Maria Ribera Gibal (Guissona, 1988) és guitarrista i, juntament, amb Jordi Sàbat Cots forma el Duo Ribera-Sàbat que, des de fa més d’una dècada, compagina l’activitat concertística amb la tasca pedagògica i la investigació musicològica. Fruit d’aquest interès fa pocs mesos va néixer el disc Sardana dedicat a transcripcions per a dues guitarres d’obres de compositors catalans com Granados, Cassadó i Blancafort. Entre els diversos premis guanyats per Maria Ribera destaquen el Concurs de Música de Cambra del Festival Ciutat d’Elx de l’edició de 2014, l’Arjau d’interpretació musical l’any 2015, una beca AIE el 2008 i la beca del Banc Santander el 2016, a més del premi Sant Jordi de l'IEC a millor tesi d’història de l’art l’any 2018.
En el terreny discogràfic Ribera Gibal també va enregistrar un treball en solitari i dedicat a la figura d’Emili Pujol Vilarrubí (1886-1980), eminent representant de l’escola guitarrística catalana, deixeble de Francesc Tàrrega i coetani d’excelsos guitarristes com Miquel Llobet i Andrés Segovia. A més, la guitarrista guissonenca és doctora en Història de l’art per la Universitat de Barcelona gràcies a la seva tesi doctoral dedicada al mateix Emili Pujol. Una tesi, posteriorment convertida en llibre, que ens ofereix l’oportunitat de conversar amb ella i descobrir-ne la importància i herència dins la història de la guitarra i de la música catalana.
La primera pregunta és obligada: què va suposar la figura d’Emili Pujol en la història de la guitarra?
Pujol es va dedicar a la música i, en especial, a la guitarra de formes molt diferents. En primer lloc, com a executant va esdevenir un magnífic intèrpret que, a més, va presentar obres dels seus amics o mestres, de guitarristes del passat, arranjaments i composicions pròpies, ja que fou un compositor prou prolífic per a l’instrument. En segon lloc, també va ser un destacat pedagog, amb una trajectòria exemplar, que va crear escola i que va deixar per escrit a través del mètode de guitarra més complet sobre l’instrument que ha existit. Aquest mètode el treballaven guitarristes de tot el món i va ser una eina indispensable, sobretot en aquell moment, i que recollia l’herència del seu mestre Francesc Tàrrega. A més, va publicar nombrosos articles, va enregistrar moltes obres i va escriure llibres que van més enllà del mètode i dels exercicis purament tècnics per a guitarra. Per exemple va abordar el dilema del so en la guitarra i va redactar una biografia sobre el seu mestre Tàrrega, que també és una publicació de referència.
Com va néixer el teu interès per la figura d’Emili Pujol?
Vaig començar a tocar la guitarra de petita, i ho gaudia molt. Aleshores ja deia que voldria ser guitarrista i l’estiu que vaig complir els 12 anys, ho vaig reafirmar perquè vaig tenir la sort de conèixer a l’Armando Marrosu, un mestre entranyable, que ja era molt gran, però que amb el seu encant personal em va fer entrar en l’univers d’Emili Pujol com ningú ho podia fer millor que ell. L’Armando va morir fa molt poc, el 31 de desembre del 2021, i es pot dir que amb ell hem perdut un dels deixebles de Pujol més apassionats. En parlava amb amor, devoció i era absolutament impossible no quedar meravellat i entusiasmat quan rebies els seus consells.
I d’aquesta manera vas convertir-te en alumna seva i vas aprendre la tècnica de Pujol gràcies a ell.
Efectivament, any rere any, amb els mestratges i convivències amb l’Armando vaig anar creixent com a persona, com a artista i, també, creient en l’oportunitat de recuperar repertori, les obres de Pujol, voler saber sobre la seva vida, etc. Vaig conèixer-lo a Cervera –a prop del meu poble, Guissona–, gràcies a una amiga música que em va parlar dels cursos d’estiu que s’hi feien amb grans mestres internacionals. Era l’any 2000 i la meva mare m’hi acompanyava cada dia, cotxe amunt i avall! Li estic molt agraïda. Va ser una gran sort per a mi que, aleshores, estudiava a l’escola de música del meu poble on l’oferta musical era força limitada. Als cursos de l’Armando realment hi havia professionals i jo era la més petita. Tenia 12 anys. Però va ser màgic i any rere any durant molts estius participava en aquells cursos de perfeccionament. Allà també vaig rebre consells d’altres grans mestres com en Carles trepat, que també havia conegut en Pujol. D’aquesta manera vaig anar creant un cercle d’amistat amb persones que l’havien tractat.
