El seu llibre, escriu Kishore Mahbubani, és un regal per a Occident. Una afirmació descarada. El llibre a què es refereix Mahbubani, té 106 pàgines i es titula Has the West Lost It?, que es podria traduir com “Occident ha perdut el nord?”. O també com: “Occident ha perdut la raó?”. Però hauríem d’estar-ne agraïts?
Mahbubani ho diu irònicament, no ho pensa seriosament. Ell vol ajudar Occident, perquè, si continuem com fins ara, les coses empitjoraran, per a nosaltres i per al món. El subtítol del llibre és A Provocation (‘una provocació’), però també s’hi amaga una amenaça. Heu de canviar, perquè si no...
Kishore Mahbubani és catedràtic de Polítiques Públiques a la Universitat Nacional de Singapur. Abans havia estat representant del seu país a les Nacions Unides. I també va residir llargues temporades Xangai. El llibre, petit però contundent, projecta un ordre mundial en què ja no domina Occident, sinó en què el número u mundial és la Xina.
Això no pot ser, opina Robert Kagan. El seu últim llibre es titula The Jungle Grows Back, que es podria traduir com “La selva torna a créixer”. El subtítol és “Els EUA i el nostre món en perill”. El llibre té 180 pàgines i és tan contundent com el de Mahbubani.
La selva, per a Kagan, són els altres, els Estats autoritaris no occidentals, que no respecten els drets humans i que en general tenen comportaments agressius. I podrien ser determinants en el món si Occident no hi oposa resistència.
Kagan és senior fellow al laboratori d’idees nord-americà Brookings Institution i és columnista a The Washington Post. A Alemanya va fer-se un nom amb la traducció del llibre Of Paradise and Power (‘Sobre el paradís i el poder’). En aquest llibre retreu als europeus que depenguin tant dels EUA en matèria de seguretat.
Llegint Mahbubani i Kagan en paral·lel, sorgeix un diàleg geopolític interessant entorn de la gran pregunta de qui dominarà l’ordre mundial en el futur: la Xina o Occident, encapçalat pels EUA. I quin d’aquests dos mons seria millor?
La premissa és la mateixa en tots dos autors. Occident està a la defensiva, ja s’han acabat les seves dècades daurades. Mahbubani, de tota manera, ho veu amb alegria; Kagan, en canvi, amb preocupació. El seu relat sobre el passat és completament diferent: negatiu en el cas de Mahbubani i positiu per a Kagan. A l’hora de mirar al futur, és a la inversa: Mahbubani es mostra optimista i Kagan pessimista.
Mahbubani sustenta la seva argumentació en xifres. Durant gairebé 1800 anys, fins al 1820, la Xina i l’Índia van ser les economies més grans del món. Després van venir 200 anys de domini occidental, que per a Mahbubani van suposar una “desviació” en el rumb de la història. Aquella fase aviat s’acabarà, ja que la Xina tornarà a ser la primera potència econòmica mundial; tornarà, doncs, la normalitat. Així queden justificades les aspiracions de domini de la Xina.
Kagan també parla d’una “desviació”, però no es refereix a una qüestió econòmica, sinó política: l’ordre liberal com a excepció en la història mundial. El seu relat comença fa cent anys, quan després de la Primera Guerra Mundial a Europa van sorgir moltes democràcies, per exemple a Alemanya o Polònia. Aleshores els EUA van deixar Europa en les seves pròpies mans, i vint anys després moltes noves democràcies s’havien tornat Estats autoritaris. La història “va desembocar en Hitler i Stalin”, escriu Kagan. D’allò, segons Kagan, els nord-americans en van aprendre la lliçó, i després de la Segona Guerra Mundial van assumir la direcció d’Occident per crear un ordre liberal, primer per a la part del món no dominada pels soviètics i després per al món sencer. Les “més de set dècades” posteriors a la Segona Guerra Mundial van ser, per a Kagan, “relativament un paradís”.
