Història musical

Resurrecció del rock, disbauxa a Nova York

Per a Nova York la dècada del 2000 va ser la de l’atemptat de les Torres Bessones 
i les seues conseqüències. Però també la del revifament de la ciutat dels gratacels com a epicentre musical. El detonant fou el mític àlbum de debut de The Strokes, ‘Is this it’, que recuperava el rock per a la causa. Anys de resurrecció rockera que resseguim amb el llibre de Lizzy Goodman ‘Meet me in the bathroom’, de títol revelador: rock, sí. I bona cosa de disbauxa.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En música, un lustre és l’equivalent a una era geològica. I sembla mentida, però durant tota la dècada de 1990 Nova York, la capital cultural del món, la ciutat de The Velvet Underground, Patti Smith, Ramones, Television, Talking Heads o Sonic Youth, va ser un indret irrellevant en termes musicals. La freda i plujosa ciutat de Seattle, a la costa oest dels Estats Units, va regnar gràcies a l’escena grunge i a un meteorit anomenat Nirvana. A l’altra banda de l’Atlàntic, Anglaterra compartia protagonisme musical gràcies al britpop i a l’artificiós antagonisme entre Oasis i Blur. Fenòmens alternatius que esdevingueren massius, globals.

En el tombant de la dècada, ambdues escenes mostraven símptomes d’esgotament. La indústria tornava a estar dominada per propostes de pop edulcorat a l’estil Britney Spears o per estils sense guitarres, com el hip hop i les seues estrelles emergents, com ara el raper de Brooklyn Jay Z. El rock, salvant honorables excepcions com Placebo, estava en mans de discutibles propostes com Candlebox, rèpliques tèbies de l’era grunge o dels primers discos de Radiohead, una banda que deixava de costat el rock per experimentar amb l’electrònica. “Hi havia moltes raons per creure que el rock and roll de jaqueta de cuir a l’estil dels New York Dolls no retornaria mai més”, recorda el músic Moby en una de les centenars d’entrevistes realitzades per la periodista Lizzy Goodman per a la confecció del llibre Met me in the bathroom, publicat a Espanya com Nos vemos en el baño (Neo Person, 2018) la història del renaixement de Nova York com a capital del rock entre 2001 i 2011. 

Lizzy Goodman. Fotografia: Katia Temkin

El volum ordena sense acotacions, de manera bastant original, els testimonis d’artistes, periodistes, agents, agitadors, editors i, en general, totes aquelles persones que van assistir a l’insospitat doble renaixement d’una ciutat i un estil que estaven fora de focus. “Quan vaig començar a tocar, Nova York havia deixat de ser un bon lloc per als músics”, explicava Dean Warehan, cantant i compositor des exquisits Luna. “Als noranta, tenir un grup a Nova York o Los Ángeles era quasi de ximples (...) Ningú no es mudava a Nova York per triomfar com a músic”, insisteix el periodista Rob Sheffield. Ni per recuperar l’esperit de The Velvet Underground, rebla Dave Sitek, un dels fundadors de TV on the Radio.

Nick Valensi, guitarrista de The Strokes, ensenyant a Jack White els acords de “New York City Cops”. Fotografia: Colin Lane / Neo Person.

Com ara cap moviment parteix de zero, alguns entrevistats recorden al llibre els precursors, Jonathan Fire*Eater, una banda a mig camí entre The Doors i My Bloody Valentine que acabarien retornant amb la més coneguda denominació de The Walkmen. També hi havia segells independents, com Matador Records, fundat el 1989. O locals com el Max Fish, un antre de perversió i glamur al cinquanta per cent. Són els anys en què l’alcalde Rudolph Giuliani tracta de netejar de droga els carrers de Nova York, però els traficants i els clients descobreixen el potencial del telèfon mòbil. “Aleshores tenies els camells a la porta de casa”, resumeix Stewart Lupton, de Jonathan Fire*Eater. “Em vaig cansar de xerrar i beure litrones a la gespa artificial de l’East Village i em vaig passar a les drogues dures”, es justificava Lupton, addicte a l’heroïna. El seu grup podia haver estat l’esperó del renaixement novaiorquès, però els hàbits de Lupton tallaren la progressió Seran uns altres els actors.

D’esquerra a dreta, The Strokes, encapçalats per un esgotat Julian Casablancas, al final d’un concert. Fotografia: Colin Lane / Neo Person.

