"L’adob que fecunda la terra. Tàpies (1958-1988)" se centra en el període comprès entre finals de la dècada de 1950 i finals de 1980 i permet resseguir l’evolució de l’obra de Tàpies amb les pintures matèries dels anys 50, la incorporació de l’objecte de rebuig a la dècada de 1960 i com evoluciona després entre els 70 i 80 amb els vernissos. L’exposició palesa l’interès constant de Tàpies per la matèria amb dos enfocaments diversos però complementaris: com a crítica al llenguatge artístic tradicional i com a sinònim de canvi i transformació.Aplega una trentena de peces, moltes de les quals feia anys que no es veien i provenen de col·leccions privades, a més de la fundació i de la família del pintor. Però en totes les seves etapes l’artista va retornar en forma d’obra d’art les deixalles refusades per la societat de consum, amb la intenció de sacsejar-li la consciència. La tria fa evident la voluntat de magnificar el que es considera petit i insignificant per mostrar que tot allò que és marginal integra idees essencials. Ha estat el seu un camí individual cap a la defensa d’un art transformador i iniciàtic, capaç de descobrir la veritat a través de la naturalesa de les coses.
Els anys 50 comença una dècada crucial per a Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012), en la qual l’artista no només troba el seu propi llenguatge, sinó que obté reconeixement internacional. El 1952 exposa a la Biennal de Venècia, i més tard és convidat al certamen del Carnegie Institute de Pittsburgh (on hi participen artistes com Jean Dubuffet, Karel Appel, Willem de Kooning o Robert Motherwell), i també obté el Premi de la Biennal de São Paulo de l’any següent. El salt als Estats Units el fa el 1953 quan la marxant Martha Jackson s’interessà per ell i li encarregà una exposició a la seva galeria de Nova York, per tal de promoure'l tot seguit per diverses ciutats nord-americanes, i organitzar seguidament exhibicions als EUA. Aquest any fou distingit amb el primer premi del Saló del Jazz de Barcelona i començà a tractar Michel Tapié (ideòleg de l’informalisme), amic de Marta Jackson i assessor de la Galeria Stadler, de París, on hi exposà el 1956 i on des d’aleshores ho feu freqüentment. El 1955 fou premiat a la III Biennal Hispanoamericana a Barcelona, continuà la seva projecció amb una sala especial al pavelló espanyol de la Biennal de Venècia del 1958 i guanyà el primer premi Carnegie.
L’adob que fecunda la terra. Tàpies (1958-1988),comissariada per Núria Homs, parteix de la reconeguda etapa matèrica que passa per l’experimentació amb materials com ara sorra, terres, pols de marbre, pèls, fils, estrips de drap, cordills o paper, i en la qual domina els colors terrosos, les gammes de grisos i roses que ens evoquenel pensament, la reflexió i la introspecció.A partir del 1958 els formats comencen a créixer i progressivament, la presència de la realitat viscuda, presentada o representada, i l’emprament de materials pobres i humils extrets directament del món quotidià accentua la desolació i la decrepitud humana. S’imposa una clara presència de la matèria en superfícies opaques en forma de mur amb ferides, replecs, estries, fissures, forats, gratats, traces gestuals... que dramàticament ens parlen de la vida i de la mort, del cos i de l'esperit. Són els anys de l’esclat a Europa de l’informalisme que a Catalunya té un arrelament especial. Es tracta d’una transformació que respon a experiments formals, però, fonamentalment, a l’experiència del primer gran conflicte que era alhora global i atòmic: la Segona Guerra Mundial. En aquest estadi Tàpies experimenta l’expressivitat de les incisions, l’evocació múltiple de les textures, la immediatesa dels materials abandonats i el procés de destrucció i alteració de la matèria, amb una obra contestatària i rebel que materialitza l’ambient tràgic que es vivia. Tot i que Tàpies participa de la utilització de la matèria i de la filosofia existencialista, alguns estudiosos discrepen d’incloure’l dins la tendència informalista que consisteix bàsicament en l’eliminació de la dimensió iconogràfica de la pintura. En aquesta línia, l’exposició argumenta que el seu discurs s’inscriu en l’interès per tot allò proper amb una marcada noció de realisme. Molt potent i impactant és la peça Pintura lligada (1964) convertida en objecte escultòric, construït amb fusta vella lligada amb unes cordes que l’oprimeixen.
