Descendent d’una de les famílies d’antiquaris més prestigioses de la capital italiana, presidenta de l’Associació d’Antiquaris d’Itàlia i de la Fundació del Museu Jueu de Roma, explica la seva història de marxant però també d’estudiosa, com ha canviat un ofici que s’ha globalitzat i ha esdevingut més exigent i quines lleis i instruments caldrien per ser més europeus
Roma. Acabada de tornar de Londres després d'haver participat en la secció «Stand Out» de la Frieze Masters (13-17 octubre), que ha reunit per primera vegada nou antiquaris de tot el món, Alessandra Di Castro és l’hereva d’una de les famílies d’antiquaris més importants d’Itàlia i des del desembre del 2019 també presideix l’Associació d’Antiquaris d’Itàlia (Aai). L’hem entrevistada just abans de l'exhauriment del seu mandat.
Què ens pot dir sobre la dinastia «Di Castro»?
Som actius en el món de les antiguitats des de fa quatre generacions; juntament amb el meu germà Alberto pertanyo a la quarta generació. El meu avi, Alberto Di Castro, un gran innovador, va venir de Borgo i va obrir una botiga al carrer Babuino de Roma, el famós carrer dels antiquaris, avui transformat. Als anys cinquanta comprava a les grans subhastes internacionals, en aquell moment freqüentades exclusivament per marxants d’art, sobretot a Anglaterra, «que s'estava desprenent de l’imperi», obres i objectes que provenien del Grand Tour i els portava a Itàlia. La nostra activitat sempre s’ha caracteritzat per la valorització del que es pot definir com a «esplendor romana», perquè no ens hem especialitzat mai en una tipologia en particular, sinó que el que sempre ha guiat les nostres eleccions ha estat el bon gust i l'alta qualitat.
Ens explica quina formació ha rebut i el seu recorregut professional?
Vaig començar a treballar al costat del meu pare, Franco, a finals dels anys vuitanta, mentre estudiava a la universitat. El 2009, amb una mostra de talles de l’època neoclàssica, camafeus i objectes de pedra dura, vaig obrir la meva galeria a plaça Spagna 4, sempre amb el suport del meu pare. Avui exposo al Tefaf de Masstricht, on formo part de la junta, participo en la Masterpiece de Londres i en la Biennal de les Antiguitats de Florència. Aquest any he participat en la Frieze Masters, la primera fira d’art que s'ha celebrat a Londres després de la pandèmia. Una de les etapes fonamentals de la carrera va ser una mostra a l’Academy Mansion de Nova York el 2015, un projecte conjunt amb dues grans galeries franceses, Kugel i Brimo de Laroussilhe. Fins el 2019 vam compartir un espai a Madison Avenue, on organitzàvem mostres cada quatre mesos, d’acord amb el calendari artístic de Nova York. Una altra experiència nova ha estat el fet de compartir un espai per a exposicions amb antiquaris internacionals, comissariat per Philip Hewat-Jaboor al pavelló Masterpiece de Hong Kong, dins de la Fine Art Asia, l’octubre del 2019. La meva carrera professional s’ha anat enriquint amb moltes altres experiències.
Quines?
Sobretot, no he deixat mai d’estudiar, quan vaig acabar els meus estudis a la universitat La Sapienza, vaig estudiar en diverses ocasions a l’estranger: a l’Study Center del Victoria and Albert Museum de Londres em vaig diplomar en arts decoratives i a l’École du Louvre he fet diversos cursos d’especialització. Estic molt agraïda al meu pare i a la meva família per haver-me donat aquesta educació, per no haver escatimat mai en llibres i viatges i per empènyer-me a conèixer i entendre el que passava a fora, però també a estudiar i a aprofundir, a actualitzar-me sempre. Aquest any fins i tot he impartit un curs per al màster de la Sapienza de Roma en Especialista de les Arts Decoratives del segle XVI al XIX.
La seva primera mostra sobre camafeus i talles ha estat pionera.
En aquella època aquesta forma d’art estava considerada un gènere “menor”, entre la joieria i l’escultura, però les talles de pedra dura tenen una història antiga i gloriosa de gran col·leccionisme des de l'Antiguitat fins a l’Europa de les corts del Renaixement i, per descomptat, encara més enllà. Amb el temps s’han convertit en un camp central d’estudi de les arts decoratives i recentment han sortit publicacions científiques, estudis i dissertacions de moltes grans col·leccions públiques i privades, no només dels grans museus.