Quan arriba l’any 2000 el vell so garatge dels Stooges torna a emergir a ciutats com Detroit, amb un grup fonamental, The White Stripes. Amb tot, The Strokes passaran a la història com el grup amb el qual va començar (quasi) tot. Ho tenien tot al seu favor: lluïen atractiu i actitud i procedien de famílies benestants: dos dels seus membres, Julian Casablancas (veu) Albert Hammond Jr. (guitarra), s’havien conegut en un internat francès. A ells s’uniren antics companys de Casablancas d’un selecte centre educatiu de Nova York, Nikolai Fraiture (baix), Nick Valensi (guitarra) i Fabrizio Moretti (bateria). 

Estil i unes cançons collonudes

Quan el grup es va crear, el 1998, els diners no són un problema. El pare de Hammond, antic músic d’una certa rellevància, posà una targeta de crèdit a les mans del fill. The Strokes també troben la seua estètica en els pantalons estrets, les jaquetes de cuir i les bambes Converse, aspecte que potencia l’indubtable atractiu físic i la capacitat de seducció del quintet. Faltava polir la proposta musical. Com tants joves de l’època, escolten Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden, però Casablancas té uns altres referents al cap. “Jo era un gran fan de la  Velvet Underground i de Lou Reed. La gent pensava que sonàvem com Television perquè Television era un grup de Nova York amb influències de la Velvet Underground. Per això sonàvem com ells, però no era la seua música la que escoltava. Jo escoltava Lou Reed”. 

Matt Romano, al backstage d’un teatre de Los Angeles. Fotografia: Colin Lane / Neo Person

La banda comença a provar, compon diferents temes. “Aleshores un dia, en l’assaig, començàrem a tocar una cançó de Julian, ´The modern age’. De sobte ho vam veure clar”, recorda Valensi. “Era fabulosa i senzilla”, rebla. Havia nascut, certament, una cançó imponent. I arribaren la resta de temes que formarien el seu debut tan fonamental, Is this it, una alenada de frescor en un panorama anquilosat. Eren arrogants, envanits i amb una tendència creixent a la disbauxa. Però també eren ambiciosos i tenien uns temes sensacionals. L’impacte va ser brutal. “The Strokes aconseguiren una cosa meravellosa: van fer que tothom desitjara tocar en un grup”, assegura el periodista Conor McNicholas.

De l’horror a l’hedonisme

De sobte, la porta es va obrir de bat a bat per a grups com els Yeah yeah yeahs de la carismàtica Karen O, la reina de les festes de Nova York, “la xiqueta que es nega a abandonar el parc”, segons la definició, preciosa, de Sitek. També obrí les finestres als més obscurs Interpol o a una proposta com The Rapture, que feia compatible el rock amb la música dance. Nova York, durant l’any 2001, va ser una caldera en ebullició. 
Aleshores, un dia marcat a foc en la història, un parell d’avions s’estavellaren contra el World Trade Center. “T’has fixat que en pel·lícules com King Kong les dones es tapen la boca amb la mà  i comencen a córrer cap a l’altre costat? Doncs bé, jo vaig veure això en la vida real. No és un clixé cinematogràfic”, recordava Paul Banks, d’Interpol. “Hi havia molta desolació i molta tristesa. Recorde que vaig anar a l’Odessa i estava atapeït. La gent bevia per oblidar. Era palpable. Dolor col·lectiu”, afegeix Karen O. 

Actuació dels Yeah yeah yeahs de Karen O en Williamsburg. Fotografia: Ruvan Wijessoriya / Neo Person

Is this it, que s’havia de llançar en vinil el mateix 11 de setembre, conté un tema, “New York City Cops” (“Policies de Nova York”), que, enmig d’una massacre que va arrambar amb desenes d’agents de la llei i bombers, provoca el rebuig de molts fans de The Strokes. La polèmica serà efímera. L’altra reacció és una fugida endavant en tota regla. “Durant els sis mesos posteriors, tothom que jo coneixia pensava: ‘Això és la fi del món. Com ja estic borratxo, en lloc d’eixir cinc nits a la setmana, seran set. En lloc de consumir èxtasi quatre nits a la setmana, vaig a consumir-ne totes les nits’”, relata Moby. Suroosh Alvi, fundador de Vice Media, apunta per la seua banda que a partir de l’11-S es va donar lloc “a un període de cinc anys de frenesí durant els quals Nova York va esdevenir un cau de perversió. Massa alcohol i massa cocaïna. Era una ciutat superpromíscua”.

Hi ha, altrament, un corrent d’empatia cap a la ciutat atacada. El món (occidental) desitja cuidar-la i voler-la. I The Strokes són al centre. “Contestava el telèfon i la gent em preguntava: ‘Què opines d’Ossama bin Laden? Què opines de The Strokes? Sols es parlava d’aquells dos temes”, ironitza Dean Wareham.

