Equatorià vinculat a Catalunya, està considerat un dels màxims representants de la pintura llatinoamericana. S’instal·là a Barcelona a mitjans dels anys 50 gràcies a una beca del seu govern i entrà a formar part del moviment Informalista català en el que participà activament entre 1958 i 1962. Tot i el retorn al seu país nadiu, mai va deixar d’estar connectat amb Catalunya on hi va deixar família i amics. L’exposició que presenta la Factoria Cultural de Terrassa mostra una cinquantena d’obres corresponents a la Colección Latinoamérica resultat del treball dels darrers anys. Es va programar per al 2020 per tal de commemorar els seu 90è aniversari, però la pandèmia no ho va permetre i ara, sense la seva presència, esdevé un càlid homenatge a un dels artistes amb una de les trajectòries més singulars i personals de l’escena contemporània.
Homenatge a Enrique Tábara. Col.lección Latinoamérica
Comissari: Joan Gil Gregorio
Factoria Cultural de Terrassa
Rambla d’Egara 240. Terrassa
Fins al 20 de març de 2022
Investigador inquiet, el nom d'Enrique Tábara (Guayaquil, Equador, 1930-2021) està lligat indiscutiblement al sagrat i a l’ancestral, al màgic i al mític i les seves creacions emergeixen del lligam amb les cultures que van donar origen a la nació equatoriana. La indagació sobre l'art precolombí es va convertir en un referent en el seu desenvolupament artístic i aquesta empremta va marcar unaobra molt peculiar, de significació simbòlica.Les arrels tel·lúriques van ser la base d’una pintura cromàticament intensa, de signes repetitius en ordenació geomètrica, inspirats en decoracions prehispàniques. Aquest repertori iconogràfic connectat amb les arts maies i inques, però, el sintonitzà amb moviments plàstics internacionals del segle XX: des d’un inici expressionista de caire social, passant per una intencionalitat màgica i surrealista, seguint cap a una abstracció informalista fins a arribar a un marcat constructivisme.
El 1946 ingressa a l'Escola de Belles Arts de Guayaquil on rep una formació influïda per les cultures americanes atàviques i inicia una revolució formal i temàtica. S’instal.la a Barcelona (1955) becat pel seu govern, ciutat on establirà amistat amb els artistes Miró, Josep M. de Sucre, Tàpies, Cuixart, Tharrats, Villèlia i Will Faber i el poeta Joan Brossa. Igualment, els crítics Moreno Galván, J.E. Cirlot, C. Areán, A. Cirici, J. Teixidor i Santos Torroella emetran judici sobre la seva obra i el galerista René Metras l’exposarà en diverses ocasions. Captivat per l'art modern, entrà a formar part del moviment Informalista català amb el que es va implicar com a membre actiu. La seva estada a Catalunya (1955-1964) i el contacte amb els creadors catalans exerceix un canvi i influència en la seva obra.
En aquesta etapa, l'artista abandona la figuració precedent, en la qual els elements de connotacions totèmiquesi vius cromatismes són protagonistes, per donar pas a superfícies matèriques de gruixuts empastaments i de qualitats fulgents. Admirador de l’obra de Tàpies, combina les noves tècniques amb les apreses en el seu període anterior. Realitza obres de gran interès textural, utilitzant la matèria com a element essencial i experimenta amb sorres, terres i altres materials. Aquest canvi no li impedeix que, a nivell conceptual i formal, cerqués una síntesi amb la seva primera formació, influïda per l'estructuració de Torres García i per les cal·ligrafies precolombines. Evoluciona cap a un llenguatge més geomètric que recorda els elements americans aborígens de la seva procedència. Són obres de gran contundència i rotunditat que busquen la seva pròpia reafirmació.
Participà a la III Biennal Hispanoamericana d'Art (1955) que se celebrà a Barcelona on coneix l'obra dels artistes europeus més rellevants. D'aquest període cal destacar les exposicions que mostra a Catalunya i a l’àmbit nacional i internacional: Museu Municipal de Mataró (1956), Galeries Laietanes de Barcelona (1957), Ateneu Barcelonès (1958), Sala Gaspar –mostra promoguda pel Club 49-, Sala Neblí de Madrid, Museu d’Art Contemporani de Barcelona (1961) i les exposicions que la Galeria Kasper de Suïssa li va organitzà en diverses ciutats europees. És convidat per André Breton a participar, conjuntament amb Dalí, Miró i Granell, a l’exposició internacional de Surrealisme (París, 1961). Després del periple europeu, el 1964 tornà al seu país continuant amb la temàtica precolombina, on el 1965 exposà al Museu d'Art Modern de Bogotà. Enrique Tábara esdevé un referent per als moviments d’avantguarda llatinoamericans, i en especial per als equatorians, tot creant el 1968 el grup VAN (sigles de Vanguardia Artística Nacional) conjuntament amb Guillermo Muriel i Hugo Cifuentes, entre d’altres; un col·lectiu nascut per trencar amb la rigidesa indigenista i la institucionalització que l’estètica del realisme social s’havia imposat aquells anys a l’Equador, tot seguint l’estel.la d’Oswaldo Guayasamín.
Des dels anys 70 als 80 transita per un vocabulari de ressò pop mentre avança cap a la SèriePata Pata, en la que experimenta amb motius iconogràfics de cames i peus, als que posteriorment incorpora paisatges i insectes, sense apartar-se de l’ancestralitat. Aquesta suite va prendre un relleu especial i el primer d'aquests treballs el va realitzar a Nova York el 1967. "Venia cansat de l'etapa precolombina i de l’abstracció. Volia entrar a una figuració. Vaig fer el dibuix d'una dona, però el vaig trencar de seguida. Allò ja s'havia fet", explica l'artista. "Llavors vaig llençar els trossos del dibuix, però es van quedar les cames. Em vaig quedar sorprès, vaig prendre aquestes cames com a referent". Són obres estructurades seguint els geometrismes de l’Amèrica aborigen, en les que cames i peus, sense allunyar-se de l’esquematisme, ens parlen del temps i de l’espai; unes obres de ressò minimalista i geomètric de ressonàncies mítiques. Peus arrelats a la terra o peus voladors; peus esclaus o peus alliberats; peus nus o peus vestits; peus quiets o peus que ballen plantegen una simbiosi entre dues civilitzacions. Igual que Tàpies es queda amb parts del tot, amb segments del cos per meditar sobre l'home i la seva relació amb el cosmos.
Comissariada per l’historiador i crític d’art Joan Gil Gregorio, l’exposició Homenatge a Enrique Tábara. Col.lección Latinoamérica que presenta la Factoria Cultural de Terrassa aplega una tria de l’obra produïda entre el 2008 i el 2019. La disposició de les coordenades espai-temps modulen unes obres en les que sobreviu la construcció d'espais i un cromatisme primitivista. Amb reminiscència al seu estil històric, els suggeriments figuratius apareixen per materialitzar àrees arquitectòniques i ritmes seqüencials, edificats amb restes i fragments que ens remeten a un alfabet perdut.