aquesta intersecció de carrers a Lagos, la hipertrofiada metròpoli de Nigèria, n’hi ha prou per voler marxar d’aquesta ciutat. Tancs de petroli avancen a pas de tortuga per un pas elevat, i per sota, pels diversos carrils de l’autopista d’Apapa, tractant de sortir del delta del riu Níger. Rabents al seu voltant passen bicitaxis grocs i negres i minibusos amb passatgers suats contra les portes. Ara i adés, un camió frena amb un xerric eixordador, els núvols provinents dels tubs d’escapament es barregen amb les emanacions de dièsel dels grups electrògens. L’aire viciat plana com una capa espessa sobre les xaboles de metall corrugat que hi ha a banda i banda del carrer. Trenta minuts aquí i en tens prou per voler sortir corrents d’aquesta ciutat... Una megalòpolis que creix a un ritme desbocat, més que qualsevol altra del planeta.

Als anys 1950, Lagos comptava un màxim de 300.000 habitants. Avui, viuen aquí vora 20 milions. I per al 2050, la xifra és probable que es dupliqui, fins als 40 milions. Segons pronòstics de les Nacions Unides, Nigèria podria assolir una població de 400 milions de persones, fet que la convertiria en el tercer país més poblat del món.

Lagos ocupa un lloc preferent per observar els efectes del creixement demogràfic en molts països emergents. Incapaços de sobreviure al camp per la manca de feina i l’escassetat d’aliments i aigua, la gent acaba confluint a les ciutats. I no és difícil endevinar que alguns d’ells continuaran el seu viatge fins a un lloc on la fam no sigui un problema, on regni la pau i on la prosperitat sigui com a mínim una possibilitat. A Europa. En 2017, els migrants de Nigèria representaven el quart grup més gran de sol·licitants d’asil a la Unió Europea, per darrere dels refugiats de Síria, Iraq i Afganistan. En 2018, ocupaven el setè lloc.

Africa està immersa en la voràgine d’una demografia galopant que forçosament condueix a una onada massiva de migració cap a Europa, escriu Stephen Smith, un professor d’estudis africans de la Duke University de Durham (Carolina del Nord), en el seu llibre d’imminent aparició "L’estampida cap a Europa: els joves africans de camí al Vell Continent".

Smith, periodista especialista en assumptes africans, pronostica que, com a resultat de l’onada massiva de migració, entre 150 i 200 milions persones d’origen africà viuran a Europa pel 2050. Prevé d’una "estampida" i una "marea" que abastarà tot el planeta, un escenari que només servirà per beneficiar els populistes de dreta i el seu missatge xenòfob.

D’altres especialistes creuen que les estadístiques de Smith no tenen sentit i l’han acusat de distorsionar els fets. L’especialista en migració, el francès François Héran, per exemple, sosté que, a tot estirar, els africans representaran entre el 3 i el 4 per cent de la població europea. D’altra banda, també és cert que una aclaparadora majoria d’africans simplement no disposen dels mitjans financers per permetre’s el luxe d’un viatge al nord.

Smith, però, il·lustra a la perfecció una evolució a la qual els països donants i les organitzacions d’ajuda occidentals durant molt de temps han restat importància: en els 30 anys vinents, la població del continent africà es duplicarà amb escreix, dels 1.200 milions de persones actuals a més de 2.500 milions. El resultat serà una població el 50 per cent de la qual tindrà menys de 30 anys, sense un gran futur per davant tret que les expectatives econòmiques canviïn dràsticament. L’amenaça de conflictes deguts a l’escassetat de recursos, terra, aliments, aigua i manca de feina és més que real.

El creixement demogràfic mundial és un desenvolupament a llarg termini i tan abstracte que es fa difícil d’entendre. Allà per l’any 1968, el biòleg nord-americà Paul Ehrlich va publicar el seu famós best-seller The Population Bomb (‘L’explosió demogràfica’) en el qual pronosticava que centenars de milions de persones moririen de fam com a conseqüència de la superpoblació. En 1972, el Club de Roma va publicar un estudi anomenat "Els límits del creixement" en el qual es perfilaven les fronteres de l’expansió econòmica i demogràfica. Des d’aleshores, però, la humanitat se les ha enginyat per revolucionar l’agricultura introduint mètodes industrials que han incrementat enormement les collites. I durant els últims decennis el nombre de persones que patia fam s’ha anat reduint.