El grup també genera aversió pel seu tarannà de banda problemàtica de nens rics. Fins i tot, amb el temps, es tracta de crear un antagonisme amb Interpol, que debuten el 2002 amb un disc superb però no tan determinant, Turn on the bright lights. Un grup més obscur, comparat amb una certa lleugeresa amb Joy Division, amb una proposta més intel·lectualitzada i uns músics que apareixien en escena elegantment vestits. Una dualitat a l’estil Oasis-Blur que, com la britànica, no anava més enllà del contrast d’estils.

Carlos D, Daniel Kessler, Sam Fogarino i Paul Banks: Interpol en l'any 2000. Fotografia: Interpol / Neo Person

En el plànol artístic, passen més coses. James Murphy i Tim Goldsworthy, fundadors del segell que havia acollit The Rapture, DFA, veuen com les seues estrelles se’n van a la multinacional Universal per una quantitat obscena. La reacció de Murphy és crear un grup de dance-punk que esdevindrà igualment emblemàtic, LCD Soundsystem. L’arrancada, un tema també seminal, “Losing my edge”. Un bombàs, per a molts. Per al soci de Murphy, amb el qual acabà trencant palletes, “una estafa basada en una cançó de Killing Joe. L’odie perquè ha devaluat un tema que adore i que ara sóc incapaç d’escoltar”. Per a la periodista Tricia Romano, un tema “brillant perquè podia atraure tant a qui agradava el dance com als qui els agradava el rock and roll”.

James Murphy.

És l’any 2002, l’exercici de la ressaca, de la consolidació o impuls de la resta de propostes, el moment de publicació d’un tema important de Yeah yeah yeahs, “Maps”, preludi del seu debut llarg Fever to tell. També irromprà una formació amb membres afroamericans, TV on the Radio, que introduirà un component d’ambició artística. “Érem com un club de lectura. Gent molt setciències fent coses de setciències”, reconeix Sitek amb ironia. Un cas semblant al de The National, una banda amb més recorregut que es muda de Cincinnati a Nova York sense aspiracions. “No sé per què vam fer això. Pensàrem que molaria”, assegura Matt Berninger, el cantant. “No érem molt ambiciosos”, ratifica el multiinstrumentista Scott Devendorf. “Ens hauria agradat ser The Strokes, però érem massa grans i de Cincinnati. No teníem roba de cuir i les Converse em provocaven dolor d’esquena”, diu Berninger amb segones.

Matt Berninger, de The National, entre els fans. Fotografia: Dave Mead / Neo Person

Forasters vindran

El paper com a catalitzador dels Strokes en l’escena de Nova York es unànimement reconegut al llibre. Però el fenomen no va trigar a eixamplar-se. Més que en la lliga d’Interpol, el primer antagonista seriós dels de Julian Casablancas van ser The White Stripes, la formació procedent de Detroit de Jack i Meg White, amb una proposta més crua, més basada en el blues, que arribà a fer-se molt gran a partir de l’èxit de “Seven nation army”, una cançó que encara es taral·leja en recintes esportius d’arreu del món. “The Strokes obriren una porta per a totes aquelles bandes i The White Stripes digueren: ‘Moltes gràcies’ i s’hi colaren”, resumeix el publicista Steven Trachtenbroit. Des d’Austràlia, The Vines, amb una proposta de rock més clàssic, liderada per un cantant amb síndrome d’Asperger, feren també forat. I encara més la formació sueca The Hives, una de les més divertides del moment. També apareixen els escocesos Franz Ferdinand, que havien après la lliçó de The Rapture sobre fer ballar el públic amb una base rock i un so que recorda The Talking Heads. A Gran Bretanya, de fet, cap al 2004 ja hi havia alternatives com The Libertines —la formació segurament més autodestructiva de la fornada— i, sobretot, Arctic Monkeys

The Strokes, Kings of Leon i Regina Spektor, que compartiren gira el 2003. Fotografia: Richard Priest / Neo Person


Amb tot, els dos casos d’aprofitament i superació màxim del llegat Strokes són segurament nord-americans. The Killers, una banda de Las Vegas, i Kings of Leon, un grup de Tennessee format per tres germans i un cosí, han arribat a ser referents del rock d’estadi. Ídols de masses amb una carrera sostinguda en el temps. Però podem compartir el diagnòstic de Jenny Eliscu: “L’art és més important que el mercat. I això és el que engrandeix la música i el que fa de vegades que la millor música no siga acceptada per la majoria. The Killers mai no foren alternatius. Kings of Leon mai no foren alternatius. No ho foren, fotre”. 

