París és “com una noia que estàs besant però no li veus mai la cara”, ens diu la cançó del grup francès L'Impératrice que ha esquinçat des de fa mesos Coachella i altres festivals d'arreu del món. I una mica més enllà, la veu fina i multiplicada de Flore afegeix: “Paradís o no, sota els llambordes et veig”. Aquest portal va parlar amb els membres d'aquest aclamat grup musical.
Amb paciència, els sis músics de l'Impératrice han construït un so propi, format per baixos potents i ballarins, grooves precisos i melodies enganxoses amb sintetitzadors d'una altra època, donant un resultat picant, harmònic i vellutat, que utilitza la llengua francesa d'una manera innovadora però també es permet incursions regulars a l'anglès. Textos que barregen nostàlgia amorosa i temes socials que trobem en un corpus format per dos àlbums (Matahari i Tako Tsubo) i diversos EP, inclosa una col·laboració recent amb Rejjie Snow. En una generosa entrevista, a primera hora del matí per a ells, a última hora del vespre per a nosaltres, ens expliquen tot el seu mètode, i la seva creativitat, que està sota el seu total control, atents com estan a la seva preciosa independència.
A l'estranger, coneixem la França musical sobretot pel French Touch. Alguns de vosaltres veniu de Saint Germain en Laye a les Yvelines, no gaire lluny de Versalles. Quina n'és l'herència i quines les diferències?
Hi ha un punt en comú i és l'amor pel groove dels anys 70 i 80. Ball i música de club. Air, Phoenix, Daft Punk, Saint Germain estan molt orientats a la producció, fins i tot els DJ. Ens van permetre anar més enllà i vam descobrir les peces originals dels samples, per construir una cultura musical, i fins i tot arribar al hip-hop. L'Impératrice sintetitza aquestes coses, però des de la mirada d'un grup molt instrumental. Perquè alguns venim de la música clàssica, la música barroca, els instruments de corda molt tècnics... Som instrumentistes i ho assumim.
A l'escenari veiem moltes coses molt preparades, i fins i tot en algunes peces, el pas dels músics d'un instrument a un altre.
El grup no són individus. El nom del grup indica alguna cosa difusa, però comuna. Ens van anomenar L'Impératrice des del principi, fins i tot abans que una noia formés part del grup, la Flore. Tenim la sort de poder tocar diferents instruments, i la gent ho veu. La música es pot fer des d'un telèfon, una tauleta... i això és genial, perquè pots fer grans coses amb fonts molt senzilles. Al contrari, nosaltres tenim una filosofia molt artesanal i la volem mostrar. És molt maco el que fem. Ens hi apliquem!
Pel que fa a les inspiracions franceses, què compta per a vosaltres? Un dels únics que ha tingut èxit fora és Gainsbourg, per exemple.
Més aviat Nino Ferrer és més influent per a nosaltres. Volia sortir de les cotilles de la cançó francesa, com Michel Berger també. Però Ferrer volia evitar el francès com a llengua, nosaltres no. La primera versió de "Sud" és en anglès, això no se sap. Gainsbourg és interessant per la seva capacitat d'envoltar-se dels millors músics del món de cada univers: Jamaica, Nova York... L’homme à la tête de chou és un dels nostres àlbums preferits. Sobretot, la seva actitud va xocar amb els nois gentils i amables de l'època. Ell jugava al “branleur”, a fer de noi dolent. Estava sortint de la camisa de força. Nosaltres també som simpàtics i bons alumnes! Però d'ell en conservem la seva curiositat sense límits, la seva producció, per exemple, i el seu ús molt innovador del sampling. Les nostres influències s'ajunten, però ell estava sol. El que fem és pop, en el sentit de cultura pop, de barreja d'influències.
Vosaltres reivindiqueu la vostra independència. Què enteneu per independència? I fins on arriba?
Per començar, per no signar per una major. Tenim un segell, que és petit i ens fa avançar com una família. Tenim menys diners però molta llibertat. Anem on volem musicalment. Cadascú de nosaltres ens ocupa de petites coses, per exemple les nostres xarxes són cosa directament de Flore, que ho fa molt bé. El mateix per a l'espectacle, el vestuari o les edicions. No tenim un contracte amb una estructura que s'ocupi de tot. És una mica de bricolatge. Així que el projecte està cada cop molt impregnat de les nostres ànimes. Ens importa molt, això. Pot anar més lent, però potser arribarà més lluny. Estem lligats en cos i ànima a L'Impératrice
Anem als vostres textos, plens de poesia. He llegit que l'entrant de vegades és "iogurt"?
En Matahari la nostra intenció era privilegiar el so per sobre del significat. Com McCartney. "Yesterday" al inici era fonèticament "scrambled eggs", per exemple [riures]. Alguns escriuen primer les seves lletres i després busquen la música. Per a Tako Tsubo, el nostre segon disc, hi havia un desig més fort de significat. Jo [parla Flore] m'hi vaig implicar d'una altra manera, i vaig treballar amb Fils Cara, una cantant que forma part del mateix segell que nosaltres [Microqlima, ndr]. Per a aquest àlbum, els textos estaven més construïts. Ens influeixen altres disciplines, això és normal: les emocions de la música venen d'altres llocs. Hi havia una vegada l'Oest, per exemple, sempre ha estat un fil vermell per a mi [parla Charles], que m'ha guiat en la lectura de tot plegat. És una pel·lícula amb personatges, a diferència dels films de Cimino, per exemple, que afavoreixen el paisatge. Sergio Leone fa que els personatges guiïn la pel·lícula. Ennio Morricone va crear una música per personatge. Amb cada aparició la música canvia. Em va guiar molt per a la música i la lectura de llibres. Le Bleu du Ciel de Georges Bataille és el meu llibre preferit. Per a mi cada instrument era un personatge. Pel que sembla, Balzac tenia ninots davant seu mentre escrivia, als quals s'acostava o s'allunyava segons la presència dels personatges als seus textos.
M'inspiro el menys possible en les cançons [Flore], perquè hi ha un risc real de mimetisme. M'interessava molt la lingüística per a Tako Tsubo, per exemple la intrusió de paraules estrangeres o neologismes en una llengua. Sóc fan dels podcasts, per exemple Les pieds sur Terre, que conté autèntiques mines d'or. En The dictionary of obscure sorrows, hi ha el concepte de “sonder”, l'experimentació del vertigen en prendre consciència de la immensitat de les vides humanes que ens envolten, i que mai no coneixerem. Per exemple, la gent que trobem al carrer. Aquest concepte de "sonder" és una barreja de diverses paraules, un neologisme que va crear. També llegeixo poesia de Thomas Vinau, Cummings o Keats.
Heu tocat a Barcelona aquesta primavera, dues vegades, en la sala Apolo. Quin record en teniu?
Una bogeria furiosa! Vam tocar amb poques setmanes de diferència. La gent fins i tot cantava les parts instrumentals, ens va tocar molt, això. Va ser durant la recuperació de la normalitat, i ens va fer molt bé, va ser energia positiva. Tornarem a principis de l'estiu vinent, ho prometem.