Poques experiències a la ciutat resulten tan fructíferes com l’Aliansat. Per a les companyies de dansa escollides cada dos anys per participar en el programa; i per al mateix teatre, que nodreix la seva programació d’aquell suport. El Festival Dansat, que s’ha pogut celebrar amb normalitat, n’és el punt d’inflexió anual: espai per a l’estrena d’alguns espectacles i per a l’anunci de les peces que es podran veure durant la temporada.
La idea va néixer el 2015 i està coordinada pel coreògraf i ballarí Thomas Noone. El SAT Teatre, juntament amb la Fàbrica de Creació Fabra i Coats, ofereix residència creativa i tècnica a set companyies. Normalment creadors que estan desenvolupant per primer cop una feina en solitari; autors amb trajectòria en consolidació; i noms potser poc coneguts entre el gran públic, però amb una sòlida formació i veïnatge amb Barcelona. El Sat Teatre sempre s’ha caracteritzat per ser un equipament de la ciutat que es projecta des de l’engranatge del barri de Sant Andreu, on es troba i amb el qual connecta complicitats.
Després d’una primera jornada al carrer, perquè un dels objectius del programa és atansar la dansa a tota mena d’espectadors, ha tingut lloc l’estrena de l’espectacle Silver Ballad, de la companyia La Súbita: Laura Alcalà i Emma Ribas. El punt de partida és una pregunta que pot resultar insidiosa: per què hi ha tan poques dones en càrrecs de responsabilitat en el món professional de la dansa, quan resulta que la immensa majoria de les estudiants són noies? I al voltant de la qüestió despleguen un espectacle amable i entusiasta. Podrien haver optat per fer-ho des de la indignació; raó no els en faltaria pas. Però és infinitament més profitós el seu plantejament: evidencien aquella irregularitat en diverses escenes. Una de les més destacades un joc de miralls, darrere dels quals s’amaguen i des d’on queden invisibilitzades per al públic. Mentre que, alhora, fan un homenatge a totes les dones de qui han après el seu mestratge, testimoni de la feminitat de la dansa. La peça permet gaudir d’aquestes dues intèrprets, capaces de muntar-se una festa final de celebració amb el públic o de desplegar un ric fraseig coreogràfic en els duets, i també d'accentuar els solos de la peça, des de l’acompanyament i l’estima que totes dues demostren per la dansa i per elles mateixes, com a professionals esforçades per seguir endavant, malgrat els evidents entrebancs del masclisme estructural imperant.
És en exemples com aquest on s’evidencia l’aprofitament mutu que companyies o coreògrafs i teatre fan d’aquest programa de suport a la creació. La fan possible, i alimenten de bona dansa el teatre de Sant Andreu. I en aquests processos hi ha moments de tot. No totes les peces tenen idèntic calendari; per això sempre resulta interessant una de les sessions programades aquests dies, on es presenta una selecció de fragments o peces curtes finalitzades o en procés de treball.
És el cas de Jacob Gómez. Va presentar una investigació breu, de deu minuts, que mereix ser expandida: Un niño. Es tracta, efectivament, d’una mirada personal i gens complaent amb aquella etapa que el coreògraf revisita des de diferents angles. És un ballarí amb una molt destacable capacitat per expressar intangibles, estats d’ànim, a través del gest i el dibuix efímer. Els aproxima a l'espectador des de l’estranyesa pels fets viscuts, no necessàriament tràgics però sí corprenent; i els porta cap a una projecció de futur, just el punt on es troba personalment i com a creador, amb la fermesa de qui ha sabut integrar-los emocionalment. Alhora que se n’apropia, se n’aprofita, des del punt de vista creatiu: un empoderament en tota regla que balla amb excel·lència.
Haurem d’estar també atents a la programació que s’anirà desplegant al SAT Teatre durant la temporada perquè la Companyia Unaiuna (Laura Lliteras i Marina Fullana) hi presentaran el mes de març Hacemos como que bailamos, un espectacle relacionat amb Goosebumps, vist just aquests dies al Festival i traduïble per “pell de gallina”. Una emotiva aproximació a les sensacions que viuen com a ballarines i creadores, i que transiten amb elegància des de la música de Txaikovski a la d’Abba, en aquesta peça curta també amb la participació d’Óscar Pérez. I anotem amb molta atenció l’estrena, al mes de desembre, de Manuel Rodríguez: Entertainment. Dos fragments, en construcció, s’han vist aquests dies. Explora encara més, si això fos possible, aquell fascinant moviment robòtic que cap altre ballarí sap executar com ell; sobre la base d’una dramatúrgia que estudia el cos entre l’estat contemplatiu i el seu antagonista: l’entreteniment.
Kiko López també va sorprendre, i molt, en la sessió de presentació dels artistes de l’Aliansat, ballant Wiwbak amb una pantalla de llum, fent-la servir com si es tractés d’un personatge. A poc a poc desenvolupa una relació amb ella, fins al punt que acaben mimetitzats i es converteix en un nou intèrpret, que mira amb sorpresa la condició humana. Es tracta d’un treball extraordinàriament ben perfilat, amb tocs d’humor; complex tècnicament i que dona molt bona informació del treball coreogràfic des del qual treballa l’autor, que arribarà al gener al SAT, aquest cop amb una peça de la seva companyia: Retorn.