L’heroïna era la seua llar

Les drogues mereixen un parèntesi abans de rematar el relat. Ja s’ha suggerit que en els anys del renaixement Nova York també és la capital de la disbauxa. Al consum desenfrenat d’alcohol se sumaven l’èxtasi, la cocaïna i tot tipus de substàncies psicotròpiques: el relat de les festes de sexe, drogues i rock&roll té un punt exhaustiu al llibre. Formava part de l’atractiu de l’escena. “Quan estiguérem en el [hotel] Columbia tot el món anava esnifant per les taules i follant als armaris i totes aquelles merdes, i nosaltres dèiem: ‘Que bonic’”, recorda Caleb Followill, de Kings of Leon.

"Tot el món anava esnifant per les taules i follant als armaris i totes aquelles merdes, i nosaltres dèiem: ‘Que bonic’

Uns quants, tanmateix, traspassaren el perillós llindar de l’heroïna. Una de les històries que més ressò ha donat al llibre de Lizzy Goodman és la suposada influència nefasta del músic Ryan Adams sobre The Strokes. I, especialment, sobre Albert Hammond Jr. Fins al punt que l’entorn de la banda va tractar de posar fi a la relació. “Li vaig dir a Ryan que s’apartara d’Albert? La veritat és que no recorde els detalls. Crec que l’heroïna és... una cosa molt seriosa. Et pot robar l’ànima. És com si algú tractara de practicar-li una lobotomia a un amic. Tractaràs de detindre’l”, recorda Casablancas. Però Hammond, tendent a la idealització i la visió romàntica d’ídols com Lou Reed,  té una altra visió: “Des de molt jove sabia que acabaria punxant-me. Als catorze anys ja volia provar l’heroïna (...) És la droga perfecta, de veritat. Era la meua llar”.

Ryan Adams.

Hom podria atribuir a les addiccions el fet que The Strokes no arribaren a ser un grup realment gran, però el cert és que el seu segon disc, Room on fire, tingué una acollida tèbia que, contemplat amb perspectiva, no mereixia. Un disc que un bon grapat de periodistes consultats en el llibre consideren millor fins i tot que Is this it. Un cim mai no superat. “El problema és que no el van saber vendre. Si els preguntaves què volien transmetre (...), no tenien una resposta convincent”, assegura Dave Gottlieb, antic directiu de la discogràfica RCA. Casablancas fou el primer a mostrar en públic els seus dubtes. Cap dels següents àlbums, a més, passarà a la història.

El grup, malgrat tot, ha continuat en actiu: la gira 2019 passarà aquest estiu per Bilbao. Interpol, per la seua banda, acaben de traure disc, LCD Soundsystem ha tingut diverses reaparicions, Karen O ha fet fortuna escrivint per al cinema reclamada per Spike Jonze i The National són un grup de culte de primer ordre.

Però la dècada del revifament del rock acabà perdent l’encant dels inicis, amb la “disneyificació” de Nova York, una brutal gentrificació dels focus creatius i la mercantilització del factor creatiu, enmig d’un debat que mereix ser abordat a banda sobre la incorporació de les multinacionals a l’escena a canvi de posar molts diners sobre la taula. Res que no hagueren fet abans Sonic Youth o Nirvana. Una dualitat entre comercialitat i independència, en el fons, molt tramposa. “Vaig arribar a la conclusió que Björk era molt més ambiciosa que la majoria dels grups alternatius que se suposa que ho són per preservar la seua llibertat”, acota Murphy. 

Potser un símbol de l’absorció és la pel·lícula Transformers (2007) en la qual l’actor Shia LaBeouf llueix una samarreta de The Strokes. La raó era senzilla i, fins a cert punt, banal: la dissenyadora de vestuari havia consultat la seua filla sobre quin era el grup de moda. Més enllà de la superficialitat, tanmateix, hi ha les cançons que ho canviaren tot. “Per a mi, el primer àlbum de The Strokes és un dels discos més grans de tots els temps. Sempre els quedarà això”, dictamina la bloguera Lara Young. “Jo sempre he dit que The Strokes van fer l’àlbum de la dècada, Is this it. Cada vegada que algú el criticava davant de mi, li deia: ‘Et garantisc que d’ací a deu anys estaràs celebrant una barbacoa, el posaràs i diràs: m’encanta aquest disc’”. Paraula de James Murphy. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.