Això segurament li falta molta gràcia, a Mahbubani, que escriu: “Una veritat dolorosa que no es pot negar és que l’intent irreflexiu d’“exportar la democràcia” en molts països ha fet augmentar el sofriment humà en lloc d’alleujar-lo.
Kagan no contradiu Mahbubani del tot quan afirma, en parlar sobre el comportament dels EUA: “El resultat va ser —i no podia ser d’una altra manera— fracassos reiterats, frustració i desil·lusió, i per a alguns això és el que caracteritza la Guerra Freda: un caos desastrós de paranoies i solucions de compromís morals, d’excessos i càlculs erronis, de fracassos i absurditats”.
Abans, però, d’estendre la mà a Mahbubani, aporta aquesta reflexió: potser tot allò era inevitable, potser tots aquells fracassos s’havien d’entomar per aconseguir el gran objectiu de guanyar la Guerra Freda i imposar un ordre liberal per a tot el món. Això va passar el 1989: la fi de la història, com va dir el nord-americà Francis Fukuyama.
Per a Mahbubani allò va ser d’una arrogància increïble i “opi” per a Occident. Qui ha dit que un ordre mundial liberal, que la democràcia i la llibertat siguin l’objectiu més elevat de tots, el paradís a la terra? Només Occident. Però la història ens afecta a tots. I ha retornat, primer amb els terroristes islamistes que ataquen Occident, després amb Estats autoritaris com Rússia i la Xina, i en darrer terme amb polítics d’orientació autoritària en Estats occidentals, per exemple a Polònia i Hongria. I també hi ha sectors de l’AfD que van en aquesta direcció.
L’ordre mundial es va desintegrar, i per a Kagan això és tan comprensible com per a Mahbubani, amb qui coincideix almenys en un punt pel que fa a la concepció de les persones: ningú neix sent demòcrata.
Kagan ho diu clarament: “La creació d’un ordre liberal va ser un acte de resistència contra la història i contra la naturalesa humana”. Perquè “la gent també busca ordre i seguretat i podrien rebre amb entusiasme un líder fort que els proporcionés tot això, encara que no els garantís tot l’ampli ventall de drets i llibertats”.
D’acord, diria Mahbubani en aquest punt. La tesi que amb un benestar cada cop més alt sorgeix una necessitat de democràcia, no s’ha complert, afirma amb entusiasme. Kagan també ho admet.
Però aquí apareix la divergència més notable entre tots dos. Kagan vol que la política torni a combatre la naturalesa humana, vol que la gent avanci cap a la democràcia liberal. Ell té clarament una missió, un projecte per a tot el món.
Deixeu la gent en pau amb la vostra missió, diu per contra Mahbubani. Això sembla una paradoxa. Kagan, l’home de la llibertat, el liberal, vol encaminar la humanitat en una direcció donada. Mahbubani, que va representar un Estat governat autoritàriament com Singapur, defensa la llibertat d’elecció. Però per a ell quina llibertat —o la llibertat de fer què— és important?
“Aquesta és la principal veritat del nostre temps”, escriu eufòric, “objectivament mai la condició humana no havia estat millor”. Mahbubani recull diversos exemples de països que van progressant econòmicament, a poc a poc però amb constància —Bangladesh, el Pakistan o les Filipines—, els quals des del punt de vista occidental més aviat són casos problemàtics.
No es pot negar, però, que l’Àsia i sobretot la Xina estan guanyant terreny econòmicament a gran velocitat. Mahbubani ho atribueix al “més gran regal d’Occident a la resta del món”, el poder de la capacitat de raonament, de la lògica i del mètode científic. Durant molt de temps Europa havia oblidat aquest llegat de l’antiga Grècia, fins que al Renaixement va ressorgir i va ser el fonament per a l’ascens d’Europa.
