Ara que tenim marcades a la retina les imatges de la lava incandescent del volcà de La Palma trencant la superfície del sòl i originant obertures cap a les entranyes de la Terra, les escultures “hermafrodites” de Teresa Solar (Madrid, 1985) ens ressonen més que mai. Les peces de ceràmica d’aquesta sèrie de l’artista són estranyes cavitats d’aspecte geològic, de color molt semblant a la fosca terra volcànica, que mostren un interior de colors brillants i càlids: vermells de tonalitats diverses, taronges, fúcsies... Diu l’artista que moltes de les seves obres estan inspirades en els seus viatges diaris pel metro de Madrid, un entramat complex subterrani, i on els operaris que hi treballen porten jaquetes de colors fosforescents per seguretat i per ser localitzats més fàcilment.
Teresa Solar. El tiempo de las lombrices.
Galeria Joan Prats
Barcelona
Fins al 20 de novembre de 2021
Aquesta obsessió de Teresa Solar per allò situat sota terra o sota la pell però que s’obre cap enfora per permetre la mobilitat, la deglució o la fonació marca la seva obra, que ara es pot veure a la Joan Prats de Barcelona, en la que és la seva segona exposició individual a la galeria. El títol de l’exposició, El temps dels cucs, ja apunta que les formes que sorgeixen de les obres de l’artista habiten en espais enterrats o simplement sota allò superficial, però que són òrgans vius i útils, com els cucs. Tant el subsol com l’interior del cos -els òrgans, les vísceres- són per mons infinits. L’artista se centra en mostrar-nos els camins de trànsit entre aquests mons i l’exterior, com si fossin forats de cuc de l’univers.
La trajectòria de Teresa Solar, que ha excel·lit en l’escultura i la instal·lació, és encara curta per la seva joventut però fins ara d’una gran coherència i personalitat que es concreta en aquesta dèria seva per les concavitats, forats i formes orgàniques que al·ludeixen a les formes que veiem en els llibres d’anatomia dels òrgans de fonació i reproductors. Solar se situa en una posició de mediadora, semblant als antics dibuixants d’anatomia i de botànica, però ella no té la intenció de ser precisa ni científica com aquells artistes. Més aviat, l’artista se serveix d’aquestes formes, que suggereixen més que representen alguna cosa, per endinsar-se en els seus records i emocions i despertar també, així, els nostres. Hi ha molt d’autobiogràfic, per exemple, en la representació d’òrgans de fonació i de la parla ja que la mare de l’artista és egípcia i ella, malgrat que parla àrab, reconeix que té dificultats per parlar-lo bé i amb fluïdesa.
En l’exposició de la galeria Joan Prats, que recull escultures i dibuixos recents de l’artista, totes datades el 2021, es manifesten clarament aquestes formes, que emergeixen encara més clarament gràcies a un muntatge despullat que facilita el visionat tranquil de les peces. El visitant es troba només entrar amb un conjunt de dibuixos a tinta i aquarel·la de la sèrie Formes de fuga, en els quals Solar dissecciona i obre òrgans tous -glotis, llengües, genitals, laringes- de color salmó. En els dibuixos titulats Eco Chamber, en canvi, Solar treballa amb retolador negre i mostra un tall net de carn -no sabem de què- amb totes les seves capes. Una altra sèrie de dibuixos, Naixement, en aquest cas amb formes de color taronja, descriu una seqüència semiabstracta de creixement d’òrgans, amb un cert perfum surrealista.
Però és en les escultures on Teresa Solar desplega totes les seves obsessions ja que en elles es fusiona allò orgànic i allò geològic, allò natural i allò artificial. La terra grisa amb la pintura plàstica i brillant de colors cridaners crea un contrast i a la vegada una ambigüitat sexual que justifica el títol de la sèrie representada en aquesta mostra per quatre escultures de format mitjà que justifiquen el títol d’Hermafrodita.
En canvi, la gran escultura situada al bell mig de la sala gran de la Joan Prats, Tuneladora, mostra una mena d’aletes amb un degradat de blaus, que s’incrusten agressivament a la ceràmica. També potser que hagi estat la massa de fang la que s’ha estampat contra les llargues extremitats de colors, que no encertem a saber a quin animal o estranya criatura pertanyen. Les possibilitats en l’obra de Teresa Solar són infinites i engeguen tot tipus d’interpretacions en qui la contempla. La jove artista, que darrerament ha exposat a la Biennal de Liverpool i que ha recentment ha estat finalista del Future Generation Prize de la Fundació Pinchuk a Kiev, trepitja fort en el panorama de l’escultura a l’Estat espanyol. Si l’obra de Solar arriba tan directament, és perquè malgrat impactar, no s’imposa, sinó que transita per un camí sensual d’incerteses.