El 8, 19 i 26 de novembre del 2008, al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison va tenir lloc un cicle de conferències: Remedios Varo (1908-1963). D’anglès a Mèxic. Filla d’un enginyer hidràulic, la nena Remedios Varo Uranga va néixer a la població gironina d’Anglès el 16 de desembre de 1908, i va morir el 8 d’octubre de 1963 a Ciutat de Mèxic, on vivia exiliada per causa de la Guerra Civil com tants artistes i intel·lectuals de la seva generació.
En aquest moment històric, la pintora Remedios Varo era aquí una artista encara força desconeguda pel gran públic. Era oportú, doncs, l’estudi a casa nostra de l’obra de Remedios Varo, si bé l’oblit havia estat llarg en aquest costat de l’Atlàntic: no havia estat fins al 2007 que la Fundació Mapfre li havia dedicat una magna exposició a Madrid. El catàleg, magnífic, l’havia signat la professora Estrella de Diego, una de les seves estudioses. L’univers fascinant, enigmàtic, misteriós de Remedios Varo ha interessat les historiadores d’art potser perquè les protagonistes dels quadres de Remedios Varo s’assemblen molt a ella, com acostuma a passar sovint en la pintura amb un alt component subjectiu. I també perquè, en siguem conscients o no, en general interessa a tothom tot allò que sent pròxim, si bé les figures femenines de Varo són dones amb un halo singular que habiten mons inquietants i se situen en paisatges estranys i geografies exòtiques per on circulen artefactes sorprenents que han cridat l’atenció de científics contemporanis pel desbordament d’una imaginació que potser podem atribuir a la base científica que la nena Varo Uranga va rebre a casa seva.
Les pintures de Remedios Varo, surrealistes com sovint se les qualifica, van més enllà: són pintures visionàries. Plenes d’imatges arquetípiques provinents de l’imaginari interior que connecta amb l’imaginari col·lectiu, aquestes pintures exterioritzen una vida espiritual intensa forjada ja en la seva infantesa a la comarca de la Selva, així com també són l’expressió visual de la seva exuberant personalitat màgica. El món plàstic d’aquesta pintora-poeta-vident manifesta el món del meravellós i del màgic, aspectes que tant van connectar amb la idiosincràsia de la cultura mexicana de fons. Aquest tret característic: la màgia natural que la hipersensible Remedios Varo havia respirat a Anglès, afegit a l’atenció que la pintora va dedicar a l’estudi de la cultura mexicana precolombina, l’ha ressaltat l’estudiosa Eva Cortès al seu llibre resum de la seva tesi doctoral dedicada a l’artista: «La realitat que es respirava a Mèxic semblava ser màgica; es deixava veure en la manera de ser dels seus habitants, i és clar que també envolta les obres que fan els seus artistes. Mèxic no pot evitar contagiar la seua màgia, el seu humor, la seva filosofia de viure». L’íntima amiga de Varo a Mèxic: la pintora Leonora Carrington, també se’n va contagiar, del món del meravellós i del màgic, i cal no oblidar que Remedios Varo va ser contemporània de Frida Kalho, si bé els seus estils pictòrics són ben diferents: d’iconografia directa, subjectiva i perfilada el de Kalho, el de Varo es mostra en una iconografia molt elaborada, historiada i de pinzell fi com en una pintura gòtica.
Les pintures de Remedios Varo són molt literàries: s’hi poden llegir històries, o imaginar-les també pel seu contingut mític i oníric. Les pintures de Remedios Varo, tan visuals, expliquen històries que pel seu contingut del món de l’inconscient també han cridat l’atenció dels psicoanalistes; altres històries atrauen pel seu simbolisme esotèric, alquímic, astral. A més de pintar, Remedios Varo escrivia sobre les experiències del seu món interior, els seus estats de consciència. Al seu llibre Del verdadero ejercicio de la brujería, va escriure, i ho tradueixo: «Personalment no em crec dotada de poders especials sinó més aviat d’una capacitat per veure ràpidament les relacions de causa efecte i tot això fora dels límits ordinaris de la lògica corrent; també, i després d’anys d’experimentació, he arribat a poder ordenar de manera convenient els petits sistemes solars de la llar, he comprès la interdependència dels objectes i la necessitat de col·locar-los d’una determinada manera per evitar catàstrofes o de canviar de manera sobtada la seva col·locació per tal de provocar fets necessaris per al bé comú».
Aquestes són les afirmacions que podria fer una fada, o fata, segons el mot grecoromà que descriu aquelles dones mítiques que amb el seu esperit sensible prenen cura de l’equilibri de la naturalesa i són posseïdores de dons especials per relacionar el dos mons: el material i l’immaterial. Els mots de Remedios Varo, doncs, orienten la comprensió del sentit últim de les seves pintures: una ordenació humana del món per a bé, i una lectura de la realitat que, més enllà del visible, es revela lluminosa i esperançada com la que es contempla en la seva darrera obra pintada, que potser es vol profètica: Naturaleza muerta resucitando. A la imatge de portada d'aquest article es veu una taula rodona que gira al voltant del seu eix: una espelma encesa, imatge de l’ànima, per sota de la qual hi giren plats i per sobre de la qual hi giren fruites. Per una banda hi podem veure la imatge d’una comunió dels sants i per l’altra hi podem veure una imatge del paradís perdut que l’ànima enyora i al qual vol retornar. Podem pensar que Remedios Varo va pintar-se en una escena simbòlica de la vida futura més enllà de la corporalitat: la vida de la seva ànima com un planeta en evolució, ara ja no pas en un món material sinó espiritual.