Els crítics

Intocable ‘Das Boot’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta setmana m’havia proposat escriure la columna sobre la seqüela de Das Boot, que s’ha estrenat al canal AMC. És la novetat més destacable i, en aquest espai, procuro fer crítiques seguint l’actualitat del món de les sèries. Tanmateix, aquest cop faré una excepció i faré una mirada al passat. Considereu aquest text una columna vintage, si voleu, o una reivindicació dels clàssics. Perquè els clàssics no es toquen, sobretot si no ets capaç d’estar a la seva altura. I això és exactament el que ha passat amb aquesta continuació de Das Boot: sense ser mediocre, no aconsegueix capturar l’essència de l’original, i es queda en una recreació sense ànima del clàssic. Allò que no trobem a la continuació moderna és allò que va ser clau en la Das Boot original, que es va estrenar per primer cop el 1981 en forma de pel·lícula als cinemes, i per segona vegada el 1984 en forma de minisèrie a la televisió. El motiu d’aquestes dues versions s’explica en el finançament del rodatge (en el seu moment va ser una de les produccions més cares de la història d’Alemanya), que provenia en gran part de la televisió pública WDR i de la ja difunta SDR. El capital televisiu va fer que el director Wolfgang Petersen fes dues versions de la història, una en forma de pel·lícula i l’altra en forma de minisèrie de sis episodis. No era el primer cop que això havia passat. Francis Ford Coppola va fer una versió en forma de minisèrie d’El Padrí (unint les dues primeres pel·lícules) també per motius econòmics, en el seu cas per tenir capital per invertir en Apocalypse Now.



Das Boot

(Basada en la novel·la de
Lothar-Günther Buchheim)

Repartiment: Jürgen Prochnow, Herbert Grönemeyer
i Klaus Wenneman
Minisèrie 


Tornant a Das Boot, hi ha el consens general que la minisèrie, que tenia el doble de metratge, va treballar molt més els personatges i va traslladar millor el missatge antibel·licista del llibre en què es basava la història, escrit per Lothar-Günther Buchheim, que havia estat corresponsal viatjant en un dels submarins U-Boat de l’exèrcit alemany durant la Segona Guerra Mundial. Precisament és a través del seu personatge que l’espectador s’introdueix en la vida al submarí i es retrata l’ambient claustrofòbic, captat amb eficàcia amb plans curts que no es desenganxen de personatges que es mouen amb dificultat en l’estretor de l’espai, i la desconnexió ideològica de la majoria de soldats respecte a la propaganda del règim. En especial el capità, interpretat per un carismàtic Jürgen Prochnow, critica obertament Adolf Hitler davant de la incomoditat d’un soldat acabat d’arribar, fervent seguidor del líder fet déu. L’ambient decadent es dibuixa des de les primeres escenes, molt desagradables (i més per emetre’s a la televisió en obert) d’uns soldats pixant en grup sobre el cotxe d’un superior, i es manté fins al final. Fins i tot quan el submarí és atacat i l’espectador pateix pel destí dels soldats, Das Boot mai va recórrer a l’èpica ni al relat de l’heroi honorable tan habitual en el gènere. 

Malauradament, en l’actual mercat televisiu no hi ha interès en els clàssics, que són els grans absents en els catàlegs de les grans plataformes. Prima el consum de la novetat, que està relacionat amb la conversa social i, per tant, amb la necessitat d’estar al dia, que garanteix la dependència de la plataforma en qüestió. És per això que, abans que incorporar la Das Boot original (la minisèrie, que és molt difícil de trobar: el film està editat en DVD i BluRay) es prefereix fer una seqüela i vendre la novetat, encara que les comparacions entre totes dues facin evident que el clàssic està a un altre nivell. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.