Mozart al Departament d'Educació

Ahir mateix, el Departament d’Educació del Govern sorprenia els desvagats de l’esfera piulaire catalana amb un tuit on s’informava de l’avançament del curs vinent escolar al 5 de setembre. La nostra benemèrita administració celebrava el fet, adduint que “Avançar el dia de classe és molt bo per molts motius. Millora l’aprenentatge. Equitat social. Conciliació familiar. Transformació feminista.” A banda de la pèssima redacció del missatge i de les insofribles emoticones que el complementaven (la qual cosa certifica la dificultat de fonamentar un sistema d’ensenyament amb uns portaveus analfabets que es caguen amb tanta alegria en la nostra llengua), la campanya en qüestió sorprengué tot déu pel seu vídeo de promoció i el seu fons musical. En efecte, els nanos d’Educació van creure que per il·lustrar una colla de quitxalla abraçant-se, eixint joliua i esperitada del col·legi, el millor fons musical per fer de complement a la imatge resultaria ser un dels fragments més arxiconeguts del Rèquiem de Mozart (mig fet pel seu alumne Süssmayr): concretament, l’inici del Dies Irae. La tria té gràcia, ates que el text del moviment de l’obra mozartiana (propi de la majoria de misses de difunts) és el següent: “Dia d’ira, aquell dia en què el món serà reduït a centres com pronosticaren David i la Sibil·la.” Desconec si els responsables de la campanya són d’una ironia massa finolis pel meu magí, però diria que l’escena del judici final i de la terrorífica sentència que comporta el text del Rèquiem (i que encara és més radical quan es canta o s'escolta sota el tremolor de la línia vocal mozartiana) no s’ajusta gaire a una escena d’alegria, equitat social, conciliació familiar, transformació feminista i tota quanta polla en vinagre. En qualsevol cas, resulta absolutament natural que, en un país on l’educació musical continua essent negligida amb una manca de sensibilitat execrable, els responsables de comunicació hagin triat la sintonia (sic) d'un producte simplement perquè els sona bé o atesa la seva fama. Sortosament, aquests cranis privilegiats no han decidit escollir l’escena mozartiana del Così fan tutte en la què Guglielmo i Ferrando desitgen la mort a les seves promeses dient-los que són unes putangues i que tant de bo ingerissin verí. Tampoc l’ària xampanyesca de Don Giovanni on el protagonista de la millor òpera de tots els temps ens fa avinent la seva intenció de cardar-se tota cosa que respiri, per tot allò de la cosificació de les dones i les totis. En qualsevol cas, la campanya ha servit per certificar un assumpte inqüestionable: cal potenciar els ensenyaments artístics a l’escola. És la millor forma d’evitar conviure amb ignorants i, a poder ser, que formin part del nostre ministeri d’educació. Que Mozart els perdoni i que el conseller del ram, quin un, faci el favor de jutjar-los.