El Museu de l’Art de la Pell de Vic mostra el treball de Quique Giménez, l’obra del qual se’ns mostra com un passeig per la memòria i la vida de l’artista.
[…] de l’andana estant, de Quique Giménez
A cura d'Ana Palomo
Museu de l'Art de la Pell de Vic
Fins el 23 d'octubre de 2022
Hi ha artistes que no posen títols a les seves obres. Les motivacions que hi ha darrere d’aquesta decisió són diverses i el ventall de possibilitats transcorre entre un posicionament clar i raonat de l’artista, la voluntat de cedir aquesta decisió al públic, i la incapacitat de prendre una indecisió sobre l’assumpte. En l’obra de Quique Giménez hi entreveig una certa desídia de deixar la decisió de posar títols per a més endavant. Al mateix temps, no posar nom a les coses li ofereix la possibilitat de no tancar un procés creatiu.
A […] de l’andana estant, l’andana no fa referència a l’espai d’espera d’una estació de trens, sinó que és la paraula que a les rodalies de la Vall de Segó s’empra per referir-se a les golfes. L’andana, però, a diferència de les golfes plenes de trastos que queden coberts de pols i oblit, és un espai sota taulada on es guarden llavors i productes de conreu que s’havien d’assecar, com també mobles que es volien conservar. Així, les andanes valencianes no eren espais per entaforar-hi trastos, sinó per guardar-hi coses que més d’hora que tard s’acabarien recuperant per a algun motiu. Giménez aprofita aquesta definició concreta del mot per fer un paral·lelisme amb el seu taller.
[…] de l’andana estant és la primera mostra de Giménez des de 2014. La seva trajectòria ens mostra la intermitència de molts artistes, la producció artística dels quals es veu influïda per l’edat i les responsabilitats laborals i familiars. La mateixa història, la podem veure en molts artistes que, malgrat no haver-se pogut dedicar exclusivament a la creació, sí que han seguit actius en el context artístic, ja fos com a docents o compaginant les seves feines amb el món de l’art.
Giménez ens dona la benvinguda en aquesta exposició amb una sèrie de quatre peces de format mitjà en què, en forma de retaules autobiogràfics, descobrim alguns aspectes que han marcat la seva vida. En el primer, hi trobem l’escola i el seu pas com a docent; en el segon, la roba i la importància del seu entorn d’amics i de les seves aficions; en el tercer, l’art, la creació i el taller, i en el quart, objectes trobats i utilitzats, i la seva capacitat de generar memòria.
Aquest darrer és segurament l’eix a partir del qual s’estructura aquesta exposició i bona part de l’obra de l’artista, basada en la fascinació estètica dels objectes i la seva capacitat de generar records. La dèria per la memòria potser sorgeix d’un fet traumàtic: la mort prematura del pare en un moment d’explosió artística. Aquest fet ha marcat el treball de Giménez ja des dels seus inicis.
Fins i tot en sèries com les que l’artista mal anomena “divertimentos”, hi veiem la fascinació per descobrir les mil vides d’un objecte i com, a poc a poc, el mateix artista es dedica a despullar-los com les cebes, fins arribar a l’essència. Giménez treballa sovint a partir de la sèrie, cosa que li permet generar una recerca estètica que, en cada pas que fa, l’acosta a la màxima simplicitat del seu gest.
En una de les sèries que es presenten trobem diversos volums realitzats a partir de triadures de fusta. En un inici, la sèrie comença amb peces més elaborades, en què fins i tot s’hi incorpora el color. A mesura que la sèrie avança, el gest cada cop és més senzill fins a presentar-nos un sol cub en el qual l’artista, pràcticament, no ha intervingut.
Les sèries estèticament més formals són les que generen l’abecedari, que ens permet entrar en les obres més biogràfiques de Giménez. En un dels racons del museu hi descobrim un conjunt de peces primerenques, arraconades les unes sobre les altres, damunt d’una paret. Aquesta instal·lació remet a l’andana de la casa familiar, on descobrim els records d’infantesa a València. A terra hi ha dipositades eines pròpies del conreu de l’horta, que remeten al passat pagès de la família de Giménez.
