Finançaments sòlids, planificació a llarg termini (però flexible), col·laboració amb els actors implicats
Els Països Baixos se situen al mar del Nord, al delta dels rius Reno, Mosa, Schelda i Ems. Sense la protecció de dunes i dics, al voltant del 65% de la superfície terrestre dels Països Baixos, de 34.000 km2, s’hauria inundat per marejades del mar o dels grans rius. El 25%, aproximadament, del país es troba sota el nivell mitjà del mar. El nivell de la superfície de l’àrea varia dels 0 m als més de 6 m per sota del Nap (Normaal Amsterdams Peil o l’Amsterdam Ordnance Datum, un nivell de referència vertical que es fa servir en una gran part de l’Europa occidental). És la part més densament poblada i econòmicament més important del país. Com la major part del delta, el sistema hídric holandès està format per una xarxa interconnectada de rius, llacs, zones costaneres, sistemes hídrics regionals i subterranis. Les mesures en una part del delta poden interessar altres àrees o usuaris de l’aigua. Un conjunt complet de models hidrològics, el Model Delta, permet a les autoritats hídriques dur a terme anàlisis sobreregionals de les qüestions lligades a l’aigua, com la prevenció de nivells extrems d’inundació, la intrusió salina o la recerca d’un equilibri regional entre demanda i oferta d’aigua dolça. Al segle XX el Govern central es va comprometre a defensar la costa després de les grans inundacions del 1916 i el 1953. Va llançar un programa complet destinat a reduir la llargada de la costa construint-hi dics i barreres contra les tempestes. Es van realitzar dos projectes particularment importants: la resclosa i el sanejament del Zuiderzee al nord, i la resclosa dels grans rius del delta al sud. A més, s’han establert estàndards de protecció contra les inundacions, basats en anàlisis cost-benefici, que actualment se centren en un nivell mínim de protecció d’1 sobre 100.000 (0,001%) a l’any fins el 2050, per a tots els que viuen a la zona costanera de la part central dels Països Baixos, on es troba Amsterdam, la seu del Govern de la Haia i els ports de Rotterdam.
Es troben entre els nivells més alts de protecció a tot el món. A finals del 2016 es van establir noves mesures de seguretat per als dics primaris a la Llei de l’aigua. El nou enfocament basat en el risc comporta un canvi fonamental en el tipus i el nivell dels estàndards de protecció contra les inundacions. Els nous coneixements en els mecanismes de fallada de les mesures contra les inundacions, els models d’inundació, les eines de danys i sinistres, amb simulacions informàtiques potents, permeten elaborar anàlisis amb informació detallada de les probabilitats i les conseqüències de les inundacions. El 1995 la Llei de protecció contra les inundacions (des del 2009 anomenada Llei de l’aigua) ha establert una base legal per a aquests estàndards de protecció i també ha introduït una valoració per un període de sis anys de les mesures contra les inundacions per part de les agències de l'aigua. Si aquesta avaluació revela que els estàndards no s’han complert, les autoritats hídriques regionals han d’adoptar mesures per millorar-los de manera que s’adeqüin als requeriments fixats. Actualment la protecció contra les inundacions la facilita un sistema de 3.700 km de mesures primàries (dics, dunes, represes i barreres contra les tempestes) que impedeixen les inundacions del mar del Nord i dels principals rius i llacs. A més, un sistema de 14.000 km de dics secundaris impedeixen la inundació causada pels sistemes hídrics regionals.
Quant costa?
La despesa pública total per a les activitats relacionades amb l’aigua, incloses les de les societats hídriques, va ser de 7,1 mil milions d’euros el 2016. D’aquest import, 2,9 mil milions d’euros s’han destinat a les autoritats hídriques. Aquell any, una família que tenia una casa pròpia pagava, de mitjana, 805 euros d'impostos i taxes per a l’aigua. Aquest import inclou les taxes hídriques regionals (321 euros) i el pagament del sistema de clavegueram (190 euros) i d’aigua potable (165 euros). A més, a través de les taxes estatals i provincials (129 euros), les famílies contribueixen a les despeses a càrrec de l’Estat i de les províncies.
El final de les lleis i les responsabilitats fragmentades
La gestió de l’aigua als Països Baixos és una competència gairebé total del Govern central. Tanmateix, tot i que tots els tipus de deures relatius a l’aigua són de dret públic, els segueixen les províncies, els ajuntaments i les 21 autoritats hídriques regionals, a més del Govern. Estan finançats pels fons generals de l’Estat i per les entrades generades pels diversos impostos descentralitzats. El pressupost per a la gestió de l’aigua als Països Baixos és, per tant, independent del pressupost per a l’educació, el sistema sanitari i l’exèrcit, entre d’altres. Fins a finals del 2009 la legislació holandesa en matèria d’aigua estava extremadament fragmentada. Al llarg dels anys s’havien redactat lleis separades per a cada part de la gestió de l’aigua. Totes tenien els seus criteris d’aplicació, els instruments jurídics i els procediments i els sistemes de recursos propis. Aquesta fragmentació es pot explicar a través de la història: normalment es redactava una nova llei després d’un desastre (per exemple, una sequera prolongada o inundacions imminents), però en dificultava la gestió pràctica i la viabilitat i, encara més greu, ignorava la naturalesa essencialment complexa i interconnectada de la gestió de l’aigua. El Govern se’n va adonar i, en part per la insistència de la Cambra dels Representants holandesa, va integrar amb èxit les diferents lleis sobre la gestió de l’aigua. La Directiva marc de l’aigua, que en certa manera integra el gran nombre de normes sobre l’aigua a nivell europeu, en part va inspirar aquesta iniciativa. Va derivar en la Llei de l’aigua, entrada en vigor el 22 de desembre del 2009 i que reuneix vuit lleis precedents.