L’ONU creu que el creixement demogràfic s’alentirà cap al final de segle i que s’aturarà pels volts dels 11.000 milions de persones, cosa que, d’una banda, és una bona notícia. De l’altra, però, són 4.000 milions de persones més de les que ara habiten el planeta –4.000 milions que viuran sobretot a Àfrica i Àsia, en països que estan poc preparats per al que s’acosta per tal com ja estan aclaparats per la seva situació actual. Un equip d’investigadors de Der Spiegel han començat a estudiar aquestes tendències en tres països on la població creix a un ritme particularment accelerat: el Níger, Nigèria i l’Índia.

 

Liboré, el Níger – 10 nens com a mínim

Hamidou Moumouni està a la vora del seu camp de mill, situat no lluny de la capital del Níger, Niamey, i es mira els petits brots. "Una mala collita, altre cop", diu. L’última va ser també terrible per culpa de les escasses pluges i perquè la terra va perdent fertilitat. "La terra s’ha cansat", diu Moumouni, un home flac i adust de 60 anys. El boubou verd que porta, la túnica tradicional de la regió, té brodadures d’or, signe de la prosperitat que el granger ara té por de perdre.

Moumouni ha conegut moltes catàstrofes al llarg de la seva vida: sequeres, inundacions i plagues de llagosta. Però diu que el que està passant ara és diferent, és desmesurat i amenaçador. "El temps s’ha tornat boig", diu.

En l’indicador de desenvolupament humà, elaborat per l’ONU com una manera de mesurar la prosperitat i la qualitat de vida, el Níger és l’últim d’una llista de 189 països. Però en una altra llista el país sí que hi figura al capdamunt: el Níger té l’índex de fertilitat més alt del món, amb una mitjana de més de set fills per dona. Enlloc no és més patent el fet que la manca de desenvolupament porta a un creixement demogràfic extrem.

Ja en l’actualitat, la població necessita més menjar del que creix als camps del país. En períodes de sequera prolongada, el Govern ha d’importar fins a un milió de tones de cereals. Pel seu compte, el Níger podria alimentar tal vegada 10 milions de persones. Però el país compta 20 milions d’habitants, i aquesta xifra es duplicarà quan arribem al 2035. i assolirà els 68 milions pels volts de 2050.

Cada any, 240.000 joves del Níger s’incorporen al mercat laboral, i la majoria no saben ni llegir ni escriure. Gran part de la població malviu del camp. Per als homes que es queden, fonamentalment hi ha dues maneres d’escapar de la misèria: involucrant-se en el tràfic il·lícit de drogues, armes o migrants; o bé unint-se a un grup jihadista.

Una evolució demogràfica similar es pot observar arreu de la zona del Sahel, l’àrida i estèril regió al sud del Sàhara que acull vora 80 milions de persones. Pel 2060, la població de la zona es preveu que arribi als 400 milions.

Hamidou Moumouni se’n torna a la seva llar de tova, on la seva dona i els set fills estan reunits al pati. El més jove dels quatre nois de la família, Kidirou, de dos anys, seu a la falda de la mare, Faty, de 40 anys. Ella diu que encara li agradaria tenir més fills. "La família", diu el seu marit, "la família ha de ser més nombrosa, perquè tinguin més cura de nosaltres en la vellesa".

Però com tiraran endavant els fills un cop s’hagin repartit les 12 hectàrees? L’herència va sencera per al més gran dels fills, diu Moumouni. El segon hauria de trobar una ocupació en l’administració pública, diu ell; el tercer serà un mestre de l’Alcorà i el quart pot fer camí cap a Europa.

I les filles? "Convindria que es casessin amb homes rics". Nima té 13 anys i és probable que aviat la casin. Un cop casada, Nima diu que vol tenir com a mínim 10 nens.

 

Un advertiment des de París

"Els països del Sahel van de cap a una gran catàstrofe", diu l’economista francès Serge Michailof, i afegeix que és el mateix missatge que ha transmès al president del Níger, Mahamadou Issoufou. Issoufou, de 67 anys, és un socialdemòcrata que vol atacar el problema més urgent del seu país: la pobresa. Michailof, un dels experts capdavanters en el creixement demogràfic de la zona del Sahel, vol ajudar-lo en aquesta missió. "El que estem experimentant", diu Michailof, "és el canvi demogràfic més espectacular en la història de la humanitat".