Amb el temps, segons Mahbubani, aquest pensament s’ha infiltrat a la resta del món i propicia el progrés de la tecnologia, la ciència i la política. La majoria de líders asiàtics han entès que governar bé i racionalment depèn del fet de tenir una actitud responsable respecte a la població, i no a l’inrevés.
“No és tan important actuar autoritàriament o democràticament”, deia Mahbubani el 2008 en una entrevista amb Der Spiegel. La forma de govern ha d’aquedar-se amb una societat i el seu estat de desenvolupament. La Xina, per exemple, no és un país governat democràticament, però sí amb responsabilitat”.
Per a Mahbubani, “deixeu la gent en pau” vol dir sobretot: deixeu els governants en pau. Ell defensa la llibertat d’aquestes persones, no la llibertat dels pobles.
La pregunta de si per a ell no és important la democràcia la va rebutjar indignat en aquella entrevista: “Això és una insinuació perversa. Jo crec realment que a llarg termini totes les societats optaran per la democràcia. Però no sé quan s’hi arribarà. Tot necessita el seu temps”.
I necessita els EUA, assenyalaria Robert Kagan en aquest punt. Si no, el que s’estendrà no serà la democràcia sinó la selva. Segons Kagan, l’ordre liberal només es va poder desenvolupar “perquè el país més poderós del món va ser a partir del 1945 una democràcia liberal capitalista”.
Però aquell país està en retirada, al món. Per això Kagan veu la direcció futura del rumb de la història amb pessimisme. Mentre que Mahbubani veu floretes brotant per tot arreu, Kagan hi veu sobretot males herbes. L’ordre mundial liberal és “com un jardí, està assetjat constantment per les forces naturals de la història, per la selva, amb circells i males herbes que sempre amenacen de tapar-ho tot”. Per això algú ha de cuidar-se del jardí, arreglar els bancals i arrancar les males herbes. I això només ho poden fer els EUA.
De tota manera, el president Barack Obama ja es va distanciar una mica d’aquesta tasca, i Donald Trump en bona mesura està absent en el paper de jardiner. Fa la pilota als dictadors i s’aferra a un home com el príncep hereu saudita Mohamed bin Salman, encara que no hi hagi pràcticament cap dubte que va fer assassinar el periodista Jamal Khashoggi. Trump a vegades confia més en el president rus, Vladímir Putin, que en els seus propis serveis d’intel·ligència. Ha flirtejat amb la idea de sortir de l’OTAN, que a ulls de Kagan és, si fa no fa, l’associació professional dels jardiners.
Si els EUA no marquen els límits al món, segons la tesi principal de Kagan, els dolents de la història se sentiran lliures per fer el mal. Aquell paradís relatiu es perdria.
A més, un altre actor prendria més protagonisme. “El líder xinès, Xi Jinping, ha dit clarament que aspira que la Xina es posi al mateix nivell que els EUA, com a líder i com a model per a altres països”. Així, l’ordre mundial liberal seria desafiat per un ordre mundial xinès.
No és cert, diria Mahbubani. La Xina, “a diferència dels EUA, no té cap impuls messiànic per canviar el món”. Al gegant asiàtic ja li va bé “viure en un món dominat per normes i processos multilaterals”.
Un panda pacífic, doncs. Però tampoc no tolerarà qualsevol cosa. Diu Mahbubani: “L’acte més gran de niciesa estratègica que els EUA podrien cometre seria l’inútil intent d’impedir l’èxit del desenvolupament de la Xina”. En el camí fins a convertir-se en el número u del món, econòmicament parlant, la Xina no es deixarà frenar.
Aquí col·loca hàbilment una amenaça remetent-se a un discurs de Bill Clinton: un país que a la llarga no vol o no pot ser el número u mundial, hauria de tractar tots els altres països com li agradaria ser tractat pel número u. Ras i curt: sigueu amables amb la Xina, perquè, si no, aviat deixarà de ser amable amb vosaltres.
