La descripció tècnica de la fi dels edificis —si no reaccionem.
A Venècia el nivell de l’aigua ha arribat a una alçada sense precedents: des del 1897 (quan es va fixar el zero hidrogràfic de Punta della Salute) fins avui, el nivell de les aigües de la llacuna ha augmentat 35 cm.
Si no s’afronta adequadament, el futur i inevitable creixement dels nivells marins (confirmat per un gran nombre d’estudis acreditats i fonamentats) comportarà no només problemes d’habitabilitat gairebé insolubles, sinó també un deteriorament cada vegada més ràpid i violent dels edificis que atemptarà contra la vida a la mateixa ciutat.
L'ascens capil·lar de la humitat, estretament influenciat pel creixement progressiu dels nivells de l’aigua, representa sense cap mena de dubte la causa principal del deteriorament que afecta el conjunt del patrimoni arquitectònic venecià, format per gairebé 15.000 edificis. L’aigua salada que impregna els terrenys on hi ha els fonaments dels edificis puja pels murs pronunciats dels edificis, assolint ja altituds de diversos metres.
Es tracta d’un fenomen que té lloc de manera ininterrompuda: l’evaporació de l’aigua produeix concentracions cada cop més altes i ara ja colossals de clorur de sodi (en un metre cúbic d’una paret de maó es poden extreure fins a 70-80 kg de sal), que, amb els cicles continus de dissolució i recristal·lització, agredeix els fonaments de les construccions.
Creixent a poc a poc de manera exponencial, l'aqcua alta, que banya directament els fonaments dels edificis i que permet que l’aigua salada arribi a quotes cada cop més altes, està conduint a un deteriorament progressiu del patrimoni arquitectònic. Els maons, les pedres, les argamasses i els enguixats cada cop es desgasten més; amb danys que arriben a altures iguals o de vegades superiors a la primera solera dels edificis.
Els danys són ara tan pronunciats que provoquen desequilibris estructurals cada cop més perillosos. De fet, els cicles ininterromputs de dissolució i recristal·lització salina estan tacant les parets dels edificis de la ciutat, tots caracteritzats per una falta de perfil fi. A més, la reducció de pocs centímetres de la seva espessor, juntament amb una oxidació sovint completa —també afavorida per l’aigua salada— de les barres metàl·liques omnipresents que uneixen les parets amb les soleres de fusta, està generant fenòmens cada vegada més estesos d’inestabilitat elàstica que es manifesten amb deformacions pronunciades: es tracta de l’esforç més sever (i perillós) a què una paret ha de respondre.
Avui dia, els danys provocats per la gran pujada de l’aigua s’estan contrarestant amb intervencions que consisteixen a formar barreres horitzontals que travessen tota la secció de les parets i permeten captar la humitat que puja. A més, també s'han dut a terme substitucions amb la tècnica de maçoneria del "scuci-cuci" i reparacions a tota la base de la paret amb el sistema de rentada, més respectuós amb la matèria que la constitueix i que permet eliminar quasi completament la sal de les parets.
Tanmateix, es tracta d’intervencions molt difícils i costoses, els beneficis de les quals es reduirien considerablement si es produís un augment del nivell de l’aigua d’uns 2 o 3 cm més, que és el que calcula el Rapporto Ipcc 2021 si l’esclafament global es limités a 2 graus centígrads i, ben segur, s’anul·larien del tot si la pujada de l’aigua arribés als 70 cm, valor calculat en un escenari intermedi d’augment de 3 graus.
CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale dell’Arte