Autor del llibre Africanistan: desenvolupament o jihad, Michailof coneix des de fa molt de temps el Níger i ell mateix va viure al país durant cinc anys en la dècada dels 1980. El seu apartament de París és ple de records de l’Àfrica, entre més, moltes figures tallades en pedra o en fusta. A quatre mans amb un col·lega, Michailof ha escrit un estudi sobre les perspectives econòmiques del país.

"Issoufou va quedar impactat per les previsions demogràfiques per als pròxims 30 anys", diu Michailof. La reunió entre tots dos, prevista en un principi perquè durés una hora, finalment es va allargar tres hores més i va acabar amb la invitació per part del president perquè l’economista assistís a un consell de ministres.

"Allí, també, la demografia va ser el tema central", diu Michailof. "Però no vam ser capaços de dir-hi la nostra ja que s’escridassaven els uns als altres". Alguns dels ministres, relata, insistien que els nens representaven el futur del país, independentment del nombre que en tingués cada família. D’altres deien que eren necessàries mesures dràstiques, com ara establir un màxim en el nombre de fills permès, com havia fet la Xina. Es tracta d’una idea absurda, deien altres, al·legant que els musulmans devots del país mai no acceptarien un acord d’aquest tipus, i que enemistar-se amb ells seria perillós.

"No hi va haver consens", diu Michailof. "D’altra banda, les institucions del país són massa febles i disposen de massa pocs recursos per dur a cap una acció eficaç". Michailof creu que la fam en serà el resultat final, exacerbada pel canvi climàtic.

 

Kano, Nigèria – Els evangelistes de Boko Haram

Isa Hashim, viceemir de Kano, és un erudit religiós i jutge de la llei islàmica, un home poderós i culte de 85 anys. Porta un turbant blanc i les sabates decorades amb plomes d’estruç. Rep els convidats al palau de l’emir, amb suplicants sobre el marbre fred als seus peus.

L’ajudant de l’emir també està feliç de celebrar una audiència amb estrangers. Si bé, en un principi, actua amb distància, passa obertament a parlar en un anglès perfecte sobre els problemes demogràfics d’Àfrica, la poligàmia i el control de la natalitat. Temes com aquests es consideraven tabú fa tot just uns anys i aquells que els treien a col·lació eren sospitosos d’albergar intencions colonialistes de destrucció dels pobles d’Àfrica. Ara, però, Hashim ha fet seus aquests problemes: "La reforma ha de venir de dins", diu. "Hem de canviar el sistema. Ha arribat el moment".

Kano, ciutat amb més de tres milions d’habitants al nord de Nigèria, està situada en la regió on opera el grup terrorista de Boko Haram. Tot just a 500 quilòmetres d’aquí, a la ciutat de Chibok, els islamistes radicals van segrestar 276 noies en 2014. Aquesta realitat és una de les raons per les quals Hashim ha començat ara a parlar obertament de la connexió entre pobresa i terrorisme. I es queixa dels "homes egoistes que col·leccionen esposes com si fossin objectes, que maleeixen el control de la natalitat però sí que venen i em pregunten en secret l’adreça d’algú que es pugui solucionar el problema".

Hashim diu que tot Nigèria ha d’introduir l’educació d’estil occidental en el sistema d’ensenyament del país –missatge revolucionari en una regió que és tan pobra i inculta que els extremistes ho tenen fàcil de reclutar nous seguidors.

Ajupits entre la pols, a només dos quilòmetres del palau, es poden trobar nois d’entre 5 i 18 anys, que escriuen sures de l’Alcorà en tauletes de fusta amb tinta negra i resant en veu alta. Per a aquests nois, la madrassa representa l’única oportunitat d’accedir a una educació. Però limitada: no aprenen ni matemàtiques ni a escriure en la seva llengua.

Al migdia, els nois més joves surten a captar mentre que els més grans realitzen treballs diürns per als seus patrons, que els tracten com a esclaus. De nit, dormen tots plegats en cambres vora la mesquita, fins que la crida per a la primera oració els desperta al matí.

El nombre d’aquestes instal·lacions va a l’alça, una realitat molt beneficiosa per als terroristes. I si escoltem Tukur, de 19 anys, fill de camperols, de rulls negres i tofuts, es veu clarament la dimensió del perill. Tukur se sent maltractat pel seu patró, qui li pega, i pels veïns, que el repten amb insults. Diu que un dia exigirà allò que la societat ara s’absté de proporcionar-li: reconeixement i poder. Aleshores Tukur es gira sense dir paraula, es renta mans, cara i peus i surt corrents per a la pròxima oració.

