La pintura catalana d'avantguarda sota el franquisme

En el marc de la col·lecció “Univers Art”, nascuda per donar a conèixer el patrimoni artístic de Catalunya, l’editorial Grup Enciclopèdia acaba de publicar el llibre "Pintura catalana. Segones avantguardes" que reuneix el treball d’una vuitantena de pintors que van reivindicar el llegat dels creadors anteriors a la Guerra Civilamb aportacions tan interessants com, sovint, poc conegudes.Cobreix l’etapa que va des del 1940 fins el 1975, és a dir, la pintura que es produeix a Catalunya sota els durs anys de la dictadura. Aquest volum l’ha dirigit l’historiador de l’art Àlex Mitrani (Barcelona, 1970), especialista en aquest període i actualment conservador d’art contemporani del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que també ha seleccionat un centenar d’obres i n’ha escrit la introducció.Una trentena d’historiadors de l’art han analitzat la tria d’obres, que conformen la diversitat i complexitat d’aquest moment de l’art català, que durant molt de temps semblava dominat per uns determinats noms.Un esplèndid recorregut visual i teòric, tractat amb una cosmovisió plural. 

En uns moments difícils de trauma i precarietat com va ser la postguerra, hi va haver una generació de creadors que va reprendre l’impuls de les primeres avantguardes, avortades per la Guerra Civil. El 1939 s’estronca qualsevol possibilitat de canvi. El nou poder estableix una continuïtat amb els gustos més conservadors, alhora que qualsevol temptativa d'innovació queda reprimida per les connotacions polítiques que podien desencadenar. Però, tot i que durant quasi una dècada, tots els artistes es veuran obligats a treballar propers a unes coordenades tradicionals i acadèmiques, a Catalunya una sèrie de figures salvaguardaren l'esperit d'avantguarda fent de pont entre l'abans i el després del conflicte bèl·lic. Homes com Sebastià Gasch, Joaquim Gomis, Joan Prats, Joan Miró, J. V. Foix o Josep M. de Sucre, que havien estat els promotors de l'avantguarda, transmeten com a llegat el seu esperit, i exerceixen —de la mà de l’agrupació activista ADLAN— positives influències entre els artistes incipients. Varen representar a Catalunya l’enllaç indispensable entre l’avantguarda històrica i els qui volien trencar amb la pintura conservadora que mostraven les galeries d’aleshores. La creació del Cercle Maillol, al si de l’Institut Francès de Barcelona, va fer possible reunir-se i va permetre conèixer el que succeïa més enllà de les fronteres. Cap a finals de 1945 és quan els intel·lectuals i artistes, després d’uns anys de supervivència individual, comencen a organitzar-se per grups d’afinitats amb una certa coherència. Els Vuit, Lais, Taüll, Indica, Sílex, Gallot i Cògol, però indubtablement el que tindrà més impacte serà Dau el Set. Les primeres temptatives per refer la modernitat artística van ser aïllades però derivarien en alguns esdeveniments clau: els Salons de Maig (1956-1969) i els Salons d’Octubre de Barcelona (1948-1957) -que van fer possible deu exposicions a més d’un centenar d’autors- esdevingueren autèntiques plataformes propiciadores d’una apertura progressiva, posant a disposició espais d’expressió a l’abast. De la mateixa manera, les Biennals Hipanoamericanes (1951-1956) -dues d’elles amb seu a Barcelona- varen ser decisives en impulsar una obertura progressiva i l’esclat de l’abstracció.

En síntesi, aquest és el punt de partida del llibre Pintura catalana. Segones avantguardes (1940-1975) que forma part de la sèrie de grans obres que el Grup Enciclopèdia dedica als principals moviments de l'art català per mostrar la seva vitalitat artística i resseguir els artistes, així com escorcollar la diversitat d'estils i opcions artístiques. Aquest títol se suma als precedents, Primeres avantguardes (1906-1939), dirigit per l’historiador Joan Maria Minguet, que reuneix obres de quaranta pintors sobre el naixement de les avantguardes pictòriques a Catalunya i Miró i els poetes catalans, escrit per l’estudiós Vicenç Altaió, que investiga i narra la relació de Miró amb els poetes catalans a partir dels llibres que van editar conjuntament. Tots tres van ser publicats primer en gran format destinats a bibliòfils, i ara s’han editat adaptats, en format de butxaca.

L’acte de presentació va tenir lloc el proppassat 27 de setembre a la Sala de la Cúpula del Museu Nacional d’Art de Catalunya a càrrec d’Àlex Mitrani, director del volum; Vicenç Altaió, poeta i coautor del llibre; Gisela Chillida, crítica d’art i comissària independent, i Pepe Serra director del Museu Nacional. La periodista Maria Gorgues fou la moderadora de la taula rodona. Escrit per un equip de 32 especialistes, en les 264 pàgines s’analitza i mostra, amb unes il·lustracions magníficament reproduïdes, un centenar d’obres representatives de la riquesa i la heterogeneïtat de la pintura catalana des de la postguerra fins a la mort de Franco. Estudia les posicions estètiques que esdevenen actes de resistència, llibertat i experimentació, tothora caracteritzades per una voluntat de modernitat i esforç de cosmopolitisme, rebuda de l’herència de les primeres avantguardes.

