Bombon Projects aposta novament per Pere Llobera, un dels artistes que ha esdevingut un referent per a una nova generació que pretén repensar la pintura com a sistema de pensament. Malgrat la precisió i el detallisme formal de la seva execució, el pes conceptual és una de les seves principals característiques. Igualment, la incertesa i l’ambigüitat formen part dels seus jocs pictòrics. Representa la nostàlgia enfront la crisis de l’experiència i el pes de la tradició històrica d’aquesta disciplina i sobretot posa de manifest la condició disfuncional del pintor a l’actualitat. La galeria presenta a la Fira NADA New York 2022 (5 al 8 de maig) un solo show de l’artista.
Pere Llobera. Orplid
Bombon Projects
Trafalgar, 53. Local B. Barcelona
Del 6 d’abril al 3 de juny de 2022
Al llarg del segle XX es va declarar la mort de la pintura en diverses ocasiones. En repte permanent i sobre la seva vigència, la pintura porta dècades ocupant el centre de la polèmica i ha estat una de les disciplines que més transformacions ha sofert i que alhora més s’ha renovat. Ja a finals dels noranta i als inicis del nou segle, es produeix un nou impuls de la pintura; una energia hereva dels artistes dels anys vuitanta que aposta tant per una pràctica lliure dels models històrics d'abstracció i figuració com per un exercici expandit de la mateixa i del seu significat. La generació més jove ha ampliat els seus límits, reinventant noves fórmules de producció i presentació, tot expandint els seus marges cap a altres gèneres de l’art. Amb els anys, la consciència pictòrica ha assumit la hibridació i la pèrdua de les fronteres, ha traspassat la superfície de la tela, s’ha aliat amb altres tècniques i les idees s’han imposat sobre la pròpia matèria pictòrica. Canvien els suports, es transgredeixen els materials i es transformen els procediments, però la pintura segueix viva.
Artista decisiu per a l’anàlisi crítica de la pintura, per a Pere Llobera (Barcelona, 1970) aquesta suposa un punt de partida i li serveix de mitjà per vehicular el pensament actual. Redefineix l’experiència estètica i potencia la reflexió sobre els significats amb una pintura entesa com a desenvolupament d’idees; d’aquí el seu eclecticisme. Una disposició de construcció ideològica que, des de la tela i també des de la instal·lació, s’allibera de la narració i aposta per una tensió poètica dislocada. L’aborda des d’una especificitat que intensifica allò conceptual per sobre d’allò formal i conforma un univers en el que l’art no es pot concebre sense conflicte.
Pere Llobera evoca quelcom que va més enllà de la pròpia pintura i que justament al·ludeix a la importància que els processos d’examen i d’execució tenen en la seva obra. D’una manera encoberta i indirecte, aquesta temporalitat processual connecta el seu treball amb una voluntat performativa. Pensar i repensar el món per incloure’l en un llenç o en un espai. La seva constant posada en crisi de l’ofici pintor, contrasta amb aquest retorn al virtuosisme tècnic en intervencions que ens demostren fins a quin punt la pintura no pot reduir-se al format tradicional del quadre. Sota aquestes premisses, es mou en diferents nivells i camps d'interès com ara al·lusions biogràfiques, paisatges naturals, accions absurdes, cites poètiques, referències contraculturals i aproximacions textuals. En qualsevol cas, no són obres pensades per a ser penjades a paret d’una forma tradicional, sino que el context “pintura” esdevé un escenari, tothora marcat per l'humor, la paròdia i l'error.
L'exposició Orplid se centra només en pintura i en les seves possibilitats d’expansió, tant físiques com mentals. El títol es refereix a un grup musical alemany post-folk i aplega un conjunt de teles que tenen com a denominador comú la idea de perill imminent. Amb aquesta proposta, Llobera fa un salt mortal, insòlit i inesperat, perquè sintetitza les seves preocupacions intel·lectuals reunides en un univers visual desigual i dispers. L’artista, explícitament, no ha volgut oferir cap full de sala al visitant i només aporta un esquemàtic dibuix en el que ens mostra una intersecció per definir l’exposició: la situa entre la realitat i la ficció. A partir d’aquí, ens convida a rascar la superfície d’allò visible per trobar altres aspectes secrets: el conflicte i el risc proper que ens aguaita. Les referències es multipliquen i es travessen: un arbre caigut que barra el pas d’un camí esdevé també una urpa que ens amenaça; unes granotes cantant ens avisen d’una situació d’emergència sobtada o un esquelet tocant uns instruments musicals en inestable equilibri ens confirma que estem assistint a un espectacle per a morts. A mig camí entre una figuració de caire narratiu i virtuós i una investigació des del grafisme escarit, planteja una nova narrativa que posa en qüestió la pròpia naturalesa de la imatge i els arguments envers la representació.
Com ha afirmat David Armengol: “Potser la constant més important a l'obra de Llobera sigui la dislocació d'allò que ens mostra. Tot a la seva obra sembla lleugerament fora de temps; tot sembla previst per a un moment que ja ha passat. Un desajust que, al cap i a la fi, transcendeix la manera per incidir en el símbol”.
Pere Llobera combina la seva pràctica artística pictòrica figurativa i conceptual amb el comissariat d’exposicions o altres formes de col·laboració artística. La seva formació heterogènia va des d’una llicenciatura en Belles Arts inacabada a la Universitat de Barcelona i estudis d’Història i Estètica de la Cinematografia a Valladolid durant els anys noranta fins a una residència a la prestigiosa Rijksacademie van beeldende kunsten d’Amsterdam durant el 2006 i el 2007. Ha participat en nombroses exposicions col·lectives d’àmbit nacional i internacional. Entre les darreres mostres individuals, destaquen At the cabinets, al Voorlinden Museum de l’Haia (2019), o Acció, a la galeria Bombon Projects de Barcelona (2018). A Barcelona, ha col·laborat amb institucions com el MNAC (Espai educArt), la Fundació Miró (pràctiques do it yourself) o el CaixaForum (Entre l’aixella i el palmell de la mà). Ha estat comissari del cicle 2020-2021 de l’Espai 13 de la Fundació Miró.
