Món

L'eclosió de les dones a Etiòpia

La meitat dels membres del govern etíop són dones, i per primer cop el país té una presidenta i una jutgessa encapçalant el Tribunal Suprem. El nou primer ministre, Abiy Ahmed, vol dur a terme un canvi democràtic i econòmic, i per fer-ho aposta per les dones.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al passadís del despatx de Fitsum Assefa Adela, la nova ministra de Planificació, hi ha penjats els retrats dels seus deu predecessors. Són tots homes, senyors de cabells blancs que s'han anat rellevant els últims seixanta anys. "El fet que, després de dècades de poder masculí il·limitat, jo ara ocupi aquest lloc, és massa bonic per ser veritat", diu ella.

Fitsum Assefa té 38 anys, porta una americana gris clar i una brusa blanca de seda, i gairebé s'enfonsa en la butaca de pell del seu despatx. Des de fa quatre mesos dirigeix el Ministeri de Planificació i Desenvolupament, a la plaça 12 de Yekatit, al centre de la capital, Addis Abeba.

De fet, Fitsum Assefa és experta en economia agrària; quan el nou primer ministre etíop, Abiy Ahmed, va fer pública la llista del gabinet el 16 d'octubre, ella era a la ciutat de Gießen, al land de Hessen, a Alemanya, on estava fent la tesi doctoral sobre models d'optimització de sistemes de regadiu per a petits pagesos. Si bé havia sentit rumors que formaria part del nou govern, quan va sentir el seu nom mentre seguia en directe el que passava al seu país d'origen, va quedar sorpresa. "Va ser increïble, de cop i volta jo era una de les dones més joves de l'equip de govern!".

Aquell mateix dia va arribar la trucada de l'oficina del cap del govern: torni a Etiòpia tan de pressa com pugui. "Ara per fi ha arribat l'hora de les dones, i això ho hem d'agrair a Abiy", diu la nova ministra.

El primer ministre ha tancat vuit dels vint-i-vuit ministeris que hi havia fins ara i ha col·locat dones al capdavant de la meitat de carteres. Aquesta és només un de les moltes mesures empreses per impulsar un gir polític fonamental en la història d'Etiòpia.

Abiy Ahmed Ali, de 42 anys, el cap de govern més jove de l'Àfrica, que ostenta el càrrec des de l'abril del 2018, ha capgirat de dalt a baix les condicions al país. Va posar fi a l'estat d'excepció, que feia mesos que estava en vigor, va alliberar milers de presos polítics i va firmar la pau amb l'arxienemic, Eritrea. Abiy advoca de manera convincent per la democràcia, els drets humans i la llibertat de premsa. Està emprenent reformes econòmiques d'un gran abast. I per primer cop ha format un executiu paritari. Pràcticament no hi ha cap altre país africà que hagi trencat tan radicalment amb les tradicions del poder polític.

Les dones africanes estan fent passos endavant en tot el continent. Mali té una ministra d'Afers Exteriors i a Kènia per primer cop una dona ocupa la cartera de Defensa. Dakar, la capital del Senegal, és governada per una alcaldessa. El parlament de Ruanda té el percentatge més alt de dones diputades del món, amb un 61,3%. Però, en aquest presumpte país modèlic pel que fa a la igualtat, governa l'autòcrata Paul Kagame, per tant en les qüestions importants les dones no hi tenen res a dir.

Això, en principi, a Etiòpia serà diferent. Abiy Ahmed ha col·locat dones en posiciones clau. Ocupen les carteres de Defensa, de Comerç i Indústria, i de Planificació Estratègica. La ministra per la Pau controlarà a partir d'ara la policia i els serveis secrets. Al capdamunt del Tribunal Suprem i de la comissió electoral hi ha dones juristes famoses per la seva integritat. I fins i tot el càrrec de president l'ocupa des de l'octubre per primera vegada una dona: l'exdiplomàtica Sahle-Work Zewde, de 68 anys, l'única cap d'Estat que hi ha a l'Àfrica.

Des de l'elecció del nou primer ministre la població ha quedat presa d'una veritable "abiymania": pel que sembla, nou de cada deu etíops li dona suport. "S'ha esvaït la por", diu Fitsum al seu despatx. "La policia ja no dispara contra la gent i es pot tornar a parlar amb llibertat".

Durant les últimes dècades la història d'Etiòpia ha estat marcada per la repressió i la misèria: primer el poble moria de fam pel sistema feudal de l'emperador Haile Selassie, després va haver de suportar el terror comunista de Mengistu Haile Mariami i finalment la repressió d'un règim dictatorial unipartidista. Però ara el país, que amb 105 milions d'habitants és el segon Estat més poblat de l'Àfrica, s'obre pas cap a un nou futur, amb un visionari al capdavant.