 

Berlín – Apoderar les dones per salvar el món

"Però cal reconèixer, abans d’espantar-nos massa, que també hi ha països arreu del món que s’han desenrotllat molt millor que no s’esperava", diu Reiner Klingholz, de 65 anys, director de l’Institut per a la Població i el Desenvolupament de Berlín. Ell té una visió més optimista del desenvolupament global que l’anterior corresponsal per a Àfrica, Stephen Smith. Vietnam n’és un exemple, diu Klingholz, o Etiòpia, "terra de meravelles africana", que durant els darrers 15 anys ha experimentat unes taxes anuals de creixement econòmic que en ocasions han depassat el 10 per cent.

El país també ha vist com queien els índexs de fecunditat al llarg de les dues darreres dècades: de vora set nens per dona, a quatre; tota una fita per a l’Àfrica subsahariana. Bàsicament això està en funció del repunt econòmic del país, taxes de creixement que figuren entre les més ràpides del món. S’hi han creat centenars de milers de nous llocs de treball i les collites han millorat. El Govern inverteix quantitats ingents en educació i sanitat.

És un desenvolupament esperançador: el nombre de persones que vivien en la pobresa extrema s’ha reduït a la meitat. Si el desenvolupament d’Etiòpia continua i el Govern manté el seu curs actual, el país podria desmentir tots els mals auguris vessats sobre ell i esdevenir un model per a Àfrica.

O Bangladesh, un país majoritàriament musulmà i superpoblat que era considerat pobre de misericòrdia en 1971 quan es va separar de Pakistan després d’una guerra civil. Avui, Bangladesh està clarament en el bon camí, diu Klingholz, en part perquè allí també l’índex de natalitat s’ha ensorrat fins a vora 2,1 fills per dona. I, diu, en la mesura que el Govern ha permès a les organitzacions que presten ajuda, amb el suport de patrocinadors internacionals, donar un cop de mà amb l’educació i la sanitat. No hi ha hagut racó del país, per remot que fos, on no hagi vigit un programa de planificació familiar durant molts anys, i o no s’hagi garantit que les dones rebessin la mateixa assistència i assessorament que en les ciutats.

"No hi ha país del món que s’hagi desenvolupat sense haver frenat abans el seu creixement demogràfic", diu Klingholz. Tres passos són necessaris, diu, per evitar la catàstrofe demogràfica: els països en qüestió han de millorar primer la sanitat i reduir els índexs de mortalitat infantil. "Sí són més els infants que sobreviuen, la gent acabarà decidint de reduir el nombre fills".

Segon, han d’invertir en educació, en especial per a les dones. "No hi ha millor anticonceptiu", diu Klingholz. Als països africans amb alts índexs de creixement demogràfic ha quedat patent que les dones que han completat l’ensenyament secundari tenen fins a dos terços de fills menys que les que no han trepitjat una escola. Als països que millor els va ara mateix són els que han apoderat i educat les dones.

El tercer és el pas més difícil: un país que vulgui frenar el creixement demogràfic ha de ser creatiu i generar llocs de treball. "La gent necessita tenir perspectives", diu. "Altrament, no tenen projecte de vida, i sense projecte de vida, no hi ha pla familiar".

 

Bangalore, Índia: tres generacions, tres històries

D’ací a pocs anys, l’Índia superarà la Xina com a país més poblat del planeta. A mitjan segle, acollirà més de 1.600 milions de persones, sí bé els pronòstics exactes varien. És una xifra, segons com es miri, espaordidora, però no necessàriament, ja que l’Índia és un país que està fent moltes coses com cal.

En 40 anys, l’índex de natalitat de l’Índia ha descendit en més del 50 per cent, fins als 2,2 fills per dona. Suposant que la tendència es mantingui, la població continuarà creixent fins al 2050 –i aleshores s’aturarà. Ja s’albiren canvis en aquest sentit ara mateix, sobretot al sud, que tendeix a ser més pròsper que el nord i que compta amb una taxa de creixement més baixa, particularment a les ciutats.