Mitrani remarca que cal distingir entre la generació d’immediata postguerra i la que sorgeix a finals dels anys 60 i 70. La primera està marcada per l’esperit existencialista i connecta amb les avantguardes de la militància d’abans de la guerra; mentre que la generació posterior manté un posicionament crític respecte l’ordre moral i polític establert, amb el desig de connectar amb els corrents internacionals.

El fil conductor se circumscriu en el cicle que va des del surrealisme particular de Dau al Set il’abstracció informalista, passant pel retorn de la figuració i el triomf de l’art conceptual. Però tot i que la selecció és cronològica, s’ha intentat crear una seqüència en què cada obra estigui connectada amb l'anterior i la següent; un relat lineal, però obert a relacions creuades. El propòsit és revisar i rellegir l’obra dels artistes que van actuar en aquesta etapa, i fer una ”reparació de la història”, com ha apuntat Vicenç Altaió. La reconstrucció històrica de la llarga postguerra encara està en procés i el cànon en discussió. En aquests anys, l’art a Catalunya passa de l’oposició i l’aïllament a la resposta crítica i el posicionament dins el context internacional. És necessari reexaminar les jerarquies que s’han anat dibuixant i s’ha de posar ordre a una època amb noves mirades i lectures.

En aquest sentit, explora el que va passar en el nostre país a través d’una recopilació d’artistes, tant els que van aconseguir un reconeixement nacional o internacional com aquells a qui la història o la crítica no van atorgar prou consideració tot i fer contribucions personals significatives. D’aquí que l’estudi serveixi per ressituar molts autors que van quedar en un cert oblit lluny dels focus de les grans icones, com ara Miró, Dalí i Tàpies. Igualment, recupera obres que feia anys que no s'havien vist, disperses en museus públics i, sobretot, en col·leccions privades. I ho fa des d’una perspectiva renovada per redescobrir alguns noms silenciats durant dècades. Per això s’ha escollit una dotzena de pintores -des de la mirada de la historiografia feminista-, representades amb una quinzena d’obres. Uns anys molts difícils per a les dones artistes que van patir carreres silenciades, interrompudes o discontínues, a l’ombra dels homes, com les recentment reivindicades Mari Chordà i Magda Bolumar.

El treball comença amb una obra de Salvador Dalí, El rostre de la guerra (1940), una imatge emblemàtica per representar l’angoixa i l’horror de la guerra i conclou amb L'esperança del condemnat a mort (1974); el tríptic que Joan Miró va acabar el dia que van matar Puig Antich. Les dues obres emmarquen el període d'una manera molt gràfica entre la fi de la guerra i el final d'una dictadura. Segons Mitrani: “Tot és postguerra i res és postguerra, perquè tot és franquisme.És l’art que es fa sota el franquisme, però no és l’art del franquisme”.

Pintura catalana. Segones avantguardes
Direcció: Àlex Mitrani
Col·lecció Univers Art. Grup Enciclopèdia . 2022
264 pàgines
Artistes representats: Pic Adrian, Carme Aguadé, Eduard Alcoy, Marc Aleu, Frederic Amat, Daniel Argimon, Eduard Arranz-Bravo, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Erwin Bechtold, Esther Boix, Magda Bolumar, Alfons Borrell, Joan Brotat, Roser Bru, Gustau Carbó Berthold, Armand Cardona Torrandell, Joaquim Chancho, Mari Chordà, Joan Claret, Antoni Clavé, Claude Collet, Modest Cuixart, Salvador Dalí, Manuel Duque, Will Faber, J. Fín, Francesc Fornells-Pla, Jordi Galí, Josep Maria Garcia Llort, Francesc Garcia Vilella, Maria Girona, Antoni Guansé, Sílvia Gubern, Lluís Güell, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuan, Josep Hurtuna, Concha Ibáñez, Laurent Jiménez-Balaguer, Àngel Jové, Fernando Lerín, Robert Llimós, Ramon Llovet, Joaquim Llucià, Carlos Mensa, Jordi Mercadé, Joan Miró, Jaume Muxart, Norman Narotzky, Josep Navarro Vives, Josep Niebla, Antoni Padrós, Elena Paredes, Iago Pericot, Jordi Pericot, Enric Planasdurà, Carles Planell, Joan Ponç, August Puig, Albert Ràfols Casamada, Amèlia Riera, Josep Roca-Sastre, Ramon Rogent, Benet Rossell, Gerard Sala, Jacint Salvadó, Xavier Serra de Rivera, Gonçal Sobrer, Josep Maria de Sucre, Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats, Francesc Todó, Lluís Trepat, Romà Vallès, Xavier Valls, Miquel Vilà, Joan Vilacasas, Joan-Pere Viladecans, Javier Vilató i Zush.
Experts/es participants: Àlex Mitrani (direcció), Rosa Alcoy, Vicenç Altaió, Toni Álvarez de Arana, Maria Josep Balsach, Assumpta Bassas, Teresa Blanch, Glòria Bosch, José Corredor-Matheos, Sol Enjuanes Puyol, M. Lluïsa Faxedas, Jordi Garrido, Joan Gil Gregorio, Maria José González Madrid, Manuel Guerrero, Núria Homs, Ricard Mas, Raquel Medina, Albert Mercadé, Joan M. Minguet, Teresa Montaner, Sílvia Muñoz d’Imbert, Jesús Navarro, Conxita Oliver, Sergi Plans, Núria Poch i Abeyà, Susanna Portell, Imma Prieto, Bernat Puigdollers, Antonio Salcedo Miliani, Pilar Vélez i Jaume Vidal Oliveras.