Quina ha estat la frontera entre l’ofici d’antiquari i el d’estudiós per a la família Di Castro?
Sempre he tingut clar un punt que importava molt al meu pare: la definició d'una frontera marcada entre els oficis de marxant i d'estudiosa, molt diferents entre ells. Jo he escollit fer d’antiquària. Crec que l’especialització historicoartística em serveix molt per dur a terme la meva activitat. Estudiar i especialitzar-se representen una via d'accés, però sempre he tingut clara la frontera entre els oficis de l’art.
També és col·leccionista?
No em definiria com a col·leccionista pròpiament dita, però sempre he comprat els objectes amb passió. Sempre he comprat el que m'agradava.
Es pot descriure el «Gust Di Castro»?
Es tracta d’una constant que sempre ha caracteritzat les nostres tries. En el meu cas, la passió per les pedres, els marbres de colors, les gemmes gravades, els camafeus, els mosaics menuts, d’èpoques i gèneres diversos. Acabo de participar en l’«Stand Out» de la Frieze Masters de Londres, on el curador Luke Syson, director del Fitzwilliam de Cambridge, ha sabut explicar en clau actual un gust al qual s’inscriu del tot el “Di Castro”: el mosaic de Castellini, elaborat a l’estudi del Mosaico Vaticano de finals del segle XVIII amb el seu magnífic marc de bronze daurat de Paolo Spagna, s’ha exposat al costat d’un parell de quadres, també mosaics, de la primera meitat del segle XIX del virtuós romà Clemente Ciuli, amb dos retrats del sàtir i la sàtira d’una qualitat realment sorprenent. I després objectes més petits reunits en una vitrina d’objectes curiosos. Es tracta d’un gust col·leccionista que he intentat dirigir amb les mostres i els catàlegs que he produït en els últims anys a la meva galeria, confiant en els especialistes estudiosos de cada sector.
Per què ha participat en la Frieze Masters, i què l’ha impressionat més?
confiar a un gran estudiós d’aquests arguments, Luke Syson, durant anys al capdavant de la secció d’arts decoratives del Metropolitan, on havia curat l’ampliació de les sales angleses. En aquesta experiència m’ha impressionat la sinergia entre les institucions culturals i el mercat de l’art: un director del museu que cura les seccions d’una fira. I l’ha curada d’acord amb una antiga tradició d'Anglaterra, que remunta a la constitució del Victoria and Albert de la meitat del segle XIX, que va néixer per promoure les arts i les indústries angleses. És per això que amb vint anys vaig marxar a Londres: volia estudiar les arts decoratives a l’Study Centre. Allà hi havia un pragmatisme en l’especialització, en la valoració de les arts decoratives que a Itàlia faltava a nivell universitari. Aquesta és una de les grans virtuts que tenen els anglesos i que es materialitza en projectes com aquest. A la Frieze Masters, als espais on els galeristes d’art modern i contemporani presentaven les seves obres, hi havia la secció on els antiquaris exposaven peces de ceràmica del segle XVI., escultures del XIX, vidres pintats, objectes d’art oriental i, en el meu cas, marbres i escultures. El curador hi ha sabut donar una interpretació estètica nova i contemporània: he trobat formidable la idea compositiva d’un historiador de l’art en un recorregut entre marxants amb característiques tan diferents.
L’escenari de les grans fires internacionals ha fet canviar el col·leccionisme i l’ofici de l’antiquari?
Avui el col·leccionista està més informat a l’hora de conformar les seves conviccions perquè pot freqüentar les grans fires i subhastes internacionals, actualment de fàcil accés gràcies als catàlegs en línia, i comparar de manera immediata moltes obres que se li proposen. És un llarg procés de transformació que es porta a cap des de fa, almenys, trenta anys i que ens ha projectat des de les parets “reconfortants” d’una galeria als espais mutants d’una fira. Aquest canvi ha determinat una transformació, però també una millora del nostre ofici: la fira és un espai virtuós perquè permet un diàleg apassionant en temps real entre marxants, col·leccionistes, estudiosos i institucions. Crec que vaig agafar la direcció correcta quan als vint anys vaig entendre que l’ofici es dirigia cap a un aprofundiment en les obres d’art i la seva comunicació. Avui la informació que es dona al client ha de ser el màxim d’especialitzada i científicament precisa. A les fires, els comitès d’avaluació de les obres són molt exigents i a llarg termini seleccionen els mateixos antiquaris que han sabut actualitzar-se amb el pas del temps. Actualment el marge d’error a les grans fires internacionals és molt baix i el client col·leccionista pot adquirir obres amb un grau de confiança que no es troba al món de les subhastes.
En un mercat que ha esdevingut global, el col·leccionisme s’ha obert a noves opcions estètiques?ismo si è aperto a nuove scelte estetiche?
També hi ha un altre aspecte que ha canviat profundament en els últims anys: la manera de viure. A la meva activitat no em centro exclusivament en els col·leccionistes, sinó també en els clients que volen decorar casa seva. Les fires internacionals proposen l'encreuament entre èpoques i formes d’art diverses en què no s’exalti el context, sinó la valorització de l’obra mateixa. És a dir, ha canviat el concepte d’exposició, la filosofia de la decoració, com hauria dit el professor Mario Praz. Ja no val el context original, sinó el d’arribada. Això ens ha portat a nosaltres, els antiquaris, a seleccionar objectes molt especials i rars, un camí que ja havien agafat el meu pare i el meu avi: l’objecte d’art, l'objecte decoratiu, l’escultura, el moble presentat com una instal·lació en un context més refinat i destil·lat. El nou públic cosmopolita, italià o no, segurament es mou en aquesta direcció.
Una representació diferent de l’art antic obliga els antiquaris a ser també curadors i creatius.
També hi ha avantguardes entre els marxants d’art, els més intuïtius s’anticipen al temps amb les seves tries.
També està canviant el rol de les galeries cap al col·leccionista?
La participació en les fires té per objectiu portar aquesta clientela culta i cosmopolita a l’espai de la galeria. Quan el client, que he conegut a la mostra, em ve a trobar al meu espai a la plaça Spagna és tota una altra cosa.
Què ha canviat després de la pandèmia?
S’ha tornat al plaer d’anar a les botigues dels antiquaris. Molts col·legues han reobert amb mostres i catàlegs interessants que havien deixat aparcats durant molt de temps i que han vist la llum ara, la tardor del 2021. És arran d'aquest renaixement que he decidit presentar una mostra el desembre amb poques, però extraordinàries, obres mestres de l’art italià, en part notificades, per atraure els clients que estan cansats del món digital.
Ens descriu el projecte que vol dur a terme?
Exposaré, entre altres obres, un parell d’obres de plata considerades les obres mestres de l’argenteria europea del segle XVI: una gerra i un gran plat de pompa fosos, gravats i cisellats per Antonio De Castro, orfebre portuguès que treballava a Gènova. Són objectes raríssims, entre els pocs exemplars conservats o documentats d’un període artístic interessant com el genovès de finals del segle XVI. En aquell moment Gènova era un gran magatzem de les arts, un circ fabulós de cultures i tradicions diverses, d’intercanvis comercials amb l’Orient a través del Mediterrani. Tot això s’explica en aquests dos objectes històrics.
La mostra tractarà, doncs, de multiculturalitat, d’intercanvis, d’un món global ante litteram.
Un tema actual que parla de la vida d’avui dia, en què ens movem molt, en un món que canvia i que ha fet dels intercanvis culturals i comercials el seu centre. Avui Itàlia forma part d’Europa i tinc la impressió que hi tornarà a tenir un nou paper protagonista. Estem en una nova fase que probablement portarà a un creixement econòmic que ja no serà en clau nacional, sinó europea.
Quines són les característiques del col·leccionista italià d’art antic?
A Itàlia sempre hi ha una clientela atenta, culta, sofisticada i molt apassionada per tot allò que ha estat comissionat, creat i produït per les corts italianes, que als segles anteriors tenien lligams de parentiu i intercanvis constants amb les corts europees. Podríem dir que el públic italià està actualitzat i que busca en les pròpies arrels un gust i una qualitat que avui també s’han reafirmat a nivell internacional.
Vostè és la presidenta de l’Aai (Associació d’Antiquaris d’Itàlia), i el seu mandat s'exhaureix al desembre. Quin és el seu punt de vista, també dins del context europeu, sobre les «qüestions obertes» relatives a la relació complicada entre necessitat de protecció i necessitat de circulació de les obres d’art, i a la relació, també complexa, entre l’Estat i els operadors del sector?