Segons Tàpies: “Cap a la fi de 1958, vaig incrementar molt (...) les obres realitzades amb materials considerats pobres. Vaig experimentar la necessitat d’insistir i d’aprofundir tot aquell missatge del que és ínfim, gastat o dramatitzat pel temps. Al costat de les grans composicions murals –a crits o en silenci–, els residus de cada dia (...) I en aquest sentit m’he vist influït o emparentat amb algun precursor dada, amb Duchamp, amb Schwitters” (Memòria personal, 1977).
Sota la influència del dadaista Marcel Duchamp, mirava d’ampliar la predisposició per la realitat circumdant i a la dècada de 1960 va augmentar de forma exponencial el seu treball amb objectes com una extensió del primitivisme de les pintures matèriquesi es quan fons i forma es confonen. Tàpies es val d’aquells materials i d’aquells estris extrets del seu entorn pròxim per convertir-los en els protagonistes de les seves obres i atorgar-los nous significats. En posar en valor el més simple i míser –palla, pols, caixes de fusta, parts del cos ocultes–, Tàpies vol despertar la consciència de l’espectador i remoure-li l’esperit, de manera que l’art esdevingui reparació del coneixement i del sentit crític. En Gran paquet de palla (1969) substitueix la pintura per un objecte en assemblatge per evocar precarietat i misèria, perquè l’artista defensa que en tot allò senzill s’hi guarda la font de la vida, “l’adob que fecunda la terra, la sal de la terra”.Igualment portes, butaques, cadires i llits seran recurrents en la presentació exempta d’objectes modestos amb l’afany d’incidir en la crua realitat.
A partir de finals de la dècada de 1970 les superfícies pictòriques esdevenen més lleugeres, com si s'haguessin alliberat del pes profund que anteriorment les asfixiava. I encara que les composicions continuen girant al voltant de la matèria, alguns dels materials que havien estat imprescindibles a la seva obra, comencen a ser substituïts per un de nou: el vernís, que a partir d’aquest moment ocuparà un lloc preponderant a les seves creacions, formant fins i tot part del títol de nombrosos quadres realitzats durant aquest període. A vegades juntament amb matèria o amb objectes, la pesantor d’aquests contraresta amb la insubstancialitat dels vernissos. És un material que ja utilitzava en les pintures matèriques que feia servir com a base i aglutinant, però ara l’aplica en veladuresi superposicions de capes fins aconseguir certa corporeïtat, damunt les quals dibuixa, rasca o esgrafia signes o formes corporals. A poc a poc, sembla com si anés renunciant a aquesta presència del real i en el seu lloc les empremtes van compareixent per a indicar-nos que el que indefectiblement en queda és el seu rastre: els vernissos evoquen el record i la plasmació de la fugacitat dels éssers i de les coses. El 1993 la Fundació Tàpies va presentar Celebració de la mel on descobrim un Tàpies que juga amb la transparència, el desordre i l’heterogeneïtat -en contraposició amb l’opacitat i el rigor compositiu de les pintures matèriques. El vernís -de la mateixa tonalitat que la mel- ja sigui aplicat sobre grans superfícies de paper, tela o fusta, o simplement insinuant formes d’una manera gairebé cal·ligràfica, configura obres d’una gran lleugeresa i lluminositat. Difícil de controlar, el vernís crea una sensació fluida i imprevisible amb la qual l’artista s’abandona a l’atzar. Comparteix amb Beuys, no només la profunda interrelació entre la vida i l’obra, sinó també l’alquímia de la mel i el simbolisme que s’associa al producte fruit del treball.
La mostra de Tàpies conviu amb l’exposició Bruce Conner. Llum a la foscor, sobre la pràctica en cinema experimental. Els dos artistes comparteixen el valor per l’espiritualitat i treballen amb materials que la societat rebutja. Tant Tàpies com Conner (McPherson, Kansas, 1933 - San Francisco, 2008)construeixen un relat crític amb la societat contemporània i de consum: són creadors que mantenen un estret diàleg perquè ambdós treballen en els marges de la creació.