Amb 'M'hauríeu de pagar', Jordi Prat i Coll signa un text superb que serà, sens dubte, un dels millors de l'any. I ens permet redescobrir el vessant de dramaturg d'un home que, tot i els èxits recents, prefereix estar a la segona fila.
Ser tímid, en l'ofici del teatre, sol ser una cosa que no juga mai al teu favor. De la gent d'aquest món se n'espera l'extroversió, la capacitat d'encisar, el do de la paraula. I en l'era de l'hiperjo, encara més. No oblidem que molts productors valoren els intèrprets pel nombre de seguidors que tenen a Instagram. El treball constant i tossut, la genialitat, són coses que no estan de moda. Ja pots haver omplert la Sala Gran del TNC un parell de vegades, ja pots haver guanyat premis, que, si no t'has sabut 'vendre', pot passar que et prenguin per un més, un qualsevol.
Jordi Prat i Coll no és un home de teatre més que intenta treballar en aquest país petit. No és el típic director que ara et fa això i ara allò i queda bé. No és el típic autor que va estrenant però mai no diu res… El que ha fet en els últims quatre anys és extraordinari. I tot això, des d''Els tres aniversaris' (La Villarroel, 2017) fins a 'M'hauríeu de pagar', en cartell a la Sala Atrium, és fruit d'una ascensió lenta i meditada, de vint anys de picar pedra i intentar tirar endavant projectes propis, no executar únicament els encàrrecs dels altres. Intentar ser artista en una època en què es valoren més els manobres.
D'entrada, té una carrera impecable com a director. Qui no recorda els 'Vespres de la Beata Verge' (Sala Beckett, 2012) o l'hilarant 'Liceistes i cruzados' (TNC, 2014)? Qui, abans que ell, ens havia descobert Caryl Churchill? O redescobert Copi? O el Sartre d''A porta tancada'? Sempre en espais petits, amb el control del gest i un humor propi, que ara que ha estrenat com a autor 'M'hauríeu de pagar' fa que tot salti pels aires.
L'obra que tenim a l'Atrium és una miniatura deliciosa, tres monòlegs que donen vida a una guia de museus una mica neuròtica, un model que només vol que l'estimin i a un pianista en hores baixes. Tres vides que s'entrellacen per art màgia i que són escopides sense clemència a l'espectador que no pot ni parpellejar durant els 90 minuts de funció.
Els personatges que ha creat Prat i Coll són tot paraula i sensibilitat, fins i tot quan estripa les escenes. No es queda amb la part plana de la llengua. Utilitza molt bé els registres i fa que, fins i tot un mateix personatge, pugi i baixi segons el seu estat anímic o l'oient que té al davant. Una cosa que els anglesos porten a terme com ningú i aquí només sol arribar-nos en les magistrals traduccions de Joan Sellent.
'M'hauríeu de pagar' és l'obra de maduresa d'un autor que s'ha amagat com a director d'escena una pila d'anys, que ha construït un món propi on hi caben el cuplet i Brahms, Sagarra i Antonio Tarantino, Evita i Pitarra, algú que s'equivoca parlant de la Gioconda, algú que no pot suportar ser mer objecte i vol ser desig, algú que cita Shakespeare de passada, però que vol parlar dels seus pares, no pas d'ell, perquè és més de tocar que de dir.
Després d''Els jocs florals de Canprosa' (TNC, 2018), de la més important actualització d'un clàssic català que s'ha fet en aquest país en l'última dècada (o més), servidor pensava que a Prat i Coll totes li pondrien, que hauria d'espolsar-se els encàrrecs de sobre, que podria fer el que volgués. Cert que acte seguit va poder portar a escena, gairebé per casualitat, 'La Rambla de les floristes' (TNC, 2019), un dels seus fetixtes. Però la feina no li sobra.
Pensin que vivim en un sistema teatral a on als intèrprets els pregunten pels seus 'followers' i als directors, per qui té. I això passa encara avui dia als teatres públics del país. Si no comptes amb una estrella en el repartiment, ja et pots oblidar de tirar endavant el teu projecte, per extraordinari que sigui. Ja pots haver agafat un Rusiñol i haver-lo convertit en un Marthaler dels bons, ja pots haver dirigit un Pitarra i haver-lo portat al nostre segle com ningú abans. Ja pots haver fet el més difícil encara que et demanaran per la marca de la samarreta que vesties mentre feies el triple salt mortal.
Si estem estancats és perquè no hi ha manera de sortir d'aquest cercle viciós. Els grans gestors dels espais públics no es dignen a anar a la Sala Atrium a veure què ha escrit Prat i Coll. Les apostes escassegen. I compta d'errar el tret, que de seguida tornes a la casella de sortida. Els tímids, a més, no saben vantar-se de les seves victòries. Què seria avui de Samuel Beckett? O de Brian Friel? O d'Eugene O'Neill? Tres dramaturgs tímids que són del millor del segle XX.
La timidesa va portar Beckett a regalar-nos personatges que viuen enterrats o en cubells de les escombraries. Personatges que, com els de Prat i Coll, parlen pels descosits per donar forma a una manera de veure el món i experimentar la vida. I esculpir la solitud. No és de la solitud del que ens parlen Vladímir i Estragon, Clov i Hamm, Winnie? D'això va 'M'hauríeu de pagar'. D'un autor tímid a qui li hauríem de pagar.