Maria Vall i Mundó, pintora. Per a mi i per als meus germans, sempre la tieta Maria. No la vam conèixer, va morir el 27 de desembre de 1964 amb tan sols trenta-vuit anys. Tenia una salut molt delicada, molts problemes derivats de la diabetis que patia i que li va amargar la seva curta vida. Quina sorpresa tan gran descobrir recentment el seu nom darrere l’aparició del dibuix de Picasso 'El cec', subhastat per la casa Subarna el passat 7 d’octubre i adquirit per l’Ajuntament de Barcelona per valor de 85.000 euros amb la intenció immediata de passar a formar part del fons del Museu Picasso de la ciutat. Maria Vall va ser-ne la propietària, no se sap exactament per quines dates, segurament de resultes de la seva estreta vinculació amb qui va ser el seu mestre Domingo Olivé Busquets, pertanyent, al seu torn, al cercle d’amistats dels germans Junyer i Vidal, amics íntims de Picasso i propietaris inicials d’'El cec'.
Qui va ser Maria Vall? Per nosaltres, a casa, la germana gran del nostre pare, una presència perenne, una influència subtil i continuada a través dels quadres que pengen encara avui a la nostra casa familiar del carrer de Còrsega de Barcelona. Quasi com a continuació inevitable, com a llegat imprescindible, jo i tots els meus germans, hem habitat les parets de les nostres respectives cases amb quadres de la tieta Maria. Quadres provinents, en bona part, de les carpetes que la nostra àvia, Maria Mundó i Marcet, va conservar tota la vida a la seva casa del carrer Elisenda de Pinós, número 20, al privilegiat barri de Pedralbes, on la família va anar a viure després de la Guerra Civil, que van viure atrinxerats al pis de la plaça de Tetuan on residien. La mort prematura de la tieta Maria va ser una doble sotragada. Primer, és clar, l’emocional, per a la família i els amics, malgrat ser conscients de la fragilitat terrible de la seva salut, tal com l’àvia Maria explica per carta al seu fill petit Josep a principis de 1965: “La vida de la teva germana fou una contínua oració. Sabia què li podia passar —'ja ho sé que no viuré gaire'— i feia les coses tan contenta i tranquil·la”. La segona sotragada va ser l’artística, l’estroncament d’una carrera molt prometedora, amb gran projecció i visos d’èxit.
La seva primera exposició individual data de finals de 1949 a la sala d’art de l’Institut Britànic de Barcelona, on cursa estudis de llengua anglesa. Abans es forma al taller del seu mestre, Olivé Busquets i es matricula als cursos d’història de l’art a la Facultat d’Arquitectura de la Universitat de Barcelona. Amplia estudis artístics gràcies a una beca del Britànic a Londres l’any 1950. Els cinquanta són per a ella decisius. L’Institut Francès li concedeix una important beca i l’estada a París esdevé decisiva, tant per la possibilitat d’ampliar i enriquir els estudis artístics com per conèixer la forta personalitat creativa i inspiradora de la capital francesa. Exposa a París i en paral·lel també a les galeries Syra i Jaimes de Barcelona, les dues al passeig de Gràcia. De la seva primera exposició a Syra, el 1952, el crític de Radio España, Juan Francisco Bosch, en fa una crítica no gaire positiva: “Una pintura encara no ben orientada, malgrat el vigor del dibuix, del ritme i de la flexibilitat. Té un criteri plàstic poc observador”. Les observacions crítiques dels experts experimentaran una clara evolució amb la decisiva exposició a Jaimes el 1957. El crític Fernando Gutiérrez destaca: “Una obra sense vacil·lacions, amb ferma recerca del camí propi, Maria Vall té una pintura plena d’interès, un llenguatge propi bategant de sensibilitat. No és una pintura femenina —en el concepte que se li dona avui a la pintura de la dona— sinó que és pintura simplement”. Què ha passat entremig de les dues mostres? La fonamental estada a París i també un viatge a Holanda que li permeten fermar i consolidar sobretot la tècnica pictòrica però també bons coneixements de ceràmica, escultura, gravat i monotip.
Val la pena ressaltar també algunes de les nombroses exposicions col·lectives en què va participar. És singularment rellevant la de la Institució Cultural del CIC, el maig de 1954, que va mostrar tan sols obra feta per dones. Una fita sens dubte molt important que no sé si ha estat justament valorada i ponderada. Quaranta-dues artistes, entre les quals Montserrat Gudiol, Maria Picas, Núria Llimona, Maria Cirici Pellicer i Aurora Altisent. És important recalcar-ne aquesta última, encara avui en aquest món, amb noranta-dos anys intensos i carregats d’experiències. La visito a la seva casa de la Bonanova, em permet visitar el seu estudi, ja tancat però ple d’estímuls. En un prestatge, el meu germà Joan i jo trobem una talla de fusta signada per la seva amiga i companya de fatigues Maria Vall i Mundó. La hi ensenyem i la reconeix sense dubtar ni un segon: “M’agradava molt la seva vitalitat, el risc i la decisió que tenia per provar tota mena de tècniques artístiques. I ho feia sense encomanar-se a ningú, sense demanar permís, en un món dominat pels homes.” Convé fer menció també de la mostra col·lectiva del Quart Saló de Maig de 1960, a la Sala Municipal d’Exposicions de Barcelona. A les mateixes parets que Maria Vall van penjar els quadres de Joan Josep Tharrats, André Ricard, altre cop Aurora Altisent, Xavier Corberó, Maria Girona i Albert Ràfols-Casamada, entre molts altres.
Maria Vall i Mundó, nascuda el 6 de maig de 1926, finada pocs dies abans d’acabar 1964, artista i infermera, faceta de la qual tenim pocs detalls documentats —amb prou feines la foto en un retall de diari on la veiem assistir el doctor Carles Ribas Magri. És maco pensar que l’obra pòstuma de la tieta Maria, la que ha assolit posteritat, és la felicitació de Nadal d’Unicef de 1964, titulada Àngels i publicada en portada del New York Times. Els racons atzarosos i fascinants del recorregut d’un quadre a través del temps ens porten avui el seu nom als llavis, tant de bo serveixi això per reivindicar com es mereix la seva figura, la seva pintura, el seu llegat preciós. Nosaltres i les nostres parets el coneixem bé, seria bonic que la taca d’oli s’estengués més enllà, que les pinzellades vigoroses dels quadres que va pintar colonitzessin també el subconscient de tot aquell que s’hi volgués atansar.