Els poders del càrrec permeten a Abiy dur a terme reformes amb rapidesa i malgrat la resistència dels vells quadres del partit. Les expectatives dipositades en el cap de govern són enormes. Si bé l'economia etíop creix a un ritme desbocat –el 2017 va tenir el creixement més alt del món–, darrerament s'ha frenat una mica. Al mateix temps, la població augmenta ràpidament, i milions de joves esperen trobar feina i oportunitats de futur. Però el gir polític també aguditza les tensions ètniques en un país amb vuitanta pobles, tots els quals reclamen un percentatge just del poder i dels recursos.

Abiy Ahmed, primer ministre d'Etiòpia / Der Spiegel

Abiy va poder arribar al poder l'any passat perquè a la coalició de govern, que regna dictatorialment, el Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop, hi va haver grans renúncies. Als territoris dels oromos, l'ètnia majoritària del país, fa anys que es produeixen revoltes: fins ara els seus representants amb prou feines tenien dret a participar en la presa de decisions, ja que el règim estava dominat per polítics del poble tigrinya. Abiy és el primer oromo que lidera el govern, però encara no ha sigut capaç de pacificar el país. En les regions marginades plana l'amenaça que es formin enfrontaments de guerra civil. Ja han mort centenars de persones en aldarulls i més de dos milions de desplaçats interns han hagut de fugir del país.

Malgrat la difícil situació, la ministra Fitsum Assefa se sent confiada. Està convençuda, diu, que Etiòpia, un país sovint associat negativament amb la fam, es desenvoluparà gràcies al seu potencial i serà una història d'èxit a l'Àfrica. L'objectiu declarat del nou govern és entrar en el grup de països amb uns ingressos mitjans abans del 2025, amb el suport de la Xina, el seu soci principal. Pequín veu Etiòpia com una oportunitat, no com un risc, com el veuen molts governs occidentals.

A la capital, Addis Abeba, ja comença a veure's el miracle econòmic. S'alcen edificis alts i torres d'oficines bancàries; les 24 hores del dia es posa formigó, s'excava i es martelleja. A la perifèria es formen barris satèl·lit, naus industrials i parcs empresarials. Fins i tot travessa la ciutat un modern tren elevat.

Aquest auge es deu a una dictadura del desenvolupament que segueix el model xinès. El govern anterior va invertir milers de milions en infraestructures –carreteres, línies de ferrocarril, preses, aeroports– i pot presentar èxits destacables en els sectors educatiu i sanitari. Des del final de segle l'índex de pobresa s'ha reduït a menys de la meitat, d'un 56% a un 27%. Però aquell règim autoritari coartava la llibertat i l'autodeterminació. La seva divisa era aquesta: primer necessitem tenir creixement, després, quan arribi el moment, ja parlarem de democràcia. I ara això és el que ha promès Abiy: se celebraran eleccions lliures i justes.

Malgrat el boom econòmic Etiòpia continua sent un dels països més pobres del món i, com a conseqüència dels períodes regulars de sequera, encara hi ha l'amenaça que es produeixin terribles èpoques de fam. L'abastiment també s'intentarà controlar, diu la ministra Fitsum Assefa. "Som massa grans per fracassar". Tres cops per setmana informa el primer ministre sobre els progressos del seu projecte, i cada dissabte hi ha reunió de l'executiu. "Una feina dura, però tot i així m'agrada ser a casa cada dia al vespre abans que els meus tres fills se'n vagin a dormir".

Al seu lloc de treball les velles estructures patriarcals encara hi són presents: les xarxes de corrupció, les connexions i els descuits de molts homes. Fitsum explica que alguns alts funcionaris són els últims d'arribar a la feina i els primers de marxar. Alguns deixen entreveure que no confien en ella, en la "young girl", que no està a l'altura de les tasques ingents que té al davant. Però la desconfiança també té una altra causa: molts aparàtxiks que servien fidelment el règim anterior tenen por de perdre els privilegis.

És cert que les dones que ocupen càrrecs directius poden fracassar igual que els homes: justament a l'Àfrica n'hi ha prou exemples reveladors. Hi ha el cas, per exemple, de Simone Gbagbo, esposa del deposat president ivorià, que capitanejava esquadrons de la mort. O Grace Mugabe, àvida de poder, que volia heretar el càrrec del seu marit, el dictador de Zimbàbue Robert Mugabe.

I també va resultar ser un frau l'esperança liberiana Ellen Johnson Sirleaf, primera cap d'Estat de l'Àfrica postcolonial, quan a la fi del seu segon mandat va ser acusada de corrupció i nepotisme.

Makda Worku és davant la cafeteria de la Universitat d'Addis Abeba amb una amiga. Estudia Administració d'Empreses, té 21 anys, porta texans i unes grans arracades; i creu que les noves ministres no cometran faltes com les que hem apuntat fa un moment. "Reforçaran el paper de les dones, són els nostres models".

