Amb el títol "Obra sobre papel.Harenes, Comidas, Agujeros negros y Diario de la escondida lucha de una pierna contra el estafilococo dorado", Carlos Franco (Madrid, 1951) presenta a la Galeria Miguel Marcos la novena exposició en aquest espai que resumeix, a través del dibuix, el seu ideari dels darrers anys de creació. Barreja referències històriques i actuals, fusiona gèneres, combina llenguatges pictòrics que van de la figuració a l’abstracció i enllaça diferents recursos en un treball processual en el que juxtaposa múltiples nivells com en una pasta de full. És la superposició d’imatges dispars, taques i entramats allò que interessa a l’artista en una valoració d’estrats i plans. Representant de la nova figuració madrilenya que va emergí als anys setanta, coincidint amb els darrers anys del franquisme i la transició a la democràcia, explora el concepte de simultaneïtat, d’aquí que treballi en l’acumulació de fragments provinents de codis dispars, reorganitzats a través d’una nova mirada. Cerca un sentit màgic de la realitat, carregada d'elements simbòlics de la mitologia clàssica i de les cultures primitives.
Carlos Franco. Obra sobre papel.Harenes, Comidas, Agujeros negros y Diario de la escondida lucha de una pierna contra el estafilococo dorado
Galeria Miguel Marcos
Jonqueres, 10. Barcelona
Finals de desembre de 2022
Si en opinió de Hegel, la forma artística és la manifestació sensible de la idea, el dibuix és el llenguatge bàsic que possibilita aquesta manifestació. La seva característica primordial, en relació a altres disciplines, és la immediatesa, ja que a través del dibuix es produeix un perllongament del pensament d’una forma directa, essent el mitjà d’expressió que guanya la batalla al temps. D’altra banda, a diferència d’altres tècniques, el dibuix no amaga les mancances i les debilitats que unes altres especialitats poden dissimular amb la matèria. El seu accés immediat respecte de d’altres disciplines, l’emmarquen en un territori de processos i investigacions. Constitueix un espai d’assaig personal, l’espai més íntim, on descàrrega instantània entre la ment i la mà flueix sobre el suport d'una forma vertiginosa; en definitiva el dibuix és la manifestació que fa visible la llibertat.
Tal com advertien els tractats orientals de cal·ligrafia, segons els quals el traç perfecte és aquell que està més enllà de tota voluntarietat, en els dibuixos de Carlos Franco (Madrid, 1951) s’aprecien aquelles lleis secretes de la forma que flueixen quasi sense voler. L’exposició titulada Obra sobre paper. Harenes, Comidas, Agujeros negros y Diario de la escondida lucha de una pierna contra el estafilococo dorado es nodreix d’un gran nombre de fonts i de temes tradicionals en una síntesi en la que es conjuguen elements d’Orient i Occident, religiosos i pagans, científics i màgics, passat i present, dins d’una atmosfera d’il·lusionisme barroc i caòtic que distorsiona la visió per provocar alteracions perceptives. Són dibuixos on succeeixen moltes coses alhora i és per això que l’espectador ha d’habitar l’obra per tal de completar la narració en un passeig laberíntic que permet recórrer diferents encavalcaments i diversos plans.
Les sèries sobre paper dels anys 90 que presenta la Galeria Miguel Marcos resumeixen els seus principis més recurrents en una escriptura vital: l’interès per les fonts literàries i simbòliques, l’estudi dels grans genis de la història de l’art i les citacions culturals que venen donades a través d’al·lusions mitològiques, bíbliques i de cultures ancestrals. El dibuix serveix a l’artista com a espai d’investigació per narrar una història en una juxtaposició d’imatges i plasmar idees, sentiments, obsessions i fantasies de forma fugaç i segons els múltiples punts de vista.