I van anar passant els anys, vas anar formant-te, fent recerca...
Fins que vaig acabar dedicant-li un documental, diversos treballs i, finalment el 2017, em vaig doctorar amb la tesi sobre ell, després d’haver cursat estudis superiors amb un gran mestre del Conservatori del Liceu amb en Guillem Pérez Quer que també em va ajudar a progressar. A tots els estic molt agraïda.
Però no va ser exactament un final sinó un nou inici, ja que la tesi es va convertir en el llibre 'Emili Pujol i Vilarrubí, retrat d’un guitarrista' i també va venir un disc.
El disc amb l'obra de Pujol el vaig enregistrar en estudi, es va publicar el 2018. Va ser una experiència nova per a mi, molt enriquidora i satisfactòria. Gràcies a ell, he fet molts concerts en indrets molt diversos. D’altra banda, a partir de l’adaptació i reformulació de la meva tesi doctoral va néixer el llibre que ja ha arribat a la segona edició. Interpretar la seva música i haver estudiat la seva vida també m’ha ajudat molt en concert, ja que també m’agrada parlar al públic sobre ell i enriquir l’escolta dels qui venen als recitals.
Tornant a Pujol, ell també va tenir un mestre molt important. Segurament el millor del seu moment i un dels grans de la història de la guitarra: en Francesc Tàrrega.
En aquella època la relació dels alumnes i els mestres no era com avui dia. De fet, ni Tàrrega ni Pujol van anar al conservatori a estudiar el seu instrument, ja que la guitarra s’estudiava de forma no oficial. És a dir, amb classes particulars. Sovint es parla de l’escola de Tàrrega en la qual s’engloben en Pujol, en Llobet i molts altres, per què van ser uns músics que van anar més enllà de la manera de tocar. A parer meu també compartien una entrega quasi total a l’instrument, atès que tots els deixebles de Tàrrega es van dedicar a ampliar el repertori, a fer de la guitarra un instrument de concert, reconegut, reputat i que, finalment, va entrar per la porta gran als auditoris, sales de concerts i conservatoris.
De fet, com apuntaves abans, en va publicar una biografia sobre ell, l’any 1960, que mereixeria una reedició actualitzada.
Va ser una biografia molt esperada i que aporta les claus per descobrir a Tàrrega encara avui en dia. Pujol aprofitant que encara vivien alguns dels seus deixebles, com Daniel Fortea o Pepita Roca, amb qui sempre havia mantingut una bona amistat. En aquest llibre hi abunda una riquesa de detalls la lectura dels quals es fa molt viva. En aquest sentit, transmet l’apassionament per la guitarra d’aquella generació d’artistes. Va ser la primera i la gran biografia de Tàrrega i posteriorment ha estat completada encara amb més detall per uns deixebles del mateix Emili Pujol, en Wolf Moser que la va ampliar.
Malgrat que avui en dia, Pujol està força oblidat, si mésno relegat a la historiografia de la música catalana, Pujol va ser una personalitat eminent de l’entorn musical que va tenir amistat amb Miquel Llobet, que va tractar amb figures com Joan Manén, i que va rebre el mecenatge de Pablo Antonio de Béjar. Quin paper va tenir en la seva carrera?
Pujol, Llobet, Manén... eren grans personalitats i artistes amb una projecció internacional. Però què va succeir? Doncs que el nostre petit país es va veure sacsejat pels devessalls de l’època i els estralls de la Guerra Civil. A alguns els van matar aleshores, altres van quedar ferits, altres no van poder seguir amb la carrera o bé van quedar coaccionats d’altres maneres. Llobet, per exemple, va morir durant la guerra, diuen que de pena. Ell era amic de Manuel de Falla i tenia grans projectes culturals en marxa, però que es van veure truncats. En el cas de Pablo Antonio de Béjar,li va fer de mecenes tot just quan Pujol s’havia quedat sense el seu mestre Tàrrega. Gràcies a ell, quan encara era molt jove en Pujol va tocar davant de grans personalitats d’Europa, famílies reials, grans auditoris… Estem parlant tot just de les primeres dècades del segle XX i van ser moments molt significatius en la carrera de Pujol, però també per a l’instrument, ja que la guitarra de concert no s’havia escoltat en molts països, i la tasca de divulgació d’aquella forma de tocar que tenien Llobet i Pujol era totalment nova pel públic culte dels grans auditoris d’arreu del món. Llobet havia anat a Amèrica i va revolucionar-ho, i el van seguir Pujol i a poc a poc molts altres. I, en part, ho va possibilitar el mecenatge de Pablo Antonio de Béjar.