Ha començat una nova etapa, diu Makda. Ara vol acabar els estudis, fer carrera i muntar una empresa. I després, fundar una família, màxim tres fills. "Ara decidim nosaltres i no deixem que ens desterrin a la cuina. S'ha acabat la dictadura dels homes".

En aquest període d'eclosió, a la capital moltes dones parlen amb aquesta mateixa autoconfiança: empresàries, banqueres o taxistes que han penetrat en els dominis dels homes. Fins i tot la violència estatal té un aspecte més femení: les dones policies en uniformes de camuflatge gris blau tenen un aspecte tan simpàtic que els ciutadans no se'n saben avenir: estan acostumats a la intimidació per part de les forces de seguretat.

Tanmateix, si sortim de la metròpoli d'Addis Abeba i anem a les muntanyes dels voltants, per exemple a Entoto, una zona de poblament disseminat a 2.800 metres d'altitud, anem a parar en un altre món. És el món de Metamin Tenkeli, una pagesa que l'emancipació de les dones de la ciutat només se la pot imaginar.

Metamin Tenkeli, pagesa, amb la família

Metamin té 65 anys, però per la seva figura vigorosa no se li nota l'edat. Davant la seva cabana hi ha llenya ben apilada, feixos de branques d'eucaliptus. Cada matí se'n posa un a l'espatlla i el carrega fins al mercat. La caminada dura sis hores i, si té sort, ven la càrrega per 50 birrs, és a dir, aproximadament 1,50 euros. Comparteix el destí de milions de dones etíops que viuen en la pobresa.

"El meu marit es va morir", diu Metamin, "i jo he de sustentar els meus fills sola, vull que tinguin una situació millor que la meva". Té sis fills; dues filles estan assegudes a la seva esquerra, i a la dreta, al seu costat, en una habitació pintada de color verd llimona, a les parets hi ha penjats cartells de colors: Maria amb el nen Jesús i sant Jordi, patró d'Etiòpia.

"Els homes tenen una vida molt millor", diu la mare. "Ells només treballen al camp. Després tornen a casa, beuen cafè i no fan res més". De queixes com aquestes en sentim gairebé literalment per part de les seves veïnes. Com en molts llocs de l'Àfrica les dones i les noies suporten el pes principal del treball.

Carreguen aigua potable transportant garrafes pesades i recullen llenya. Cuinen, netegen i renten a mà. Crien els fills. Cuiden els vells i els malalts. I sovint són elles que augmenten els escassos ingressos familiars amb feines ocasionals. Amb esperit de protecció maternal comparteixen el poc que tenen, a diferència de l'egoisme dels homes.

Segons càlculs de les Nacions Unides, les africanes conreen prop del 70% dels aliments del continent. Sense la seva aportació la situació seria molt pitjor, a l'Àfrica. Però en general viuen com criades, no tenen possessions ni poden participar en les decisions.

Segons una enquesta del Banc Mundial, el 2016 un 34,7% de les dones etíops creien que els homes tenien dret a pegar-les si elles es negaven a mantenir relacions sexuals.

Al poble corre la notícia que ara hi ha unes quantes dones al govern que volen combatre aquestes desigualtats. Però Metamin Tenkeli no sap ni el nom del president. "Jo em passo la vida al bosc i no tinc temps per escoltar les notícies".

Aleshores surt de la cabana i amb un cordill es lliga un feix de llenya a l'esquena. Per a una persona que no hi està acostumada, és tan dur com fer un aixecament de pesos, intentar carregar aquest pes d'uns seixanta quilos. Sembla, però, que a Metamin, tot i l'edat, no li suposa gaire esforç. I se'n va a peu, gairebé amagada sota l'enorme feix, com un símbol de la subjugació de les dones africanes.

Tornem a la ciutat, en un despatx climatitzat. Les dones són els millors polítics? "Quina pregunta més absurda", diu Birtukan Mideksa. "Tota societat necessita a tothom, independentment del sexe". Aquesta jutgessa de 45 anys va començar l'activitat política el 2004; després va ser condemnada a cadena perpètua per suposades activitats contra l'Estat; va estar empresonada un total de tres anys, separada de la seva filla petita, i va passar sis mesos en règim d'aïllament. El novembre de l'any passat el primer ministre Abiy la va nomenar presidenta de la Comissió Electoral Nacional, l'autoritat que durant anys havia reprimit el partit de Mideksa.

Ella també és una de les dones que ara hauria de fer net a consciència. També topa una vegada i una altra amb els vells tics del poder; a vegades els treballadors se li dirigeixen com a "Sir". Afirma Mideksa: "Hi ha tota classe d'obstacles, però el 2020 organitzaré les primers eleccions justes i lliures de la història del nostre país".

Birtukan Mideksa ha deixat enrere el passat. "No em vull sentir víctima, això només et paralitza". Ella vol mirar endavant, construir una democràcia autèntica i perdonar els antics torturadors. Sense sentiment de venjança ni amargor. El poder de la reconciliació: a Etiòpia també en tenen més les dones.

Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.