Aquí, juntament amb Kagan, s’equivoca. Recorda l’atac japonès als EUA a final del 1941 i rondina amb ressons de la Guerra Freda: “Els xinesos han de saber que ells, si bé podrien obtenir victòries primerenques en una guerra amb els EUA per Taiwan o al mar de la Xina Meridional, tornarien a despertar el gegant adormit amb totes les seves potències industrials i les seves aliances globals, i a llarg termini perdrien”.
Sigui com sigui, i aquesta és la tesi de Kagan: el gegant adormit s’hauria de tornar a despertar, hauria d’estar preparat per defensar l’ordre liberal a l’Àsia. A Europa cal fer el mateix respecte a Rússia.
Així tots dos autors van a parar a la qüestió decisiva, la de la guerra i la pau. Per poder mantenir la pau, Mahbubani ha ideat com a nucli del seu pensament una estratègia per a Occident, l’estratègia de les 3M: minimalisme, multilateralisme i maquiavel·lisme.
Minimalisme. Occident ha de mantenir-se al marge en bona mesura, ha de deixar els altres països en pau. “El món no ha de ser salvat per Occident, no li calen lliçons sobre estructures de govern o exigències morals. I per descomptat no se l’ha de bombardejar”.
Multilateralisme. Cal col·laborar amb els altres Estats i sobretot acceptar l’assemblea plenària de les Nacions Unides com el parlament determinant del món. Allà és on parlen tots els Estats entre ells.
Maquiavel·lisme. En aquest concepte Mahbubani hi veu la capacitat d’una societat de defensar els seus interessos a llarg termini. Occident, segons ell, no hi està capacitat, ja que no sap calcular el seu paper en el món. “El seu poder global es va esvaint, però segueix endavant amb el pilot automàtic”.
En el seu llibre, Kagan esbossa, lògicament, un programa diferent, que anomena “Protegir el jardí”. No és que parli explícitament de les 3M, però també es traspuen en els seus pensaments.
En el multilateralisme Kagan no hi confia gaire. Ell considera perillós un món multipolar, atès que es podrien desencadenar conflictes amb les armes nuclears. En el cas del maquiavel·lisme Kagan coincideix novament amb Mahbubani. Occident no identifica quins són els seus interessos a llarg termini. Això, segons el parer de Kagan, no és el minimalisme. Al contrari, podria contestar Kagan al seu adversari. A vegades, diu, Occident ha de salvar altres països, alliçonar-los i sí, a vegades també n’ha de bombardejar algun.
Això no ho escriu amb aquestes paraules, però vol dir exactament això i ho exposa amb detall. Kagan considera que els Estats autoritaris del nostre temps suposen un desafiament més perillós que la Unió Soviètica i els seus satèl·lits. Els socialistes es basaven en el mateix fonament moral que Occident: els valors de la Il·lustració. Per això utopia i realitat entraven aviat en una forta contradicció que debilitava els règims.
Però els Estats autoritaris no tenen aquest fonament, sinó que apleguen la gent entorn de necessitats bàsiques: l’ordre, un lideratge fort, la seguretat de la família, la tribu i la nació. La Xina no és un desafiament comunista per a Occident, sinó un desafiament conservador.
Kagan veu venir una lluita a llarg termini per l’hegemonia. I vol preparar Occident per a aquest combat.
Cal que reforci les seves aliances, sobretot l’OTAN, perquè en principi les democràcies se saben ajudar més que els Estats autoritaris, a causa del fonament moral compartit. Aquest avantatge no s’ha de deixar perdre.
Els nord-americans haurien de contemplar problemes superficialment europeus, com el Brexit o la democràcia il·liberal a Hongria, com a problemes transatlàntics. Haurien de retornar al lliure comerç mundial, perquè no reverteix només en benefici propi. En conjunt, haurien de destinar una bona suma de diners a l’ordre mundial liberal, cosa que ja van fer després de la Segona Guerra Mundial alimentant les joves democràcies a Alemanya i al Japó. Diu Kagan: “Un es pregunta com seria el món islàmic si s’hagués destinat una petita part del temps, els esforços i els recursos que es van dedicar aleshores, a donar suport a governs democràtics en països islàmics en comptes de promoure-hi un reguitzell de dictadures”.
