Locució de l'article:
Una campana. Preciosa. Amb uns relleus en bronze que representen la Transfiguració i la Mare de Déu. Es diu Arcís, o Narcís. Discretament situada al cos de campanes de la seu de València, en un racó. Està disposada a contar-nos una història terrible, un relat de submissió i impotència. Aquesta campana anuncia morts, repressió i exili.
Joan Fuster escrivia un dels seus records sonors a Sueca: era quan les campanes informaven qui s’havia mort aquell dia. Un toc, una dona. Dos tocs, un home. Era, si voleu un “masclisme de campana”, però això ens informa de com les campanes comunicaven fets, moltes vegades molt allunyats de la transcendència.
Les campanes no paren. Sonen lentes, espaiades, tres o quatre alhora, a cops simètrics. Entre toc i toc, el silenci de la nit sembla més net, més inflexible. És la solemnitat dels morts. Del toc de morts, segons el ritual de l’església del meu poble, en diem “drangs”. Al Fabra figura “dring”, però no “drang” . “Dring” no és necessàriament el so d’una campana. Els “drangs” de Sueca, del dialecte de Sueca, són de campana: de campana fúnebre, exactament. Els veïns en sabem el sentit: tants drangs, vol dir que s’ha mort un home; tants altres, que s’ha mort una dona. Les campanes continuen sent un senyal, entre nosaltres. A migdia, després de l’àngelus, toquen a morts. La meua mare s’alerta. “Calleu! A veure...! Para l’orella. Compta els drangs. “és dona!, diu. O: “és home”. Algú s’ha mort, al poble, home o dona. I el campanar escampa la notícia.
Volem contar-vos la història d’una campana que nasqué en un moment agònic a Europa. A principis del segle XVI hi ha revoltes a tot el vell continent contra les monarquies, que volen continuar amb els seus vells privilegis i que no han entés que el món feudal i autoritari vol acabar. Hi ha revoltes a Sicília, els camperols germànics es rebel·len, a Galícia i Castella hi ha moviments similars... Per una banda, els rebels lluiten per conservar un sistema econòmic tradicional, marcat per la religió católica, gremial. Però per una altra, defensen el protagonisme de les ciutats davant d’un sistema que constrenyia cada vegada més la llibertat i els intercanvis flexibles que les societats urbanes estaven creant des de feia més de tres segles.
La rebel·lió armada de les Germanies es va produir al Regne de València, a les Illes Balears i en algunes viles de Catalunya ben entrat el segle XVI, durant el regnat de l’emperador Carles Vé. Diuen que va ser una de les primeres revolucions socials de l’Edat Moderna. Encara que va ser derrotada, l’eco de la revolta entre la protoburgesia de València encara durava anys després de la tragèdia. València, Elx, Alzira, Almenara, Orpesa, Xàtiva, Gandia...patiren les conseqüències. Les represàlies van ser terribles: caps penjats per les ciutats, persecucions de famílies agermanades, destrucció de cases de grups agermanats, execucions, exilis... Les conseqüències més directes van ser l’acceleració del procés centralitzador castellà autoritari imperial, la pèrdua de poder dels nobles valencians i una reducció important dels drets forals privatius dels ciutadans del Regne de València.
En l’únic que estaven d’acord agermanats i el sistema polític imperial, és que els musulmans s’havien de convertir o desaparèixer. Per a la facció agermanada els “moros” eren competència deslleial: treballaven per als senyors sense cobrar ni un duro. I això era insostenible. Si es convertien al cristianisme, ja no eren competència, perquè passaven a ser “germans de religió”. I a ser tractats com els cristians. 70 anys després, el col·lectiu musulmà desaparegué del Regne de València per ordre del Patriarca Ribera i el nou emperador de torn, digne hereu de son pare: Felip III. Dos místics al·lucinats.
Molts agermanats amb el temps, van intentar integrar-se en la realitat imposada i alguns miraven “d’expiar” les seues culpes amb ofrenes a l’Església. De fet, alguns dels “espònsors” de la campana Arcís –o Narcís- eren agermanats que sis o set anys després de la tragèdia miraven de diluir-se en la nova societat de l’emperador Carles. Potser. És possible.
Una campana “renaixentista”, l’Arcís.
A la part de dalt del bronze podem llegir una inscripció en llatí que ens dona pistes sobre els que l’ofrenen: “Tingueu pietat, oh Déu meu, segons el vostre amor, per la vostra immensa tendresa, esborreu el meu delicte”...”Esborreu el meu delicte...”. El delicte de revoltar-se contra l’emperador quedaria expiat per l’ofrena d’una campana. Perquè en el caos de la Germania, alguns agermanats es van atrevir a assaltar alguns temples, entre ells la Catedral. I és estrany, perquè una de les característiques dels agermanats era la seua devoció extrema per l’Església i la religió catòlica.
Per por, alguns canonges van voler protegir les riqueses del temple i van traslladar moltíssims objectes dins de la torre de les campanes. Per protegir-se, en un lloc de l’escala, van construir una reixa. Així, es van tancar durant molt de temps amb les riqueses i molt pocs queviures. Si algú els volia atacar, hauria de posar el cap per sota de la reixa. Quedava així exposat a ser degollat. Encara podem veure els senyals al mur on estava enganxada la reixa. Molts agermanats, doncs, tenien un deute amb l’Església. I alguns, van pensar d’oferir una campana. La decoració del bronze és extraordinària perquè Lluís Trilles –el fonedor- planteja una decoració típicament renaixentista, amb una garlanda, sivella i corretja.
Al mateix temps, hi trobem els relleus de Sant Miquel i tres figures juntes que podrien ser Jesús, Moisès i Elies al Mont Tabor, allò que els erudits coneixen com la Transfiguració. A més, hi ha un calvari i una Mare de Déu amb nen. La garlanda inferior imita les que es trobaven a Roma en aquell moment. Al peu de la campana figura una llarga inscripció en grec i en català. L’autor no va calcular bé l’espai i ha hagut d’afegir un registre superior per a completar l’escrit: “+ ihsus fon feta la present campana en lo mes de novembre any 1529 essent oficials de la confraria del gloriós sant arcís mestre pere verduch cirurgià; antoni moret, lluis carrasquer, joan sapena majorals; onofre decas síndic, bertomeu coldesas sotsíndic”.
Conten que algunes nits sense ni un bri de vent, el batall d’aquesta campana oscil·la a costat i costat sense arribar mai a tocar el bronze. És la metàfora del que va estar a punt de passar aquells anys de 1520, on la república de València podria haver liderat una revolta que hauria canviat el món. Però mai no ho va fer. Arcís, la campana dels Agermanats, tocava a mort.