El Pla Delta: un poder estratègic per prevenir els efectes del canvi climàtic
El 2010 es va llançar el Pla Delta. El pla desenvolupa estratègies dirigides a protegir els Països Baixos de les inundacions, impedir el canvi climàtic i implementar correctament la política europea, com la Directiva marc de l’aigua i la Directiva sobre l’avaluació i la gestió dels riscos d’inundació. El pla vol evitar una inundació desastrosa, en comptes d’actuar un cop ja ha succeït. Això requereix un enfocament multigovernatiu, estratègies que facin front a la incertesa i acords institucionals adequats per garantir una actuació futura contra les inundacions. És un programa nacional en què les autoritats nacionals, regionals i locals preparen decisions clau, desenvolupen estratègies i implementen mesures, en estreta col·laboració amb el públic, els actors clau i les entitats de recerca. El Pla Delta portarà a estàndards actualitzats de protecció contra les inundacions, un marc polític relatiu al (re)desenvolupament urbà contra les inundacions i esforços per millorar la gestió dels desastres. Inclourà les mesures necessàries a curt termini (manutenció i millora de les mesures contra les inundacions i una infraestructura obsoleta), enquadrant-les en una perspectiva a llarg termini sobre desenvolupament socioeconòmic i canvi climàtic. Normalment, aquestes mesures són multifuncionals i afegeixen valor per la manera en què tenen cura de la naturalesa o ofereixen activitats recreatives o de desenvolupament urbà, cosa que facilita la seva acceptació per part de la ciutadania.
L’eix: un comissari per desenvolupar i implementar el Pla Delta
El 2010 es va nomenar el primer comissari Delta per desenvolupar i implementar el Pla Delta. Peter Glas, el comissari actual, dirigeix aquest procés multigovernatiu de desenvolupament i implementació de les polítiques, monitoritza els progressos i n’informa el Parlament el mes de setembre de cada any i adopta les mesures necessàries en cas de problemes. La nova Llei Delta constitueix la base jurídica per implementar el Pla, les responsabilitats del comissari i del Fons Delta. Una mitjana d’1,25 mil milions d’euros l’any s’han de destinar al Fons Delta fins el 2032, una entrada separada del balanç del Govern central. Més de la meitat d’aquest import és per a inversions en noves mesures, mentre que la resta és per a la gestió i el manteniment.
Afrontar la incertesa, però planificar fins el 2100
Per gestionar un futur incert hi ha els anomenats escenaris Delta, que preveuen que el nivell del mar pugi d’un mínim de 40 cm a un màxim d’un metre el 2100. Qualsevol d’aquests escenaris descriu un futur plausible en què el canvi climàtic (ràpid o moderat) i el desenvolupament socioeconòmic (creixement o davallada) es combinen. Els paràmetres del canvi climàtic es basen en l’informe Ipcc 2021, elaborat pels Països Baixos. Els paràmetres socioeconòmics descriuen la dimensió futura i la distribució a l’espai de la població i l’ús del sòl i constitueixen les dades bàsiques per al risc potencial d’inundació i la demanda d’aigua dolça. A més, la Comissió Delta ha engegat un programa de recerca sobre la durada de les mesures actuals i sobre quines haurien de ser les estratègies més enllà del 2100, amb una pujada del nivell del mar d’un metre, explorant les opcions a llarg termini per quan la pujada del nivell del mar superi els dos metres. Els escenaris Delta, per tant, planifiquen amb antelació fins el 2050 i el 2100 els reptes potencials lligats a l’aigua i estableixen quan les polítiques actuals seran insuficients. A més, serveixen d’inspiració per al desenvolupament estratègic i ofereixen un quadre per verificar les actuacions de les estratègies en condicions futures variables.
La importància de la flexibilitat
Les mesures en les estratègies adaptatives haurien de ser flexibles; per exemple, fàcils d’alterar, accelerar o alentir d’acord amb l’evolució del canvi climàtic. Les mesures basades en processos naturals són més flexibles que les estructures fixes o concretes. Són exemples d’aquestes mesures de «construcció amb la natura» la repoblació de les platges, la creació de sèquies naturals o el creixement de la vegetació enfront de les mesures contra les inundacions per reduir l’erosió produïda per les ones o els corrents. Els holandesos estan assumint un rol de lideratge en l’adaptació climàtica. Per exemple, l’Afsluitdijk, que mesura 32 quilòmetres i que es va construir el 1932, tornarà a ser la icona d’un nou enfocament. Hi ha en curs un gran nombre d’experiments d’adaptació al clima i aquest any s’ha obert a Rotterdam el Centre Global sobre l’Adaptació.
CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte