El debut sincronitzat amb els nous temps de JoKB

Com manen els cànons, l’agrupació formada per Sílvia Farrés (veu), Bernat Canals (teclats), Carles Pauné (guitarra), Víctor Miguel (baix), Joan Vidal (bateria) i la secció de vents integrada per Gregory Hollis, Klaus Ströink, Aitor Franch i Sergi Aragó, s’havia foguejat en els escenaris i havia llançat alguns singles com «Surt el sol» abans de fer el pas de presentar un primer disc. Per aquesta banda, tot en ordre. L’operació per acabar de donar-se a conèixer, però, té el factor diferencial en el nostre àmbit i potser més enllà d’haver acompanyat el llançament d’Ohana -terme que en la cultura hawaiana vol dir «família» - d’una peça audiovisual associada a cadascun dels temes. Un bon grapat d’aquestes pel·lícules ja està rodant. Les altres, aniran estrenant-se de manera successiva.

En l’era Youtube, la iniciativa té sentit. Més encara, perquè la intenció és que els videoclips formen part del mateix paisatge sonor de les cançons, parts indestriables. L’esforç de producció per a una banda jove com aquesta ha estat, de ben segur, titànic: amb la direcció de Jordi Estapé i la col·laboració de la productora anglesa 200 films, un equip d’un centenar de persones va rodar en setze localitzacions diferents d’Igualada nou videoclips. En cinc jornades de treball, un temps gairebé de record Guiness.

Es tracta, a més, d’audiovisuals de bona factura, que parteixen de diferents idees i conceptes. I que eixamplen les cançons. El que vull dir amb això és que si accedeixes primer a les cançons del disc, abans de veure el treball audiovisual, la primera percepció és freda en alguns casos. Es veu un projecte musical ben concebut i executat (la producció és de Mario Patiño), que parteix de llocs comuns dels gèneres que aborda però encara sense marca pròpia. La qual cosa, d’una altra banda, tampoc no és cap pecat tractant-se d’un treball primerenc.

Curiosament, quan tornes a visitar els temes que ja tenen penjats els formats audiovisuals, els talls creixen. Hi ha un plus d’energia i frescor que transforma les cançons, un corrent empàtic difícil de definir que emana de l’entusiasme del grup i de les històries que conta, lletres en català i anglès que destil·len el goig de viure el moment, des de l’humor, la tendresa o la passió, que se li pressuposa a una banda tan jove. 

«Wild eye», tall entre el funk i el soul, amb la col·laboració de Koers, serveix per calibrar les notables prestacions vocals de Sílvia Ferrús, tot i que no és fàcil desempallegar-te de la sensació de déjà vu. «Llimona i gin», amb la col·laboració de La Pegatina, camina per latituds semblants però, pel contrari, conté algunes variacions melòdiques interessants. En tot cas, «Run this show», un cançó de pop infecciós, és el primer tema amb un punt de sorpresa en els tocs electrònics i una tornada fantàstica. 

«Sempre és fosc» torna a terrenys molt trepitjats en l’escena catalana, però se sosté per les elegants pinzellades jazzy, la interpretació de Farrés i una de les lletres més sòlides, juntament amb «Salada», un dels millors talls del disc, amb un punt més gran de misteri en combinació amb el seu videoclip, el que conté algunes de les imatges visualment més aconseguides, com ara la de la dansa amb el foc de fons. Un altra diana. Altrament, al funk d’«Oasi» tampoc no resulta cridaner, de primeres, però li vas agafant el gust amb les reproduccions, fins que t'adones que remet a les cançons més adhesives de La Casa Azul.

«Si ho fes» i la potència femenina que transmet l’aliança amb Blue May i Mia Farrés, a més del treball instrumental i una estrofa magnífica és, segurament, la cimera del disc. Una senyora cançó. «Digue’m que hi ets» i «Limitless road» són temes pop competents, mentre que de «Too risky» s’ha d’agrair l’intent de visitar uns altres terrenys, propers al rock, el mateix que passa amb «Salvatges», que apunta a interessants coordenades electròniques. Tema final que obri possibles nous camins per a JoKB i deixa bones vibracions. 

Ohana segurament seria més redó prescindint d'un parell de talls, però es tracta d’una posada en escena més que seriosa, que revela ambició i talent emergent. Potser no hagen escollit el millor nom possible per a un grup de música, però apunteu-lo en la llibreta: s’anomenen JoKB, tenen tot el futur per davant. I un bon tros de present.