D’altra banda, com queda palès en la biografia que has escrit, hi ha una figura uns anys més jove que Pujol que va jugar un paper moralment reprovable, fins i tot, tòxic que en diríem avui en dia, comportant-se com un fals amic i essent un ferotge competidor. Em refereixo a Andrés Segovia. Fins a quin punt l’ombra de Segovia va afectar, especialment els darrers anys, a Emili Pujol?
En Segovia va ser un personatge principal en l'àmbit del que actualment diuen “les empreses culturals”. Aleshores els guitarristes que despuntaven eren molt pocs, i ja sabem que una mentida repetida mil vegades es pot convertir en una realitat... Un cop Tàrrega havia mort, el guitarrista més important del món es podria dir clarament que era en Llobet, i qui el seguia era en Pujol. Ambdós van viatjar molt, van fer coses importantíssimes, però la premsa del moment era la que era, i qui no sabia de música els desconeixia, el públic els aplaudia a tots a Europa i a Amèrica. A diferència de Pujol, Segovia es va dedicar molt a fer-se publicitat i als mitjans de comunicació no sempre hi havia persones expertes, l’adulació i el màrqueting li van funcionar molt bé.
En contrapartida, i això, acostuma a ser beneficiós, almenys pel protagonista, va tenir la sort de casar-se amb una reputada guitarrista com Matilde Cuervas.
Sí, la Matilde era de Sevilla, i era un prodigi de la guitarra flamenca, va ser clau per a en Pujol, ja que encara que el seu nom no aparegui en les publicacions, ella no sols era la seva parella i companya de duo, sinó que era la seva ajudant en tot, en la tasca d’arxiu de documentació i recerca històrica. Van fer uns enregistraments molt bons de música de Manuel de Falla. No van tenir fills, i quan Matilde va morir, en Pujol es va sentir realment sol, va ser un canvi, però es va refer i fins i tot es va casar de nou… Però hi ha un fet especial que demostra la importància de Matilde en tot el que van fer junts perquè va crear un concurs de viola de mà amb el seu nom, a manera de reconeixement. Aquest premi era per a alumnes de cursos que s’impartien a l’Accademia Chigiana de Siena. Durant molts estius Pujol hi va fer classes de música antiga, però extraoficialment Matilde hi donava també classes i hi compartia coneixements amb els alumnes, Malauradament, l’Accademia Chigiana va deixar de fer els cursos i sols va poder donar el premi els anys 1962 i 1963.
En relació amb la tasca investigadora de Pujol, fins a quin punt la seva participació a l’Encyclopédie de la musique va ser un revulsiu de prestigi per a la guitarra?
Això li va representar moltes investigacions, però va ser bo no sols per la guitarra, sinó per a ell, encara que com explico de primera mà al llibre li va comportar molta feina i poc temps de poder tocar i haver de prioritzar compromisos, es va posicionar com a musicòleg i investigador. Li havien encomanat la tasca d’escriure resumidament la història de la guitarra a l’enciclopèdia. Era quelcom molt nou i molt dens, però que li va permetre estudiar nombrosa documentació i explorar molts arxius, museus i biblioteques per cercar materials i estudiar-ho, per a publicar articles, oferir conferències, etc.
I suposo que Matilde va acompanyar-lo i ajudar-lo estretament encara que Pujol n’hagi quedat com a autor.
Sí, i tant! Ella va ser fonamental en aquesta tasca, ja que els dos viatjaven a la recerca de material. Ella en copiava textos i il·lustracions, perquè no hi havia opció a fotocopiar res, tot s’havia de calcar… Fins i tot quan Pujol feia les seves conferències sobre història de la guitarra la Matilde era qui feia les mostres musicals! I per rar que us pugui semblar jo m’hi sento molt identificada perquè realment això és el mateix que ens passa amb el meu duo avui dia, si vius del mateix i la parella musical és també la teva parella… doncs és normal que es comparteixin les inquietuds.