I llavors arriba la pregunta delicada: cal armar-se? Evidentment, diu Kagan: “En tota la xerrameca sobre soft power i smart power, al capdavall la garantia de seguretat dels EUA —la capacitat d’imposar hard power per dissuadir atacants potencials i per obtenir victòries— ha estat la base essencial sense la qual l’ordre mundial no hauria pogut sobreviure”.
Per descomptat que Kagan veu factibles intervencions militars, diu que són necessàries a vegades, tot i el risc d’equivocar-se. Qui intervé pot cometre un error. Però qui no intervé també pot equivocar-se.
Mahbubani no entén aquesta idea. Per què els EUA confien més en les bombes que en la intel·ligència? En anglès sona més bé: “more on bombs than brains”. El poder militar, segons Mahbubani, s’ha tornat inútil, la resta del món ja no ho acceptarà més. “El món es tornarà més inestable si Occident no canvia radicalment el seu rumb”.
Als europeus els recomana que es distanciïn dels EUA i que es preocupin dels seus propis interessos. Aquests interessos es troben al món islàmic, precisament pels fluxos de refugiats. En això probablement té raó.
La impressió general en llegir-lo és aquesta: Mahbubani sembla serè, gairebé content. Kagan, preocupat, de mal humor. Mahbubani anuncia veritats, troba coses inqüestionables. Els arguments de Kagan provenen del dubte, de la contradicció interna, no troba solucions perfectes, només algunes de dolentes. És una diferència, si es vol, entre una actitud autoritària i una de liberal.
Mahbubani està segur que amb la seva actitud serà el vencedor de la història a la pròxima ronda. Si es deixa que les coses segueixin com fins ara, l’ordre mundial liberal desapareixerà. D’això se n’encarregaran el creixement de la Xina i —afegiria Kagan— la naturalesa humana, tan propera a l’autoritarisme.
Kagan, doncs, no vol de cap manera deixar que les coses segueixin igual. Sobre els polítics nord-americans de la postguerra escriu: “Fins i tot un ordre liberal imperfecte era preferible a un ordre que fos dominat pels adversaris del liberalisme”.
Aquesta és la missió? Imposar l’ordre liberal mundial al costat dels EUA, si convé amb bombes i tot? O mirar com a poc a poc es va imposant l’ordre mundial xinès? Això seria tan terrible?
Mahbubani dibuixa un paradís. Tots els pobles viuran en bona mesura en pau, si Occident renuncia a les seves aspiracions de domini. Però la Xina no és inofensiva, com es veu a l’interior del país. És una dictadura en què la cúpula del partit imposa amb brutalitat les seves idees i els seus interessos. Per què s’hauria de confiar que a l’exterior el país actués d’una altra manera tan bon punt se senti prou fort per portar la batuta al món?
Un argument contra Kagan és que probablement el seu ordre liberal mundial necessita la violència per imposar-se. La temptació democràtica sola no és prou forta. La qual cosa no vol dir que no es pugui fer més bonica i atractiva. Però això ha de passar als països occidentals.
L’enfocament de Kagan és massa ofensiu. Costa de creure que Occident pugui imposar un ordre mundial contra la Xina. L’objectiu ha de ser un empat, una coexistència pacífica. Amb armes, però, com a element dissuasori, com durant la Guerra Freda, perquè la Xina s’està armant fortament. Occident no pot ser tan confiat i eufòric com es mostra Mahbubani. Si no, hauria d’adaptar-se a l’ordre mundial xinès, i això per a un demòcrata liberal seria relativament un infern.
Dirk Kurbjuweit
© Der Spiegel
Traducció d’Arnau Figueras