«Buy and hold», els art funds compren per gestionar i revendre amb l'objectiu de generar beneficis. Aquest sector del mercat també s’està alineant als altres actius, com els diamants i els immobles, i s'està regularitzant de forma progressiva.
Diverses localitats. L’art és una promesa de felicitat. L’art està de moda. L’art genera diners. L’art és inclusiu. L’art és per a tots. L’art és per als rics. L’art és un instrument financer. El mercat (de l’art) està drogat. Totes aquestes afirmacions poden ser verdaderes al mateix temps. El que s’entén i s’accepta és que ho poden ser sense necessitat d’escandalitzar-se, sense que s’hagi de qüestionar la llibertat de l’artista o que els agents del mercat arrabassin la del col·leccionista. L’art del qual es parlarà en aquest article és un dispositiu de coneixement i de progrés social desitjable, però també és, des de fa segles, un objecte mercantil, un actiu patrimonial, un fetitxe que legitima un estatus. No ha de sorprendre, per tant, que, a més dels serveis de gestió del patrimoni associats als béns artístics, també sorgeixin instruments financers destinats a la inversió il·líquida en obres d’art.
Però que són els fons que inverteixen en art?
Partim d’una definició: els anomenats fons d’art (art funds) normalment són fons d’inversió oferts i gestionats per particulars amb l’objectiu de generar rendiments a través de la compra i la gestió d’obres d’art. Generalment els gestiona una consultoria o societat gestora d’inversions artístiques, que rep una comissió per la gestió (normalment entre l’1,5 % i el 3 % del valor patrimonial net del portafoli o del valor total de les operacions de finançament assumides per l’inversor) i, després, rep com a remuneració una part dels rendiments generats pel mateix fons (normalment una comissió pels rendiments equivalent al 20 % dels beneficis finals resultants de la cessió del portafoli artístic al fons). L’anomenat actiu subjacent d’aquests fons d’inversió varia segons cada cas i, tot i que difereixen en dimensió, volum gestionat i objectiu de la inversió, la seva estratègia normalment es pot reconduir a l’esquema tradicional del «buy and hold» (compra’l i mantén-lo); és a dir, compren obres, les mantenen i esperen a una venda que generi beneficis dins d’un ventall d’oportunitats.
Teoria del refugi
El refugi és el que cerca normalment un inversor. Acostuma a ser la suma dels factors positius o, si n'hi ha, dels avantatges concrets de què pot gaudir l’inversor en fer una determinada operació. Els fons d’inversió estan, per tant, buscant els refugis per fer operacions. És per això que recorren a consultors que puguin preveure el comportament del mercat pel que fa als artistes, les galeries i les subhastes. En aquest sentit, el mercat de l’art té la peculiaritat que els diversos fons s’han de saber gestionar amb perícia: el mercat està caracteritzat per una falta d’òrgans reguladors; no hi ha mecanismes reals de referència de preus insuficients, no hi ha gaire transparència en les transaccions i, en conjunt, en el valor del mercat i, per tant, el valor de molts actius és subjectiu i del tot il·líquid. Per a qui li agrada aquest tipus d’inversió, en canvi, sosté que són aquestes mateixes característiques les que generen oportunitats importants de moviment dins del mercat. Punts de vista.
