No caigui el periodista gandul en la temptació de marxar a mig concert i donar la crònica per feta, no fos cas que s’ensorrés l’escenari i ell faci el ridícul. Exagerada? Gens ni mica. De fet, aquesta és l'anècdota de l’Andorra Jazz, el festival que durant un parell de dècades va posar Escaldes-Engordany al mapamundi de la música, aquell dia en què el centenar de quilos de pes d’un Fats Domino absolutament lliurat al frenesí van fer desplomar-se a l’escenari. S’ha explicat mil vegades, però no tantes la imatge que encara conserva Jordi Marquet, un dels impulsors d’aquell esdeveniment, la d’aquella gran humanitat al fons del forat i un núvol de pols sobrevolant-lo. Part de la pols sortia del gran medalló que penjava del seu coll.
Coses que passen. Allò era el 1985, tot just la primera edició. El cicle va durar fins al 2004 i després d’una travessa pel desert (decisions de pura miopia política), aquests dies ha tornat a lluir. Amb un cap de cartell, Ron Carter, que ja havia trepitjat l’escenari escaldenc en els temps heroics i que el vespre de diumenge saludava el públic de nou: “Welcome to my living room”.
Per anècdotes que no quedi en aquest festival: al contrabaixista nord-americà, home primmirat i de presència tan exquisida i elegant com les seves interpretacions, li van extraviar les maletes, així que va pujar a l’escenari abillat d’una manera informal. Gorra de beisbol groga inclosa. I un bastó per ajudar a caminar els veteraníssims 85 anys que a penes es deixen traslluir quan abraça l’instrument. És el contrabaixista del segle XX, amb 3.000 discos a l’esquena i col·laboracions amb monstres com Miles Davis, Chet Baker o Thelonious Monk. Les mirades que llança a la banda demostren l’energia que no s’extingeix, delaten que continua sorprenent-se d’allò que li està passant, de com es mouen els dits sobre les cordes, de les ganes de continuar creant. Aquesta reflexió se la feia en acabar el concert el factòtum d’aquesta tornada a la vida del jazz a Escaldes, Valentí Closa, conseller de Vida Cultural i Aparcaments (no s’hi esforcin, que ja hem fet totes les bromes sobre la insòlita fusió de competències).
Carter va invocar sobre l’escenari l’esperit dels amics i companys desapareguts. Potser aquells Davis o Hancock amb qui havia enregistrat My Funny Valentine. No va faltar, per descomptat, en aquesta càlida nit de diumenge. Acabat el concert, el públic que pul·lulava pel lounge instal·lat al vestíbul –un dels molts encerts del festival- va veure desfilar Carter i els seus de sortida cap a l’hotel. Una d’aquelles coses que només passen en aquests cicles de petit format. Els van acomiadar amb mostres del mateix entusiasme que havia aixecat el públic en bloc i com un ressort en l’ovació final. Gràcies, Mr. Carter (i companyia).
El de diumenge posava fi a les quatre nits al Prat del Roure que encetava el menorquí Marco Mezquida. “El Rafa Nadal del piano”, en paraules novament de Marquet, que havia estat entre els impulsors de la reconegudíssima primera etapa del festival. L’actual s’haurà de batallar el seu lloc sota el sol. Mezquida interpretava els temes de Letter to Milo, disc dedicat al primer any de vida del seu fill, una posada en música dels sentiments que la paternitat acabada d’estrenar li provoca. I amb el petit feia una brevíssima aparició a la jam posterior al vestíbul, encapçalada per un jove músic andorrà, l’Enric Bartumeu, que precisament havia estat alumne seu al Taller de Músics. Sonajero es titula un dels temes de l’àlbum. El presentava recordant que els músics “venim a jugar, a reinterpretar les cançons”, tot celebrant el retorn de la música en directe i “amb la llibertat que necessita la cultura”, després d’uns temps nefandos, “ensorrats a casa”.
Per treure’s aquest mal regust, interpretacions com Carpe Diem. O Percebes y zamburiñas. O Charrada de Salamanca, on Aleix Tobías, “gran especialista en música ibèrica”, portava la veu cantant. El jazz de tècnica més purista de l’inici del concert s’obria a sons populars: no sabeu què és el pandero cuadrado asturiano?, etzibava el menorquí. Doncs mireu quin ritme n’extreu Tobías, que ha contribuït a rescatar-lo del perill d’extinció. “Ara hi ha molta gent que el toca, però ningú com ell”. Martín Meléndez al violoncel –i al somriure- completa el trio, que acabava amb un bis d’or, recordant-nos que amb música com aquesta I think to myself what a wonderful world.