Aquesta instal·lació es contraposa amb la resta de l’exposició per l’estètica dels quadres, que utilitzen una pinzellada tosca i clarament expressionista i ens presenten uns personatges amb un punt grotesc. Al darrera del munt de llenços, hi descobrim la reproducció d’un quadre imprès en grans dimensions. En la reproducció hi trobem un conjunt de personatges en una situació que podria ser de celebració. El quadre, malgrat que no és obra de Giménez, l’ha acompanyat tota la vida i el transporta als orígens familiars.
La història del quadre és la següent. Quan va esclatar la guerra civil, l’avi de Giménez treballava el camp i es dedicava a arrencar els garrofers que aleshores omplien el camps de València per substituir-los per tarongers. La seva dedicació l’havia convertit en una persona coneguda a la zona de la Quartell. Així que, en els anys convulsos de la guerra, un conegut li va demanar si li podia guardar totes les seves pertinences i li va dir que, quan acabés el conflicte, si seguia viu, les aniria a recuperar. Entre els immobles que li va cedir l’home, hi havia el quadre esmentat. Un cop passada la guerra, l’home va tornar a recuperar els seus béns i, en veure que l’avi de Giménez els havia preservat intactes, va oferir-li el quadre com a agraïment.
Giménez recorda com aquest quadre es va convertir en un joc quan de petit relacionava cadascun dels personatges que hi apareixen amb parents propers amb els quals tenien algun tret en comú. Aquest tipus d’associacions simbòliques les trobarem també presents en altres obres, com per exemple en les que van formar part de Tres terços, una exposició que va fer quan tenia 33 anys, després que li quedés marcat havien enterrat el seu pare en el nínxol número 3.
En la mostra hi trobem tan sols un projecte elaborat expressament per a l’exposició. L’obra en qüestió està formada per un conjunt de 67 peces embolicades amb paper de carnisseria translúcid a través del qual podem entreveure que alguna cosa es guarda a dins. Es tracte d’un seguit de papers, segurament escrits o dibuixos, però no som capaços de llegir-ne el contingut. En la part exterior de cada peça hi ha enganxat un tiquet de pàrquing on es registra l’hora i el dia de l’estacionament.
La peça prové d’un moment vital complicat, en què Giménez es trobava emocionalment angoixat i això repercutia en el seu entorn. Alguns amics el van animar a iniciar sessions de psicoanàlisi. La consulta era a Barcelona, així que durant mesos baixava regularment a la ciutat per assistir a teràpia. En un inici, no veia clar que les consultes donessin els seus fruits ja que, després de cada visita, sortia amb més preocupacions de les que tenia abans d’entrar-hi. Això va provocar que, de forma impulsiva, necessités escriure el que les sessions li removien. Per això, després de les primeres visites, es va acostumar a demanar d’endur-se el paper que recobria la llitera, per tal de disposar d’un llenç on poder escriure com se sentia. Per la seva banda, el tiquet del pàrquing li permetia datar fàcilment cadascun dels escrits.
D’aquesta manera, va anar acumulant materials i cada cop que els revisava prenia consciència que allò podia convertir-se algun dia en una peça. Tot i així, tal com passa en moltes de les obres de Giménez, ha estat el temps i potser també la pressió de l’exposició el que l’ha conduït a acabar l’obra.
L’exposició ens acomiada amb una darrera sèrie de quatre quadres en què es representen diversos espais que l’artista ha anat deixant al llarg de la vida. Des del bressol, de quan era un nadó, a l’escola on va treballar, passant pels llocs on ha viscut.
En la darrera sala hi trobem també un seguit d’obres on, a través de l’acumulació d’objectes significatius, elabora collages que són retrats d’un moment vital, com la maqueta d’una exposició que a principis del 2000 va elaborar al Temple Romà de Vic. L’exposició acaba amb una darrera peça amb un missatge extret de la bíblia, que en aquest temps és bo de no oblidar: és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que un ric entri al regne del cel.
