El poder regenerador de la natura és el motor que ha impulsat el projecte d’art contemporani Natura viva: musa i mimesi, que inclou una desena d’exposicions simultànies repartides en deu ciutats catalanes en la tercera edició del Concurs de Comissariat Artístic convocat per la Transversal Xarxa d’Activitats Culturals (TXAC). Enguany, Carolina Grau ha estat la comissària guanyadora del projecte amb una tria d’obres d’artistes de generacions diferents que posen l’accent en la natura com a font de vida, cooperació i fins i tot de celebració.
Natura viva: musa i mimesi
Comissària: Carolina Grau
En diversos espais de Figueres, Girona, Reus, Sant Cugat del Vallès, Mataró, Manresa, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Tortosa i Olot.
Consulteu la programació per dates d’obertura i cloenda: https://www.txac.cat/txac/projecte/natura-viva/
La idea del projecte va sorgir durant el confinament quan Carolina Grau va observar que quan els humans havien aturat parcialment la seva activitat, la natura va literalment esclatar de vida, fins i tot en els entorns urbans i més hostils a la naturalesa. Aquesta ràpida capacitat de regeneració de la natura va ser tota una lliçó, que per desgràcia no sembla que hagi perdurat dos anys després. Molts artistes contemporanis tenen en compte aquests processos de la natura i els incorporen al seu treball. I és a partir d’aquesta premissa que va néixer el projecte Natura viva, guanyador de la tercera edició de comissariat de la TXAC, un xarxa que impulsa les arts visuals i escèniques en deu ciutats mitjanes i que també pretén reequilibrar la cultura al llarg del territori. Les ciutats incloses a la TXAC són Figueres, Girona, Reus, Sant Cugat del Vallès, Mataró, Manresa, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Tortosa i Olot.
Així, al llarg de tota la tardor i fins a principis del 2023, es van desenvolupant escalonadament en les deu ciutats exposicions, vídeos, accions performatives i conferències tant a museus i centres d’art com en espais exteriors, en un intent de “portar la natura la natura al museu però també de que nosaltres haguem d’anar a la natura a veure una obra o a participar d’una acció”, segons explica Carolina Grau. I evidentment, les obres es connecten totes amb el territori que les acull i parlen de sostenibilitat però no des d’un punt de vista de denúncia o pamfletari sinó des del ritual i allò poètic.
“La natura ha estat sempre musa, des del primer moment que existeix l’art. En temps més primitiu, la connexió art i natura era encara molt més forta i ritualitzada. M’ha interessat amb aquest projecte tornar a aquests aspectes rituals. I d’altra banda, la mimesi es refereix a la capacitat de la natura per compartir informació, per cooperar, per garantir que un determinat ecosistema pugui sobreviure. Si les branques d’un arbre tapen la llum d’un altre, l’arbre canvia la direcció de creixement perquè tots dos puguin beneficiar-se”, afegeix Grau. La tria dels artistes ha tingut en compte el fet que la majoria, malgrat no ser del lloc on exposen, tenen algun tipus de vincle anterior amb la ciutat.
En una gran part de les exposicions i accions que es poden veure fins a finals d’any, hi ha també una intenció de “recuperar allò sagrat de la nostra relació amb la natura que hem perdut”. També es remarca especialment els aspectes de ritual, celebració i festa, que també ens connecten amb la natura. Un exemple és la instal·lació de Rosa Tharrats (1983), que es pot veure al Centre Maristany de Sant Cugat. L’obra és el resultat d’una acció que va tenir lloc a la Font Groga, al Parc Natural de Collserola, un ritual artístic i divertit relacionat amb el valor que no fa tants anys es donava a les fonts a la muntanya. “Necessitem regenerar la nostra relació amb l’aigua i fer-ho amb alegria i submergir-nos en la força que dóna el riure”, diu Tharrats. Anna Malagrida (1970), artista resident a París, s’ha endinsat en el paisatge volcànic de la Garrotxa i a la Fageda d’en Jordà per preparar una instal·lació de vídeo i fotografia inspirada en la figura de Joaquim Vayreda. Malagrida també destaca en un vídeo el caràcter ritual de les principalsconstruccions humanesa partir del menhir situat al voltant de Santa Pau. Són obres que s’exposaran al Museu de la Garrotxa d’Olot. De la mateixa manera, en una de les darreres mostres del projecte, Àngels Ribé (1943), artista que sempre ha treballat amb el tema de la natura, exposarà durant uns dies del mes de desembre un projecte que reivindica les males herbes a la cúpula del cementiri dels Caputxins de Mataró.
Un altre artista que utilitza la natura com a material per als seus projectes i sempre uneix ciència i art és Pep Vidal (1980). En aquest cas, Vidal presentarà al Museu de l’Empordà de Figueres un vídeo en el que segueix literalment la trajectòria d’un núvol que literalment creua la frontera entre l’Estat espanyol i França, a més d’altres obres relacionades amb el vent, tan present en una comarca com l’Empordà.
L’artista nascuda a Zimbàbue i resident a L’Hospitalet, Toni Crabb (1970) ha situat la seva proposta a Vilanova i la Geltrú amb una acció a la platja de la República que va celebrar la bellesa i l’aspecte cíclic del mar i una sèrie de dibuixos sobre la vora del mar. Tot plegat es pot veure al centre d’art contemporani La Sala de la ciutat. I si Crabb, ha portat el mar a una sala d’exposicions, Noela Covelo Velasco (1994) ha portat el so de l’entorn de Mig Camí, als voltants de Tortosa, amb una reflexió al darrere sobre el moviment de les plaques tectòniques. La instal·lació sonora resultant es pot veure al Museu de Tortosa.
La proposta d’Eulàlia Rovira (1985) també al·ludeix a la geologia, sobretot a partir de la pedra de Girona i a les empremtes i fòssils que documenten que on és ara la ciutat hi havia un mar tropical. La instal·lació de Rovira, coordinada pel centre Bòlit, es podrà veure al soterrani de la Catedral, edifici que es va construir precisament amb aquestes pedres plenes de fòssils. Julia Mariscal (1981), a través d’una instal·lació i dibuixos, s’inspira en els boscos i en materials com l’aigua, la llet, les cendres i un tronc cremat. L’exposició es podrà veure al Casino de Manresa i el 5 de novembre l’artista activarà els materials exposats amb una performance en col·laboració amb la ballarina Bárbara Meneses. En canvi, Miranda Pastor (1996) ha centrat la seva atenció en el contrast entre l’entramat urbà i els espais industrials i els rurals a la ciutat de Granollers i juga amb les imatges de les càmeres de Google i de vigilància. La seva exposició es veurà a la Roca Umbert Espai d’Arts. Martin Llavaneras (1983), en una conferència artística que va tenir lloc el dia 15 d’octubre al Centre d’Art Cal Massó de Reus, va parlar de la producció de matèries primeres i sobre les infraestructures de l’aigua des de la perspectiva de la pràctica artística.
Podeu consultar la programació de tot el projecte a https://www.txac.cat/txac/projecte/natura-viva/