Els actors en escena
Els fons d’inversió en art continuen aflorant: d’una banda, perquè el mercat veu com a desitjables algunes formes d’inversions il·líquides i, de l’altra, perquè segurament l’art té molts elements que fascinen els inversos actuals. A banda de les equities o de les activitats de venture capital, són freqüents les inversions en art; molt millor si s’organitzen a través d’estructures fiscalment eficients i dotades d’una junta d’assessors competents. El fons més famós és potser el que va llançar al mercat el llunyà any 2000 el gurú Philip Hoffman, en aquell moment director adjunt i director financer de Christie’s. The Fine Art Group va sorgir com un fons d’inversió (Hoffman el va finançar i llançar tres vegades en quinze anys) que va aconseguir 1,3 milions de dòlars amb la transacció d’obres d’art, i avui ha evolucionat fins a ser una plataforma que ofereix serveis a diferents nivells de la cadena de valor; des de serveis financers fins a serveis de consultoria, catalogació de col·leccions o la seva valoració econòmica. The Fine Art Group ha estat un pioner per a molts inversors que han entès que l’art ofereix possibilitats, no només d’ingressos sinó també de relacions molt concretes. Per tant, a finals del 2010 sorgeix un altre fons de grans dimensions, l’Artemundi Global Fund (AGF), gestionat pel col·leccionista Javier Lumbreras, que va aplegar al voltant seu una sèrie de col·leccionistes amb un gran poder adquisitiu. Llançat al mercat el 2008, l’activitat del fons del 2010 al 2015 va produir uns retorns nets anuals d’un 17 %, i va arribar a gestionar actius per uns 200 milions de dòlars, amb una transacció mitjana d’obres d’art al voltant del milió de dòlars. El gran mèrit del fons AGF va ser que també va produir un volum consistent de continguts de recerca i anàlisi del mercat, que ha estat un material de consulta pels nous actors del mercat En la mateixa línia ha nascut el fons luxemburguès In Art Fund. Llançat el maig del 2020, i preparat per aprofitar-se del fenomen post COVID-19, té l’objectiu de recaptar entre 50 i 100 milions de dòlars, amb una entrada mínima bastant baixa, establerta en els 125.000 dòlars. L’objectiu de retorn és semblant al de l’AGF, al voltant del 15 %, amb una comissió anual del 2,5 % i una junta d’assessors bastant heterogènia, que inclou la també italiana Serena Baccaglini. Tots aquests fons, amb més o menys èxit, comparteixen la manera d’enfocar el tema de la inversió en art: «Buy and hold», compren per gestionar i revendre amb l'objectiu de generar beneficis. El mercat, però, està canviant i més d’un ja se n’ha adonat.
Una nova generació
No tot el que és tradicional és dolent, però un mercat fluid com el de l’art i un grup d’inversors heterogeni i normalment jove, en vista del poc volum d’inversió que l’art representa respecte d’altres formes il·líquides com el mercat immobiliari o les equities, obliga a trobar nous models. En aquesta direcció ha anat el fons Masterworks, que vol convertir-se sobretot en una comunitat de referència per a inversors, abans que un fons legítim, l’accés al qual està regulat exclusivament per una inversió. Masterworks és, per tant, una plataforma per comprar i vendre no només obres d’art, sinó també parts d’aquestes obres. A la pràctica, és el que es coneix com a accions. L’usuari (perquè en comptes d’inversor s’utilitza obligatòriament un terme propi de l’economia digital: user, 'usuari') pot crear un portafoli variat d’obres d’art. Els mànagers de Masterworks identifiquen les millors obres d’art al millor preu i les compren (buy) amb els fons dels usuaris. Després en fan una titulització i permeten als usuaris invertir-hi. L’obra es manté (hold) de tres a deu anys i, amb la venda, l’inversor rep els rendiments de les comissions. L’esquema «buy and hold» no canvia; el que canvia és el model, que és més dinàmic, més digital i, per tant, avui més interessant per a molts inversors de la nova generació. Va en la mateixa direcció el servei d’assessors d’art que posa a disposició un grup d’experts de manera gratuïta per crear una col·lecció ad personam. A més, Saatchi Art es troba en una posició privilegiada en aquest sentit, ja que ven serveis més específics per als col·leccionistes. Des d’aquí, el salt a altres formes d’obtenir crèdit és breu, com la manera d’obtenir préstecs donant com a garantia obres d’art (avui constitueixen fins al 50 % de l’obra, d’acord amb la il·liquiditat del mercat), que ja ofereixen molts bancs d’inversió de tot el món.
Conclusió
Aquest article no pretén incentivar l’art com a inversió (qui signa l’article el considera, en última instància, un efecte col·lateral desitjable, però opcional, de l'activitat d’un col·leccionista), ni consagrar els fons d’art com una modalitat d’inversió segura. En general, cal tenir en compte que l’art és ja, per a molts, un actiu de la mateixa manera que un diamant o un immoble, que hi ha maneres de fer titulitzacions de les obres d’art i que el mercat buscarà cada cop més beneficis amb modalitats vistes en altres mercats, cosa que per força portarà a una regulació progressiva del mercat. En conclusió, qui considera l’art com un dispositiu cultural, ho pot continuar fent. I per a tots (tant per als que hi inverteixen com per als que l'admiren als museus o a les galeries), la regla sempre és la mateixa: estimar-lo, estudiar-lo, veure’l amb ull crític i, si s’hi està interessat, saber qui hi ha darrere el quadre.
CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale dell’Arte