Al palau Galliera, la història de la revista de moda per excel·lència: dives, estilistes llegendaris, però també el bo i millor de la literatura francesa a les pàgines de la mítica publicació Condé Nast
«On parle français!», titulava l’editorial del primer número de Vogue París publicat l’1 de juliol de 1920. Tan bon punt va néixer, el diari del grup nord-americà Condé Nast reivindicava la seva identitat francesa o, més ben dit, parisenca. Encara avui (mentre a l’agost sortia el primer número de "Vogue Escandinàvia", amb Greta Thumberg a la portada), l’edició francesa és l’única que du el nom d’una ciutat i no del país. «Una ciutat és una dona», deia el 1965 Violette Leduc, escriptora i icona feminista. En 16 portades, entre el 1962 i el 2003, gairebé sempre amb un vestit d’Yves Saint Laurent, l’actriu Catherine Deneuve representava la dona parisenca i, per tant, la dona Vogue, ideal. Després d’un segle de vida, la influent revista continua sent un referent en el món de la moda, i porta a la fama estilistes com Karl Lagerfeld i top models com Kate Moss. En ocasió del centenari de la publicació, del 2 d’octubre al 30 de gener del 2022 el palau Galliera presenta la mostra «Vogue Paris 1920-2020», que s’ha posposat uns mesos a causa de la pandèmia.
És la segona gran mostra (després de la retrospectiva dedicada a Chanel) del museu parisenc de la moda que, un cop acabades les obres de reestructuració que han durat dos anys, ha tornat a obrir les portes aquest octubre, tot i la crisi sanitària (cfr. n. 411, oct. ’20, p. 53). El museu també inaugura aquests dies, a les seves noves galeries, la primera exposició permanent de la seva col·lecció (més de 30 mil vestits des del segle XVIII fins avui) amb el títol «Una història de la moda» (fins al 13 de març del 2022), que es renovarà l’abril del 2022. En l’univers de Vogue s’entra al Saló d’Honor, on s’exposen 1.007 portades que formen part de la història de la publicació, però que també parlen de l’evolució dels temps i de la societat, així com de les tècniques editorials i de la fotografia. La capacitat d’adaptació al llarg dels anys i, possiblement, d’anticipar les tendències, sembla que ens digui el museu, són les claus de tanta longevitat. La mostra, que s’ha organitzat a partir dels arxius de la revista, és cronològica i s’hi poden conèixer desenes d’anècdotes. Per exemple, s’hi pot descobrir que, els anys vint i trenta, a l’oficina de Nova York de Condé Nast el nom «Vogue Paris» s’abreujava com a «Frog» (granota en anglès), és a dir, «Francès + Vogue», diminutiu que fa una picada d’ullet al sobrenom amb què els anglesos coneixien els veïns de l’altra banda del Canal, que menjaven granotes amb tota normalitat. Tot i el seu esperit parisenc des de la seva creació, no va ser fins al 1929 que la redacció de Nova York va adquirir una veritable autonomia amb l’arribada del nou cap de redacció, Michel de Brunhoff, que va ocupar el càrrec fins al 1954. De Brunhoff va tornar a publicar el diari el 1945, després dels anys confusos de la guerra (quan la seva publicació va ser suspesa per primera i única vegada) enriquint-lo amb pàgines culturals i amb les fotografies de Robert Doisneau. Les successives caps de redacció, primer Edmonde Charles-Roux i després, a partir del 1966, François de Langlade, van mantenir l’aposta per la programació cultural.
Les cròniques literàries les signaven Mauriac, Sagan i Genet. Una secció està dedicada a l’«era dels fotògrafs», del 1968 al 1986, els anys subversius de Helmut Newton, Guy Bourdin i Jean-Loup Sieff. S’arriba per tant a èpoques més recents, des de les irrupcions gràfiques dels anys noranta, implementades per Colombe Pringle (fins al 1994), amb una maquetació més lleugera i la introducció de temes de societat i actualitat, fins a la transició digital que va iniciar Emmanuelle Alt, que després de deu anys ha deixat recentment el càrrec. Transició digital que ha esdevingut central en l’estratègia actual del grup, que en els darrers mesos s’està reestructurant.
CAT | Versió extreta de l'edició original italiana del Giornale dell’Arte