La 53a edició del festival recupera el temps perdut bo i donant espai a les fotògrafes
Arles. Del 4 de juliol fins al 25 de setembre, Arles torna a ser la capital de la fotografia. Després de l’edició del 2021, encara immersos en els protocols sanitaris i en format reduït, enguany, el festival “Les Rencontres d’Arles” número 53 recupera el seu format clàssic, com abans de la pandèmia, amb una quarantena de mostres, monogràfiques i col·lectives, que es despleguen per diversos punts de la ciutat. Si l’any passat la mostra va revisitar els codis de la virilitat amb la mostra “Masculinité”, ara el festival s’enfoca en les dones. Així ho ha explicat Christian Wiesner, el director de l'exposició: “La creació fotogràfica, sismògraf de la nostra existència en la seva complexitat, no sempre ha estat el reflex de la increïble diversitat dels artistes. Un llarg procés de reconeixement de les dones dedicades a la fotografia va començar fa una quarantena d’anys. Enguany, Les Rencontres obren també molts espais a la creativitat de figures històriques i al descobriment d’artistes oblidades o desconegudes, com també a l’eiximent de talents nous”. És ben cert que quaranta anys és molt de temps i, fins fa poc temps, es continuava culpant Arles de no donar prou espai a les fotògrafes. Es recupera el temps perdut amb “Una avantguarda feminista dels anys 70”, una mostra que presenta, per primera vegada a França, 200 fotografies de la col·lecció austríaca Verbund, centrada en la dècada dels setanta. Han estat seleccionats els treballs de 72 artistes, des de Judy Chicago fins a Gina Pane, de SuzanneSantoro fins a Cindy Sherman, d’EstherFerrer fins a FrancescaWoodman, portaveu d’una imatge nova de la dona que denuncia el sexisme, les desigualtats socials i el poder patriarcal. Així mateix, l'exposició presenta les obres de BabetteMangolte, premi Women in Motion 2022, qui fa anys que documenta l’escena coreogràfica de Nova York, i de Susan Meiselas i Marta Gentilucci, que a “Cartographie du corps” tracen un mapa de la pell i dels gestos de les dones.
L’EspaceVan Gogh proposa una relectura de la tasca de Lee Miller, que entre el 1932 i el 1945, tan aviat feia fotografia de moda com fotoperiodisme de guerra. També presenta la primera monogràfica dedicada a Bettina Grossman, que va morir el passat mes de novembre. Entre la resta de mostres, ben nombroses, al Palais de l’Archevêché, hi ha muntada “Unmón per guarir”, fruit de dos anys de feina als arxius del Museu internacional de la Creu Roja, una col·lecció de més de sis-centes imatges del 1850 ençà, preses per grans fotògrafs de l’agència Magnum, però també pels mateixos cooperants humanitaris. Per la seva banda, l'exposició “Ritual Inhabitual” adverteix sobre l’explotació dels boscs a Xile per alimentar la indústria del paper, mentre que a “Els guardians de l’aigua”, Bruno Serralongue dona testimoni de la batalla dels indis Sioux de la reserva Standing Rock, a Dakota del Nord. Entre els altres artistes presentats, Frida Orupado denuncia la brutalitat de la representació pictòrica dels cossos negres al llarg de la història, mentre que Pierfrancesco Celada, premi Photo Folio Review 2021, documenta durant set anys la societat de Hong Kong, passant per la revolució dels Paraigües el 2014 i les manifestacions del 2019. Els deu projectes candidats al Prix Roederer 2022 s’han presentat a l’Église des Frères-Prêcheurs.
`CAT | Versió extreta de l’edició original italiana del Giornale
dell’Arte