Triar un carrer per passejar de Barcelona, el cap i casal, no resulta fàcil. Segons dades oficials de l’Ajuntament de Barcelona, la ciutat compta amb 4027 carrers i places. Fet que ens podria complicar molt, massa, l’elecció. Però decidits a trobar un camí, més o menys recte per recórrer el centre, creiem que serà oportú passejar per les rambles (Catalunya, Canaletes o dels Estudis, de les Flors o Sant Josep, Caputxins o del Centre i Santa Mònica) i la plaça del mig, la de Catalunya.
Abans d’arrencar la marxa s’ha de decidir el punt de patida. Una decisió que s’ha de prendre a partir de molts factors, el més important, però la direcció de baixada o pujada. Amb aquesta decisió, doncs, començarem la nostra passejada -escrita- als peus de l’av. Diagonal o, millor, als peus de la Coqueta de Josep Granyer. La girafa presumida que formava part d’un pla molt més gran de l'Associació de Comerciants de la Rambla Catalunya, per evitar que la Rambla es convertís en un bulevard, va intentar convertir la Rambla en un parc d'escultures o zoo artístic. La idea original era fer una escultura d'un animal per a cadascuna de les seves 10 cantonades, entre l'Avinguda Diagonal i la Gran Via de les Corts Catalanes. També propera a la seu d’aquest mitjà.
No gaire més avall de l’estàtua de la girafa, s’alcen les restes de la casa Serra, actual seu de la Diputació de Barcelona. Un bon exemple del corpus arquitectònic de Puig i Cadafalc, però també de la salvaguarda i recuperació del patrimoni modernista barceloní al llarg de la segona meitat de segle XX.
Com en tots els nostres passejos d’aquest agost, anem trobant locals comercials, aparadors, bars, cafeteries, restaurants… alguns buits, potser encara a causa de la pandèmia, però també d’altres de desapareguts. Locals emblemàtics i històrics que han canviat la seva orientació comercial, cultural o d’oci.
El que no ha canviat de funció, com església, però sí d’ubicació és L'església del monestir de Montsió, edifici medieval dels segles xiv-xv que fou traslladat en obrir-se el Portal de l'Àngel entre 1882 i 1890, reedificat per l’arquitecte Joan Martorell, que va modificar substancialment la nau gòtica i va crear una nova façana neogòtica amb rosassa, pòrtic i una escultura de la Mare de Déu del Roser, de l’escultor Maximí Sala. Obra de tall medievalista que combina amb una de les torres de Banc Sabadell i els relleus de Subirachs.
Com a una de les principals artèries o passejos de l’Eixample de Barcelona, trobem un catàleg d’obres i creadors arquitectònics força destacats. Especialment, com en tota aquesta zona amb obres dels segles XIX, XX i XXI i, en molts altres casos, les famoses remuntes de segona meitat del segle passat.
Els xamfrans que la rambla comparteix amb carrers, avingudes i grans vies obren les portes a espais i institucions com la Fundació Tàpies, l’anunciada seu de la col·lecció de Taxto Benet a la casa Garriga Nogués o l’antiga seu de la conselleria d’Economia a la tardor del 2017.
Fora d’aquest focus històric, cultural, polític i social, una de les façanes del costat Besos, sense gaire interès arquitectònic fou, i encara és, seu d’històries fantàstiques i terrorífiques -a la ficció-. L’edifici Cedimatexsa o Casa Argelich s’ha convertit en un plató de cinema i televisió on s’han gravat films com la saga Rec, Salvador o la minisèrie La Bella Otero.
Abans de l’aiguabarreig de la Rambla Catalunya amb la plaça Catalunya, el brau de Granyer clou el projecte inacabat del bulevard d’escultures i liquida aquest tram de carrer abans d’entrar a la ciutat medieval o emmurallada.
La plaça Catalunya, la vella seu dels bancs, asseguradores i empreses estatals ha donat pas a un centre comercial i nexe a diverses vies, també comercials, que conformen un gran solar decorat amb fonts d’aigua i un destacat, destacadíssim, programa d’escultures i d’escultors.
Seu, ara, del Tall Anglosaxó, com l’hi deia la meva àvia, és punt de reunió de mig país quan baixa al cap i casal, però també epicentre d’esdeveniments de tota mena i forma. A banda de ser, potser no amb tot el seu lluïment, nus de comunicació del transport públic de la ciutat, àrea metropolitana, demarcació i, cada vegada menys, país.
Un cop deixada la ciutat nova, la de Cerdà i el seu Eixample, el passejant penetra, pel terrat -com la cançó del gegant del Pi- de la rambla segur que l’hi arribaran ràpidament la memòria els records de la desgraciada tarda del 17 d’agost del 2017. Repetint el fatídic recorregut de l’atemptat que més tard acabaria a Cambrils.
La Rambla, amb els seus noms termals, és un dels espais més odiats i estimats -per forans i autòctons- de Barcelona. Els il·luminats del comitè olímpic d’Atlanta, dels jocs que van fer-se després dels barcelonins, el 1996, van intentar reproduir-la amb els seus bars, locals d’oci i fauna -menys que la nostrada- de forma trista, patètica i lamentable. Causant una impressió horrorosa a tots els comitès olímpics que havien conegut la versió original.
D’aquelles coses barcelonines i poc conegudes que hi ha a la Rambla, l'hora oficial de la ciutat, és de les més desconegudes. Sobre el teatre Poliorama, la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts, a la seva façana, llueix el cartell indicador de l’”Hora Oficial” sota el rellotge.
Cap al mar, a banda i banda de terrat, un dels conjunts més destacats d’arquitectura catalana del segle XVIII: palau Moja, església de Betlem i palau de la Virreina. Un trident, que malgrat les destruccions provocades per guerres, revoltes i bullangues, ha sobreviscut a altres destrosses patrimonials de la ciutat. Força més avall, però també un espai àulic del segle XVIII: el palau Marc de Reus, pot sumar-se al conjunt.
Òbviament, no podem passar per alt el mercat de la Boqueria -o de Sant Josep, pels més propers-, el Gran Teatre del Liceu, la font de Canaletes -pels del Barça-, la casa dels paraigües, el Pla de l’Os, l’Hotel Oriental, la plaça Reial … Escenaris d’una Barcelona dels segles XIX i XX que a poc a poc va desapareixent.
L’últim tram de rambla, amb en Pitarra d’Agustí Querol a la poltrona, s’enceta amb el Teatre Principal. Un dels degans de la comèdia a l’estat, antiga seu de l’Ateneu Barcelonès i mort en combat, com altres teatres de la ciutat, a l’espera de la seva revifada.
Abans d’arribar al territori del Port de Barcelona trobem encara l’antic convent de Santa Mònica, la zona militar, el museu de Cera i l’Antiga Foneria de Canons. Aquesta última una de les edificacions més destacades de la zona, i potser de la Rambla, amb un potencial brutal per la seva situació estratègica, arquitectura i possibilitats com espai de cultura per a la ciutat.
El monument a Colom esdevé l’última -o primera, segons- porta de les Rambles. A partir d’aquí, les golondrines, el port i la mar.