Mentre els matemàtics progressen en les seves investigacions algorítmiques, hi ha creadors que mostren ordenacions numèriques que ni els ordinadors no aconsegueixen, i aquest és l'objectiu principal de moltes de les obres que Esther Ferrer ha dedicat al tema dels nombres primers. A través de diferents disposicions visuals que l'artista concep, genera constel·lacions que es despleguen damunt fusta, paper o llenç, desvetllant un possible compàs intern en una harmonia geomètrica. A cada obra, els distribueix, relaciona, pinta o emmarca, segons un sistema diferent de regles estrictes fins a organitzar una xarxa de relacions que es manifesta d'una manera diferent.
En aquests projectes reflexiona sobre com percebem i com ens relacionem amb el temps, l’espai i la ciència. Pionera de l'art de la performance a l’Estat espanyol, és una feminista compromesa, la producció de la qual ha contribuït a donar visibilitat a les problemàtiques associades a la dona. Des de l'inici de la seva carrera, a finals dels anys seixanta, desenvolupa diferents línies de pensament envers una gran varietat de formes i materials. L’exposició "Poemas" que presenta la Galeria àngels Barcelona ens convida a aproximar-nos a una selecció de peces de la sèrie "Poemas de los números primos", explorant la poesia i el ritme d’aquests números.
Esther Ferrer. Poemas
Galeria àngels Barcelona
Pintor Fortuny, 27. Barcelona
Fins al 5 de novembre de 2022
Amb la idea de com representar plàsticament el temps, Esther Ferrer (Sant Sebastià, 1937) porta treballant amb els nombres primers des de finals dels anys setanta arran d’un somni en el qual nedava en una mar de números i quan va recordar-los va adonar-se que es tractava d’aquests. Un nombre primer és un positiu més gran que 1 que només es pot dividir entre un i si mateix. Tenen el seu origen en el matemàtic grec Eratòstenes (segle III aC), encara que va ser Euclides (segle IV aC), que va assegurar que eren infinits. La primera referència es va trobar a l'Os d'Ishango(aproximadament 20000 aC), però també se'n va confirmar la utilització pels egipcis fa quatre mil anys. El seu ús actual resulta un pilar clau en les comunicacions electròniques i de ciberseguretat per l'encriptació de missatges tant per a l’armament militar com per a activitats domèstiques, comercials o de serveis bancaris. La llista dels nombres primers és infinita i sembla estar subjecta a les lleis de la probabilitat, és a dir, la seva freqüència d'aparició no segueix regles rigoroses i regulars. És per això que han estat objecte d'estudi des d'èpoques antigues per part de matemàtics i pensadors, molts dels quals han cregut que les normes de la seva distribució tenen intrínsec algun tipus de revelació o missatge diví. El matemàtic anglès Marcus du Sautoy afirma que els nombres primers són com els àtoms de la matèria.
La Galeria àngels Barcelona presenta la quarta exposició d’Esther Ferrer al seu espai amb una sèrie d’obres recents —excepte dues peces de 1980— sobre nombres primers que constitueixen un element fonamental en la seva recerca mitjançant diferents conformacions espacials planes, com la coneguda espiral d'Ulam. Segons les seves paraules, “Els nombres primers tenen ritme. Un ritme intern que mai no és simètric, sinó asimètric, com el ritme de l’univers. L’univers s’expandeix, i de manera semblant ho fan també els nombres primers”. Continua dient: “Com més avances en els números més fàcil és que tinguin un divisor, llavors hi ha molts menys nombres primers. L’any 1984 vaig fer una sèrie de 6 dibuixos que anaven de l’1 al 1.000, i de 1.000 a 2.000, i després passava a molts milions; i, seguint la mateixa estructura, veus que hi ha molt més espai entre un nombre primer i un altre: és l’univers que s’expandeix. Hi ha un punt determinat; en el qual en un buit molt gran apareix un nombre primer com una espècie d’asteroide o de cos estrany.”
Explica l’artista que el primer que sorprèn quan es treballa amb la sèrie d’aquests números és que —sigui quin sigui el sistema utilitzat— el resultat és sempre equilibrat, estètic, i com més números el componen, més interessant és l'estructura, mai simètrica, sempre en moviment. En penetrar en aquest món es té la sensació que són la traducció i el reflex de l’ordre del cosmos, contínuament en evolució, que no es repeteix mai, però que, malgrat això, sempre és el mateix. L’ús de les matemàtiques li permet exercitar amb uns codis externs a ella mateixa; unes clausque ja venen preestablerts i així prescindir dels sistemes personals que estan contaminats per la subjectivitat.
La seva dedicació s'inscriu en el corrent d'art minimalista i conceptual, iniciat en la dècada dels seixanta del segle XX, que té a Stéphane Mallarmé, Georges Perec, o Fluxus com a referents, així com en els feminismes històrics. Pionera i una de les principals representants de l'art de la performance a Espanya, el 1967 va començar a participar en les activitats del grup ZAJ —molt lligat a la música i a John Cage— (amb Walter Marchetti, Ramon Barce i Juan Hidalgo) i, des de llavors, va fer de l'art d'acció el seu principal mitjà, si bé a partir del 1970 va tornar a realitzar fotografies intervingudes, instal·lacions, objectes, peces sonores i quadres basats en la sèrie de nombres primers o Pi. Quan fa performance amb el cos es deixa anar d’una forma alliberadora, mentre que quan es lliura als nombres primers es capbussa en un estat més mental.Ferrer atorga a la repetició i a l'atzar la capacitat de potenciar l'obra, generant múltiples variacions que donen pas a l'alteritat i allò imprevisible.
En aquell descarnat panorama espanyol sorgeix ZAJ com una bufada d’aire fresc amb, per exemple, l'acció El cavaller de la mà al pit, (1968), en un homenatge al quadre d'El Greco, Hidalgo posava una mà al pit de Ferrer. Va ser un gran escàndol per a l'època per les seves implicacions sexuals en un país ple de censures.Les performances de ZAJ es van avançar als Encuentros de Pamplona, del 1972, on participen alguns artistes internacionals.
En paral·lel a la seva pràctica artística, cal destacar la seva important labor teòrica, desenvolupada tant en les seves col·laboracions periodístiques per a diverses publicacions com en cursos i tallers oferts en universitats europees i americanes. Al llarg de la seva extensa carrera, Esther Ferrer ha participat en nombrosos festivals d'art d'acció i, així mateix, ha estat objecte de diversos reconeixements: el 1999 va representar Espanya a la Biennal de Venècia; el 2008 va ser guardonada amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques; el 2012 amb el Premi Gure Artea del Govern Basc, i el 2014 amb el Premi Velázquez d'Arts Plàstiques. També ha rebut el Premi MAV (Dones en les Arts Visuals), el Premi Marie Claire de l’Art Contemporain i el Premi d’Honor de poesia Bernard Heidsieck-Centre Pompidou. Artista referencial per a moltes generacions, viu i treballa a París des del 1973, i feia deu anys que no exposava a l’Estat espanyol.