Divendres desfilava Sílvia Pérez Cruz, amb Farsa (gènere impossible). La proposta menys jazz, certament. Però puristes irredempts a banda, no sembla que hi hagués res a retreure: pràcticament va omplir les set-centes butaques i escaig del Prat del Roure. I també l’escenari, en aquest cas de magnetisme i presència escènica. “He improvisat molt, que consti”, deia en acabar el concert a qui la visitava al camerino. Dissabte prenia el relleu Mario Biondi. Italià havia de ser: es va passar el concert repartint les roses d’un gran ram a les afortunades senyores de les primeres files. (Quina ràbia des del fons, confessem). Ben dosificades, mentre desgranava hits del seu repertori, de What’s Going On a Love is a Temple.
Si la gira del cantant –sicilià i ros, però amb aquella veu que immediatament recorda Barry White- presenta un disc que es titula Romantic, poca cosa més cal per explicar què passava damunt de l’escenari. Que bona part del públic el desconeixia fins al moment? Probablement. Però també probablement ha conquerit un grapat de fans al petit país dels Pirineus. Que la proposta de Biondi té un caire comercial? I què? Sobretot quan la proposta melòdica arriba amanida amb soul i rhythm-and-blues. També una pinzellada de bossa nova. O un tema regalat per Burt Bacharach (gran compositor que va escriure grans èxits per Tom Jones, Dionne Warwick o The Carpenters).
Però a Escaldes-Engordany no tot passa al Prat del Roure. El jazz –i aquí la parròquia ha mantingut el vincle ininterromput amb l’estil- també s’ha fet sentir a la plaça Coprínceps. Aquest escenari ha aplegat propostes com el trio de Víctor Carrascosa o la canalla de la Sant Andreu Jazz Band, amb Joan Chamorro al capdavant. I com toquen!, s’exclamava un aficionat, entusiasmat: el jazz tradicional, ben parit, el que fa vibrar. El relleu n’està garantit. La fi de festa de tot plegat, una exhibició d’eclecticisme, amb Hysteriofunk, aquella banda inclassificable del rock andorrà, acompanyada per l’ONCA, l’orquestra nacional. En versió picnic. Pura esplendor sobre la gespa. Com per perdre-s’ho.
“El jazz a Escaldes torna a tenir una perspectiva infinita”. La conclusió és de Marquet. Ell va formar part d’aquella junta que, en 1985, van engegar l’Andorra Jazz a Escaldes-Engordany, l’enyorat festival que duraria fins al 2004 (al 2003 hi passava Ron Carter: mirin com passat i present s’han donat la mà). Va ser la iniciativa escollida en una pluja d’idees per fer lluir la parròquia i una Andorra que volia situar-se al mapa de la modernitat. El 1983 uns particulars havien convidat Ray Charles, que va tenir un èxit aclaparador. L’olfacte els va dir que seria bona idea seguir per aquí. L’olfacte i que entre ells n’hi havia uns quants, d’amants del jazz. Ells, per cert, eren Ramon Canut, president de la Junta de Cultura del Comú escaldenc; la Nadia Aleix i el Francesc Ros.
El nostre interlocutor, Jordi Marquet, presidia la junta d’Administració: es cuidava de la pasta. I dos puntals ineludibles més: el promotor, el valencià Julio Martí, i Tete Montoliu, que hi va exercir com a padrí. Entre tots dos (bé, entre tots dos i les molt favorables condicions fiscals sobre uns emoluments nets de pols i palla, si podem ser indiscrets) van facilitar considerablement les coses perquè pel petit país passés la nòmina de Champions de la història del jazz: Paquito D Rivera, Wynton Marsalis, Tito Puente, Manhattan Transfer, Chick Corea, Al Jarreau, Maceo Parker, B. B. King, Michel Legrand, Al Di Meola... i aquí ho deixem per no avorrir. Andorra havia aconseguit formar part d'un circuit que anava de Marciac i Montreux a Vitòria i Donosti, Barcelona i Terrassa. Hi podrà tornar a trobar un forat? "Ja veurem, però com a mínim hem tornat a sembrar". Paraula de Marquet. I del nou Comú escaldenc.