Però aquesta no és la seva obra més important en l’àmbit del que ara anomenem les ciències de la música, ja que va arribar a publicar quatre dels cinc volums de La escuela razonada de la guitarra.
Aquest és el mètode que també he citat abans, que va dividir en 5 volums i pel qual en Manuel de Falla li va fer un fantàstic pròleg. És una eina molt significativa per a la pedagogia de l’instrument que va ser traduïda a diferents idiomes com l’italià, l’anglès, el francès, el grec, el rus i el japonès, a banda, és clar, de l’espanyol. Gràcies a aquests volums, dels quals només en va publicar quatre, i que en un futur no gaire llunyà apareixerà el cinquè en l’edició crítica que he preparat, tenim un compendi general de tota la tècnica de la guitarra, amb molts exercicis útils que van des dels moviments més simples fins al treball tècnic més complex que un guitarrista pot arribar a fer. Gràcies a Pujol sabem moltíssim sobre el passat de la guitarra i dels altres instruments de corda polsada com la viola de mà i el llaüt. Ell es va encarregar de recuperar per primera vegada la literatura d’aquests instruments i feu unes publicacions molt importants pel CSIC. A més, va ser el primer de la història a tocar amb un instrument “rèplica” d’una viola de mà, un fet que revolucionà el panorama que es començava a gestar en pro d’aquell voler descobrir el passat dels instruments, i tot el que els envoltava en el que després va acabar essent el moviment historicista.
Una mica en la línia de Wanda Landowska amb el clavicèmbal. En certa manera, aquesta tasca d’investigació i, sobretot, la seva faceta d’arranjador li van permetre guanyar-se la vida, ja que va treballar per a editorials tan importants com la de Max Eschig. Podem dir que gràcies a ell, es va ampliar el repertori per a guitarra de manera substancial com en cap època anterior?
No diria exactament guanyar-se la vida. Ell va fer moltes coses que no li representaven guanys econòmics, però les feia per amor a la guitarra, a la música. Precisament el tema de les editorials li va comportar més mals de caps per drets que no cobrava i que no li pagaven. Les editorials confiaven en ell perquè era un gran artista i va saber ampliar el repertori de la guitarra amb nivell, qualitat i estil. Per exemple, amb Broqua i repertori antic de viola de mà.
Quelcom reflectit en el teu estudi sobre Pujol. En aquest sentit, també hi destaques la descoberta de dates i dades fins ara desconegudes o errònies com la referida al seu ingrés a l’École de París com a professor l’any 1955. No obstant, com a compositor què caracteritza l’obra de Pujol?
El seu estil compositiu és refinat, amb peces d’un caràcter clarament romàntic i altres més populars. Cal dominar bé la tècnica de l’instrument, és molt pedagògic i fa treballar molt als deixebles o als qui es volen acostar a les seves composicions! Són petits tresors, dic petits perquè no es tracta de música de gran format, no escriu sonates, sinó peces de diferents estils i de durades majoritàriament força breus. Per exemple, si hi ha poques notes estan molt ben escollides perquè l’instrument vibri amb tota la seva plenitud, i si fa passatges molt més complicats i rics harmònicament també els porta fins a un extrem en què l’executant ha d’estar molt atent a tots els detalls. O bé s’inventa posicions de la mà per a crear nous sons com un “pizzicato estridente” que incorpora per primera vegada a una peça que es diu Guajira. Tècnicament, no és un compositor fàcil d’interpretar, però sí d’escoltar perquè sempre sona proper.
Per cert, a cada capítol del llibre hi incorpores un poema seu com a introducció a cada capítol.
Els seus poemes em serveixen perquè la gent conegui a Pujol d’una forma diferent, a través d’un vessant creatiu que també va ser publicada. El llibre està dividit en set capítols, i vaig trobar que n’hi havia molts poemes que eren clarament el reflex del que s’explicava en el capítol, un mirall del que li passa a cada època. Per exemple: el darrer capítol es diu Capvespre, que precisament és el títol d’una peça seva, i vaig escollir el seu poema: La mort de l’oliver. Quan el llegim ens queda clar que s’estima molt l’entorn natural de les seves terres lleidatanes i en molts dels poemes li serveix d’inspiració.