Itàlia, sens dubte, mereix un discurs a part, perquè històricament ha estat un magatzem d’adquisicions i també, malauradament, d'espoliacions per part d’altres països europeus. La protecció és una guia que tots hem de compartir. Itàlia, però, tot i la seva unitat, forma part d’una comunitat més àmplia; és a dir, l’europea, que ha convertit la lliure circulació dels béns i de les coses en el seu fonament. Jo veig una gran desalineació. Fa falta una legislació més moderna que contempli, d’una banda, la nostra història i, de l’altra, el nostre futur. Terminis més clars i una simplificació burocràtica són qüestions que no es poden postergar, i s’ha de defensar la part sana del mercat, la transparència i potser també la credibilitat d’Itàlia en aquest aspecte. L’esforç més important que s’ha de fer ara, per al futur, i que demana més dedicació i valentia, és distingir les obres fonamentals de la nostra història artística de les més ordinàries, de les quals ja hi ha un gran nombre de testimonis en col·leccions públiques, i preveure per a les últimes, en particular, formes de circulació més àgils. Sens prejudici de la necessitat de protecció per a les obres que tenen un interès cultural excepcional. En aquest sentit, en els últims dos anys de presidència de l’Aai també s’han vist intervencions molt positives per part del Ministeri de Cultura (MiC), en particular del ministre Franceschini. Com la llei de l’agost del 2017, amb la qual es van introduir a Itàlia els llindars de valor, que després han tingut fets diversos i molt complexos, que va concloure amb l'efectiva entrada en vigor dels llindars de valor el 2020. Tot i que ara a Itàlia hi ha un únic llindar establert en els 13.500 euros, crec que la introducció del concepte de «llindar de valor» ha estat un pas important en la direcció de la circulació, de la protecció i de la simplificació. També cal subratllar que, també amb els llindars de valor, l’Estat té (justament) ple coneixement del que s’exporta amb autocertificats i que pot intervenir en els béns sota els límits i quan cregui que l’obra no presenta criteris d’excepcionalitat. El Ministeri de Cultura disposa des de fa uns quants anys d'un sistema informatitzat que permet a la Superintendència i a altres òrgans de vigilància monitoritzar contínuament el que es presenta a nivell nacional, tant per a la importació com per a l’exportació. Això comporta que els usuaris hagin de tenir un alt grau de responsabilitat. Finalment introduït a Itàlia el concepte comunitari de llindar de valor, preveiem que el «llindar italià» (13.500) s’acosti al llindar de valor vigent a la resta de la Unió Europea, més enllà dels 13.500 euros i articulats en diverses tipologies comercials, en què els quadres tenen un valor, les escultures un altre, etc., perquè el model italià s’acosti al comunitari, certament més articulat i eficient que el nostre.
I pel que fa a la burocràcia?
Entre els objectius que s’han d'aconseguir, hi ha la necessitat de garantir als usuaris més certesa pel que fa als terminis per complir amb els tràmits burocràtics per a les obres en exportació. Això no vol dir terminis més breus, sinó només claredat en els temps. És una necessitat molt important per a tots nosaltres, membres del mercat de l'art. I cal fer accessible i consultable públicament, amb una base de dades en línia, una llista de totes les obres que l’Estat ha vinculat almenys des del 1939 fins avui, sota un prisma de transparència i més garantia per als venedors i compradors. També cal ser conscient del fet que tirar endavant lleis que comporten massa impediments al final només aconsegueix desanimar l’usuari (oprimit per milers de petites objeccions burocràtiques), afavoreix la proliferació del mercat clandestí, que és el gran enemic del mercat sa i oficial que l’Aai representa amb un estatut molt rígid i amb criteris d’entrada molt selectius, i també empeny els col·leccionistes més importants cap al mercat de l’art estranger, amb la pèrdua consegüent per al mercat italià i per a l’erari.
El mercat clandestí es combat prou?
La Unitat dels Carabiners per a la Tutela del Patrimoni Cultural (Tpc) constitueix un exemple per al món sencer; a Itàlia tenim una institució que representa l’excel·lència. El Sue, el Sistema Únic Informatiu del Departament d’Exportacions, introduït fa més d’una dècada, ha treballat sota aquesta òptica de transparència, on el Ministeri de Cultura opera en contacte directe amb el Tpc. És un sistema molt eficient. L’octubre del 2019 vaig participar en un congrés a l'Escola Oficial dels Carabiners de Roma sobre la protecció de l’herència cultural, amb representants de la duana, de les cases de subhastes, de la UNESCO, etc. La meva intervenció, titulada “Due diligence and compliance”, exposava la perspectiva de l’antiquari a Itàlia, sobre la qual hi va haver convergència en tots els punts. Sento que puc dir que Itàlia és capdavantera en activitat d’investigació i de protecció.