Dins de la seva heterogènia obra destaca una interessant producció que s'agrupa al voltant de tres temàtiques: l’harem, el paisatge i el banquet, en què aguditza el sentit al·legòric i “manierista”, que li permet connectar artistes com ara El Greco, Ingres, Cézanne, Picasso, Rubens, Bacon o Dufy. La suite sobre els harems que ens trasllada a l’herència orientalista, representa un espai de delit, de connotacions eròtiques i sensuals, on reflexiona sobre el desig i la mirada. No es pot obviar el llegat pictòric, representat per Ingres i abordat també per Picasso a la Suite 156 o per Cézanne en el seu famós quadre Les grans banyistes. En la sèrie Comidas, seguint pautes procedents de la cultura mediterrània, evoca l’exultació i el luxe dels menjars de LasBodes de Caná de Paolo Veronese i el plaer de Le déjeneur sur l’herbe de Manet. El conjunt titulat Agujeros negros aplega dibuixos fets amb la immediatesa del pinzell, entès com un moviment quasi automàtic. Com a contrast, l’experiència viscuda a causa d’un accident que el va acostar a la mort, motiva l’expressió en paper de l’última sèrie Diario de la escondida lucha de una pierna contra el estafilococo dorado. La tecnologia mèdica, les màquines, la mecànica i les medicines, li serveixen com a estructura i inspiració per a un dibuix corrosiu i irònic. Són obres en les que barreja el quotidià i el mitològic, el figuratiu i l’abstracte, la bellesa i la lletjor... en una plural visió iconogràfica. Unir sentiment i estil en allò que el mateix Carlos Franco anomena mestissatge interior o mesticisme és el que pretén amb la seva obra, entesa com ...”no només la utilització de tots els recursos formals i ideals de la nostra tradició cultural i de les actituds desacralitzades de l’avantguarda, sinó també la possibilitat de fer un esforç per interioritzar diferents maneres de pensar i sentir des d’altres cultures i altres àmbits del pensament”.
Carlos Franco és un artista molt versàtil ja que tant ha posat imatge, mitjançant aiguaforts, a l'Eneida de Virgili com es va atrevir amb les pintures murals de la façana de la Casa de la Panadería, presidint la Plaça Major de Madrid, finalitzades el 1992. És capaç, per tant, de l'exercici més intimista als formats de pintura d'exteriors. Els trets que el defineixen permeten traçar perfils contraposats, potser perquè és un pintor que assumeix el risc i el repte i tothora l’actuació des dels límits. Es posiciona en aquest espai en què les imatges estan a punt de disgregar-se, situant-se unes vegades cap a l'excés barroquitzant i d'altres cap a un lirisme més introspectiu.
Es va donar a conèixer a la Sala Amadís de Madrid, dirigida a principis dels 70 per JuanAntonio Aguirre, obstinat a donar espai i protagonisme a una nova generació d'artistes. D'aquell grup van sorgir bona part de les propostes que van donar forma a la renovació figurativa d'aquells anys: un nou grup denominat “Nova Figuració Madrilenya”. Aquest col·lectiu es va allunyar dels esquemes informalistes que havien dominat l'escena artística dels seixanta amb el grup El Paso; artistes que defensaven el gest i la matèria per deixar empremta i testimoni de les seves inquietuds interiors. Integrat per Carlos Alcolea, Carlos Franco, Guillermo Pérez Villalta, Chema Cobo, Rafael Pérez-Minguez i el mateix Juan Antonio Aguirre i Luis Gordillo com a precursors, van renovar el panorama dels setanta en reivindicar el vell ofici de la pintura i introduir els corrents frescos del pop art britànic que van influir decisivament en el desenvolupament de l'art dels anys vuitanta. Enfrontats al conceptualisme, van formalitzar una estètica més irònica, hedonista i colorista. Carlos Franco, encara que comparteix trets comuns amb els pintors de la seva generació, té unes notes personals que el caracteritzen com ara el diàleg entre abstracció i figuració amb una tendència a inserir elements de tall surrealista. El seu interès per la mitologia, les cultures primitives i la psicoanàlisi fan que la seva obra evolucioni contínuament, explorant temàtiques i tècniques amb gran flexibilitat, des de l'ús de pintures fluorescents fins a les possibilitats de la tecnologia digital en una acumulació de memòria i segles de pintura.
