La violinista Canòlich Prats, membre fundadora i integrant de l’OSV, compta amb una llarga trajectòria projectes musicals en presons catalanes. Per aquesta tasca, en bona part liderada per ella, la Simfònica del Vallès va ser guardonada pel Departament de Justícia de la Generalitat per la seva col·laboració i compromís amb els serveis de mesures penals, de reinserció i d’atenció i de la víctima. Parlem amb ella per apropar-nos a aquesta iniciativa que també recull en el llibre acabat de publicar "El violí de la llibertat" (Edicions de L’Albí, 2021)".
Com va néixer aquesta activitat?
Per la vocació de la Simfònica del Vallès amb causes socials, que és un rol a desenvolupar com a organisme dins la societat. Per això, fa molts anys vam participar en projectes d’apropament als centres penitenciaris tocant en presons, en format de petites orquestres i grups de cambra, sobretot quartets. De fet, el lema d’enguany de l’OSV ho afirma: “La música no és de qui la fa si no de qui la necessita”. És a dir la música entesa més enllà del patrimoni cultural.
És a dir, les presons també són espais de rehabilitació i reinserció que possibiliten oferir una segona oportunitat on la música sigui una eina de creixement humà. Per a un músic acostumat a les aules del conservatori, a les sales de concert, quin tipus d’un impacte emocional genera?
Quan trepitges una presó per primer cop, és impactant. La meva primera vegada, a Wad-Ras, em va sorprendre molt veure les preses tan maquillades, tan arreglades... El fet s’ho valia: elles anaven a un concert, un esdeveniment important. Però sota el maquillatge, hi veia vides molt dures. De fet, sempre que convido a presó per primera vegada als meus companys de l’orquestra i d’altres col·laboradors per a fer concerts, teatre, xerrades, els dic que viuran un dia que quedarà al seu record.
I com planteges les classes?
Durant l’estona de classe hi ha un afegit de relació humana molt potent. Mai sé com trobaré als meus alumnes... Viuen privats de llibertat i els seus estats anímics són molt variables. Sempre que puc els espero fora de l’edifici on fem les classes. M’agrada veure’ls arribar passejant, xerrant un cop acaben de sortir del mòdul perquè d’aquesta manera copso l’ambient i algunes relacions. Últimament, fins i tot he canviat l’estratègia: arribo abans, agafo el violí i el toco en un espai on passen tots els que fan tallers... Així tots m’escolten!
És fàcil pressuposar que l’ambient no ha de ser particularment acollidor. És difícil la relació amb ells?
Sempre que els veig per primer cop pregunto com estan, si en tenen per molt al centre, si compten amb suport familiar o d’amics que els visitin. El primer dia és el quilòmetre 0 de la nostra relació. Mai pregunto el que han fet, no n’haig de fer res. Les classes de violí són un espai de música, d’evasió i de no pensar en segons què.
Segurament si és tractés d’una bateria, d’un saxo o d’una guitarra el feedback i la predisposició seria major. Quina percepció tenen els alumnes respecte al violí com a instrument?
Sembla molt estrany que uns interns del C.P. Joves d’entre 18 i 23 anys o els adults de Quatre Camins o Lledoners toquin el violí... però és ben acceptat tot i les dificultats, ja que les classes van més enllà de la disciplina purament musical. No vivim el violí com a finalitat per a formar bons violinistes, sinó com a medi per aconseguir recuperar el nord i propiciar un creixement humà. En aquest sentit, ofereixo el que tinc i allò amb què puc ajudar. M’he trobat sovint que ells han après a tocar la guitarra i instruments de percussió de forma autodidàctica, però evidentment, cap d’ells havia tocat mai un violí. Curiosament, pel fet de tractar-se d’un instrument tan poc assequible el fa exòtic.
Atès que la majoria no tenen coneixements de llenguatge musical, com has aconseguit que toquin el violí i encertin les notes?
Se’m va acudir aplicar un sistema de numeració de les notes que generalment utilitzem els músics per a ensenyar, ubicant-les segons cada corda del violí i fent les escales. En unes cartolines escric grafismes i números perquè sàpiguen posar cada dit. Per exemple, les notes de la corda Mi s’encerclaven, les de La no portaven cap dibuix, les de Re es posaven dins un quadrat i les de la corda Sol anaven dins una vinyeta amb molts angles. I a cada nota de cada corda els corresponia un número començant pel zero per a la més greu. D’aquesta manera vaig prescindir de tot el que representava notació musical deixant només els números al paper.
I en relació amb el ritme?
Doncs d’una manera també senzilla i gràfica: dues ratlles a sota del número que correspon a la nota llarga. Sempre treballem amb melodies que coneixen per facilitar la detecció d’un error o “desafinada”.
Aquest projecte va començar l’any 2012 a partir de les “Converses sonores” al Centre Penitenciari de Joves de la Roca del Vallès i va evolucionar fins al “Kanon Desenkadenant” de 2018 a Lledoners. Quines presons hi han participat?
Diversos centres: Wad-Ras, Joves, Lledoners, Brians I que és masculina, però té un espai per dones; mentre que a Brians II, La Model i el Centre de Tarragona vam oferir concerts de cambra i d’orquestra de format petit ja fa molts anys. Des del maig de 2021 vaig afegir Quatre Camins al projecte del “Kanon Desenkadenant” que duia a terme des del 2018 a Lledoners. .
Aquest segurament és el projecte més complex i complet perquè inclou diversos vessants. En què consisteix?
Consta de tres branques. D’una banda, les classes d’instrument a la presó. Després, la possibilitat d’oferir visites programades dels interns a assaigs de l’OSV (sempre que els requisits de la condemna dels interns ho permetin). Dins d’aquesta segona branca s’inclou també concerts o teatre on els músics o companys de professió van a la presó per a oferir aquestes actuacions o xerrades. I, per últim, quan els interns són fora reprenent la vida en llibertat, poden seguir rebent classes de forma gratuïta durant dos anys amb músics de l’orquestra.
Quines peces i melodies heu practicat?
A l'inici tocaven diferents combos que hi havia al Taller de Música on tocàvem versions de grups com els Chunguitos, música rap i altres músiques que ells coneixien. Però va arribar un moment que sentia que havia tocat sostre amb els tallers, no era el meu estil. Vaig pensar en aquesta reiterada curiositat pel meu instrument i aleshores se’m va acudir poder ensenyar-los a tocar el violí i va néixer el projecte "Kanon Desenkadenant" amb el famós Cànon de Pachelbel o el tema de l’Himne de l’alegria de la Novena simfonia de Beethoven.
De les moltes experiències i aprenentatges viscuts amb aquest projecte, n’hi ha alguna que tinguis molt present?
Buf! Molts. Per això he escrit el llibre. M’he adonat de la importància de les classes per a ells, més enllà del que suposava. Sobretot en la riquesa emocional i de desenvolupament d’habilitats com a persona que els ha suposat.
Segurament i com en tot voluntariat, més enllà de la satisfacció de la tasca, hi ha un retorn emocional, humà, en forma de records i de relacions sorprenents. En què ho has percebut?
Sí, hi ha records molt bonics, humorístics..., altres tristos. Són històries compartides que et fan adonar de la diferència entre oferir la música en una temporada de concerts dirigits a un públic i utilitzar-la amb finalitats humanitàries per a la comunitat. El poder “sanador” de la música és molt potent. Sempre dic que amb projectes com el “Kanon-Desenkadenant” i molts d’altres, el que fem és obrir les portes dels auditoris on oferim la música per a veure i viure el que hi ha a fora i així poder usar la música.