Vostè també és presidenta de la Fundació del Museu Jueu de Roma. Pot descriure aquesta institució i els seus projectes?
L’endemà del Dia Europeu de la Cultura Jueva, el 10 d’octubre de 2021, vam organitzar un congrés sobre Dante i un poeta extraordinari de finals del segle XIII, Immanuel Romano. El congrés, en col·laboració amb l’arxiu històric de la nostra comunitat jueva, va tractar sobre els jueus a Roma entre l’edat mitjana i el Renaixement, amb una atenció especial per la poesia. És una activitat que porto a terme des del 2012, després de la defunció de la meva germana Daniela, directora del Museu Jueu de Roma durant vint anys. La comunitat jueva em va demanar de continuar amb la seva feina, que també comportava continuar amb l’estudi i la catalogació del patrimoni. Des del 2012 m’ocupo activament, com a voluntària, d’aquesta tasca de gran responsabilitat. De fet, el 2019 es va constituir la Fundació del Museu Jueu de Roma, de la qual en soc presidenta del consell d’administració. La comunitat jueva de Roma és de les més antigues d’Europa, es remunta al segle II aC, amb una història mil·lenària conformada per personatges extraordinaris i esdeveniments profundament entrellaçats amb la cort pontifícia. Hem fet mostres importants, com la que vam fer als Museus Vaticans el 2017, "La Menorà. Culte, història i mite», curada per Francesco Leone, Arnold Nesselrath i per mi mateixa, sota la direcció de Barbara Jatta, directora dels Museus Vaticans, amb qui va néixer una profícua i constant col·laboració. El 2019 vam fer una mostra a la Galeria dels Uffizi, amb Eike Schmidt i amb la Fundació dels Béns Culturals Jueus, «Tots els colors de la Itàlia Jueva», sobre els teixits de les col·leccions dels museus jueus italians. Una fita en la història de les arts decoratives jueves. He tirat endavant aquest encàrrec intentant dur a terme projectes amb museus jueus i no jueus. L’últim projecte, que obrirà el 10 de novembre, és una mostra sobre l’emancipació complexa dels jueus a Roma, durant els anys del Ressorgiment, per celebrar els 150 anys de Roma capital, en un arc temporal que va des de la República Romana a la Presa de Roma, del 1849 al 1871. Curada per Francesco Leone i per Giorgia Calò, presentarà un grup d’obres inèdites i sorprenents, en un àmbit historicoartístic que encara s’ha d’aprofundir. El museu, amb els seus espais expositius de l'edifici de la Sinagoga de Roma, afavoreix sobretot les mostres d’obres d’art, no només de documents d’arxiu: proposar objectes, escultures i quadres des d’una òptica d’estudi i valorització de la seva important col·lecció artística, una de les més riques del món. Hem comissionat un estudi sobre el mercat de l’art perquè una tercera entitat pugui certificar els nombres exactes del nostre sector a Itàlia, amb els seus derivats abans i després de la pandèmia. En aquests dos anys hem vist patir molt les galeries d’antiquaris pel tancament dels comerços amb el confinament i per l’absència de turisme nacional i internacional a les grans ciutats. El coronavirus s’ha endut alguns col·legues i d’altres han hagut de plegar perquè ja es trobaven en una situació difícil. Hem patit cops molt durs a nivell individual. Aquesta davallada, que ja hem vist en el passat, forma part d’un fenomen més ampli, que no només afecta el mercat de l’art, sinó amb tantes altres activitats econòmiques del país. Encara estem estudiant la reobertura, però estic segura que hi haurà una reacció molt forta per part del nostre sector. Ja veig delinear-se una nova fase que portarà a un creixement econòmic tan bon punt es reprengui el calendari normal de les fires. La pròxima edició de la Biennal del Palazzo Corsini, la mostra internacional més important per a l’art italià, serà el setembre del 2022 i nosaltres ja ens estem preparant per presentar-hi obres inèdites importants. Perquè el que compta al final són les obres d’art. Durant els mesos que hem hagut de tenir tancats les botigues, ens hem hagut de digitalitzar amb molt d’esforç, perquè explicar les obres escultòriques, pictòriques i de tot aquest món tan ple de matisos que comprenen les anomenades arts decoratives pels mitjans digitals és un repte quasi impossible d’aconseguir. Com s’ha dit tantes vegades, la relació presencial amb l’obra d’art és indispensable, absolutament ineludible.
I
CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte