Cultura

Parlar de Gaziel, Xammar i Sentís per parlar d’avui

La llibreria la Memòria convoca el president Torra i als especialistes Amat i Vilanova per reflexionar sobre el periodisme d’abans de la guerra.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Entre les tibantors amb el rei Felip a la inauguració del Mobile World Congress i l’anada a Madrid per presenciar la declaració del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, en el judici contra el procés, el president de la Generalitat Quim Torra va trobar un forat a l’agenda per parlar d’una de les seves figures predilectes: el periodista Eugeni Xammar, a qui el 2008 va dedicar una biografia. L’acte, promogut per la llibreria la Memòria (nom que en aquest cas li va com un guant), tenia el seu què: a l’hora que la colla de bastoners de Gràcia sol assajar el Centre Cultural la Violeta, s’hi feia un triangular sobre tres destacats periodistes del segle XX, que permetien un joc evident amb el present -i també amb l’actual president. Els tres periodistes convocats al ring eren Gaziel, Xammar i Sentís, tres perfils absolutament diferents. L’encarnació d’unes actituds polítiques i vitals ben dissemblants, com els emmirallaments que propicien.

Tots tres periodistes “tenien el món al cap”, van exercir el seu ofici “des de perspectives mot diferents”, però sabent que per fer-ho “havien d’entendre el món”, en paraules de l’escriptor, filòleg i articulista de La Vanguardia Jordi Amat, que va ser l’encarregat de defensar Gaziel. També els tres tenen en comú un punt controvertit que difícilment els pot fer aparèixer com a personalitats planes ni pot fer que el seu món d’abans de la guerra ni el nostre es puguin despatxar amb absoluts, encara que la temptació hi sigui. 

Lluny de l’utilitat habitual d’aquella sala els dilluns al vespre, l’acte no es converteix en un ball de bastons. Primer, perquè un dels tres contrincants de seguida queda clar que es retira. I aquest és el periodista que va sobreviure, per edat, als altres dos, però no per qualitat. “El millor és el Gaziel, per trajectòria i per continguts. I el pitjor és el Sentís. Literàriament,  estilísticament, Sentís és un desastre”, afirma sense romanços Francesc Vilanova, professor d’Història Contemporània a la UAB i director de l’arxiu Carles Pi i Sunyer.

“Em toca parlar del bo, el periodista català més important del segle XX”, engega Jordi Amat, a qui el periodista Antonio Baños, en qualitat de moderador –“el paper insòlit de moderador”, ironitza- presenta, fent broma, com “el futur director de La Vanguardia”. Gaziel (1887-1964) és “algú que és un prototip del noucentisme”, a qui la relació que estableix amb Miquel dels Sants Oliver “li fa perdre manies” -diu Amat-, i “acostar-se al regionalisme catalanista i distanciar-se d’Acció Catalana, que són els del president Torra”. I després recorda la “mala bava” de Xammar en els articles que va signar amb Pla als anys 20 “disparant” contra Gaziel, Godó i La Vanguardia. “El catalanisme no ha sabut resoldre traumes, passen els anys i hi ha coses que per bé o per mal no canvien”, apunta el biògraf de Josep Benet, que ara treballa en la biografia de Gabriel Ferrater.

Són una constant les anades i vingudes dels anys 20 i 30 a l’actualitat, amb reflexions i aclucades d’ull al present. “S’està entenent que estan parlant d’ara, oi?”, comenta, en un cert moment, Baños. Amat parla del llibre De París a Monastir de Gaziel com d’un “llibre de periodisme extraordinari” que “hauria escrit Kapuscinski si hagués estat a la Primera Guerra Mundial”. És un “relat de viatge” on “hi ha política, història, por i refugiats”. El considera “un dels analistes polítics del procés que comença els anys 1922-23” fins a la guerra, “amb un alt concepte d’ell mateix”, això sí, que gasta “un catalanisme tou si el comparem amb el d’Acció Catalana”. “Quan Azaña volia saber què passava a Catalunya llegia a Gaziel; quan Companys es veu apurat, a qui s’adreça és a Gaziel”, remata. Després de la guerra s’acaba el Gaziel periodista i començarà l’assagista.

Un viatge gairebé oposat és el que fa Sentís (1911-2011). Vilanova el resumeix així: “és un periodista important no per la qualitat de la feina que fa sinó perquè és un català de Madrid que té capacitat i influència per repartir ajuts, resoldre peticions, pot pagar articles a periodistes que han estat depurats...”. És -continua- “l’home que farà gestions per resoldre problemes amb Destino amb la censura”. Paradoxalment, a “aquest personatge fonamental en un àmbit poc conegut com és la Catalunya franquista de postguerra” -precisa-, “a Barcelona se’l té per poca cosa, tant a Destino com a La Vanguardia”. “No el tenen en gran consideració ni tant sols els amics seus. Pla no li dedica ni un tros de retrat de passaport, quan se suposava que eren molt amics”, afegeix. El 1936, amb l’assassinat de Josep Maria Planes a mans dels anarquistes (però no s’explica només per això), Sentís fa “el tomb”: “llest com la gana” -apunta Vilanova- “sap calcular el territori on s’ha de moure”, s’apropa a Cambó i salta a “l’estructura d’espionatge que organitzen els franquistes al sud de França” (d’aquí vindrà l’enfrontament amb Xammar).

“I Xammar, si no és el més bo ni el més caragirat, què és?” -pregunta Baños a Torra. “Segurament s’abstindria d’aquesta votació. I preferiria celebrar un bon sopar, si pot ser a la Fonda Europa, i parlar dels seus temes” -respon, amb sornegueria amable-; “mai va pretendre anar més enllà de ser un periodista que es guanyava bé la vida”. “Bon periodista i bon polemista”, practica un “un periodisme pugilístic” -un gir habitual de Torra a l’hora de referir-s’hi- i “enfila molt bé l’adversari”. I de seguida el president presenta el fil més personal i romàntic que l’uneix amb Xammar (1888-1973). 

“L’atzar m’ha portat a llocs on no pensava que em portaria” -torna a la ironia-, i a l’època professional a Suïssa, “em vaig trobar llegint aquells articles que em recordaven el millor de tots, Josep Pla”. Dels articles de Xammar, Torra destaca les cròniques de Berlín, que fa del 1922 al 1936 (recollides a L’ou de la serp). “Des d’una visió catalocèntrica  m’explicava el que passava arreu, amb un cosmopolitisme que ho impregnava tot i una vida llegendària”. I després ve l’explicació de l’emmirallament pel seu tarannà polític: “el seu corpus doctrinal ha influït en la meva manera de veure la política, és un home de la Unió Catalanista que mor com a home d’Unió Catalanista”. Als anys 30 va passar per Acció Catalana (el partit dels més prestigiosos intel·lectuals catalans, que a les eleccions del 14 d’abril s’estavella): “aquest partit -diu Torra- em va ajudar a entendre que no tot era tan fàcil en aquest país, que hi havia alguna cosa més, que no tot era la Lliga o ERC...”. Acaba per relligar els tres periodistes que han saltat al ring: “la vida dels tres personatges a vegades va ser molt atrapada”. Com de “sorprenent” -reflexiona- havia de ser que els tres es trobessin -i veiessin- a París els anys 1938 i 1939, amb posicions tan diferents. Conclou amb un punt provocador: “després Xammar es mantindrà a l’exili, i Agustí Calvet -deixant enrere el Gaziel periodista- es va assemblant més a Xammar”. 

L’afirmació trenca la baralla i propicia l’intercanvi d’impressions amb Jordi Amat. “Ara mateix fa una cara pitjor que la que fa l’Arrimadas quan està a  punt de contestar-me al Parlament”, li amolla Torra, divertit, i fa riure el públic, entre el qual hi ha un xammarià de pro, com és l’advocat, economista i escriptor Amadeu Cuito. Amat defensa que Gaziel és interessant “per entendre la bifurcació del catalanisme”, perquè amb Acció Catalana té la “sensació que els seus amics han embogit”. Torra replica: “Xammar sempre és allà mateix, a l’altra punta de món però amb el cor sempre a Catalunya, aquesta fidelitat és una manera de pensar”. I Amat s’hi torna: “és un mèrit la coherència, però pensar també és canviar”. Entremig, Vilanova recorda que “Sentís és qui fa la volta més grossa”: no s’ha d’oblidar que el Sis d’Octubre “està dormint en un catre al costat del seu conseller, del Martí Esteve”. I fa aflorar un altre nom necessari -i oblidat- del periodisme d’abans de la guerra, el de Just Cabot, que va ser director de la revista Mirador, “una de les ments intel·lectuals més importants del primer terç del segle XX”. Passada la Segona Guerra Mundial, Cabot es troba amb Sentís a París i li retreu, amb una elegància de navalla afilada, el seu doble joc.

Fora de joc, de nou, Sentís, el ring torna a quedar per Xammar i Gaziel. “Qualificar Xammar de radical no és just -fa Torra-; és un català normal i la gràcia és que sent un conservador assumeixi tota aquesta vida tan trasbalsada; i això ho porta fins a les últimes conseqüències”. “Gaziel s’avenia amb el poder? No ho tinc tan clar, tenia un ego massa gros, però el fet és que a la postguerra, en silenci, escriu les Meditacions en el desert” (reeditades recentment per L’Altra Editorial, amb pròleg d’Amat), “un testimoni de lucidesa bastant escruixudor”, comenta Amat. 

És a punt de sonar la campana. El president ha de marxar a un quart de nou del vespre. “Què en podem extreure d’aquestes tres posicions?” -fa Baños. “La llibertat i la mentalitat antiprovinciana amb què escrivien”, respon Torra. Per Amat: “dubto que els que escrivim ara als diaris fem un exercici d’estil com el que feien aquells escriptors”, són un “model de llengua i llibertat que ara no tenim”. Una hora i escaig de conversa suficient per comprovar l’actualitat d’aquesta tradició periodística i cultural que va brillar durant el primer terç del segle XX: ens continua parlant de tu a tu i plantificant preguntes al davant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.