En un districte al nord de Bangalore s’alça una casa que no sembla diferent de moltes de les que l’envolten: dos pisos, terrat i finestres estretes. És la llar d’una família de nou persones. No es pot dir que siguin rics, però tampoc són pobres. La seva és una història semblant a la de moltes famílies de la zona, i serveix per a fer patent quantes coses han canviat. A la sala són tres les generacions que coincideixen: l’àvia Savithri, de 74 anys, embolicada amb un sari de color taronja; la nora, Alka, de 39, vestida amb una túnica llarga; i la neta Preethi, de 18, ens uns vaquers ajustats, absorbida en l’smartphone.

Savithri es va casar als 19 anys i va tenir el primer nen, una filla, al cap de dos anys. A continuació vindrien dues noies i dos nois més. Preguntada per si era això el que volia, respon: "La qüestió no és si jo volia, simplement va passar".

La seva jove, Alka, nega amb el cap. Ella també es va casar jove i igualment va tenir una filla als 21 anys. Però tant per a ella com per al seu marit, tenir més de dos fills ni s’ho plantejaven. Dubta una mica abans de dir: "Sí, fèiem servir anticonceptius".

Les dones de l’Índia volen tenir menys fills del que era habitual abans, una evolució que és palmària en tos els estrats de la societat. El fenomen en part té a veure amb la urbanització: l’índex de natalitat a Bangalore és 1,6, a Mumbai és 1.4 i 1,7 a Delhi. Bàsicament són índexs equivalents a la mitjana europea, però les zones rurals del país presenten índexs anàlogament baixos.

Savithri va anar a escola fins als sis anys mentre que Alka va anar a la universitat tres anys un cop va completar la secundària. Preethi, ara mateix, encara fa 12è en un col·legi privat. Quan acabi, té pensat estudiar administració d’empreses i ficar-se a treballar, "un treball d’oficina ben pagat" durant dos anys. En acabat vol tornar a la universitat –ella en diu el seu "pla d’educació".

Preethi tindrà una vida molt diferent de la de la seva mare o àvia. Els seus pares, sens dubte, insistiran que es casi, però ben aviat ja es va adonar de com funciona el món: "L’educació d’una dona determina el seu lloc en la societat".

 

Una temptativa de conclusió

No hi ha una recepta clara per a països que s’enfrontin a una explosió demogràfica. Un factor decisiu serà si els governs finalment es prenen seriosament o no els reptes demogràfics i inverteixen en educació i sanitat, en campanyes d’educació sexual integral i en programes de planificació familiar. Al mateix temps, hauran de crear llocs de treball per tal de proporcionar a milions de joves, si més no, un mínim de benestar

Serge Michailof, assessor del govern, des de París, té unes quantes idees al respecte. "Els països més exposats a les crisis demogràfiques necessiten una inversió urgent en el sector agrícola", diu. Això és vàlid, rebla, per a aquells països tant d’Àfrica com d’Àsia on la majoria de la població viu de l’agricultura i de la ramaderia.

Necessiten condicions equitatives, diu, i un pla per fer front a l’escalfament global. Modernitzar les pràctiques agropecuàries, creu Michailof, és la millor manera de combatre la fam i crear llocs de treball.

És més, diu l’especialista, unes institucions públiques que funcionin són vitals: "Un exèrcit fiable i disciplinat, un cos de policia que respecti els drets humans i un sistema judicial incorruptible, perquè la gent no s’organitzi en estructures mlitaristes". Perquè, sense un mínim d’estabilitat, continua, la cooperació per al desenvolupament no té sentit. "Si la policia no pot garantir la seguretat, aleshores els nens no aniran a escola".

Un cop es compleixin aquestes condicions, un cop el nens tinguin prou per menjar i puguin anar a escola sense por, aleshores es podran fer miracles inclús en països on la situació sembla desesperada. Miracles com el d’Etiòpia, un país que potser està en condicions de traure profit del dividend demogràfic: la favorable relació entre població potencialment activa (adults) i població passiva o dependent (vells i joves). Contemplats des d’aquesta òptica, els nombrosos homes i dones joves d’Àfrica no representen el gran llast del continent, sinó la seva esperança de futur. Fins i tot podrien desmentir els pessimistes, en el benentès que siguin capaços de superar els enormes obstacles dels seus països: una gestió pública terrible, el poder de la tradició i la preponderància de la vella guàrdia mascle.

Traducció de l’anglès de Francesc Sellés

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.