Fa poques setmanes, en només una setmana, el Regne Unit canviava de monarca i primer ministre. Alguns dies més tard, tornava a canviar de primer ministre, però no de monarca. Un ministre, el primer, amb un punt fix de residència al 10 Downing Street.
Ja hem escrit, i potser vostè llegit, sobre les residències oficials -i històriques- del president de la Generalitat de Catalunya i del president de la República Francesa. Ara ens faltava un primer ministre. Escollim el premier anglès i la seva residència per les notícies que ha provocat els diversos relleus dels últims anys i la presència, des de fa 300 anys, de la seva façana com a teló de fons.
Per començar, l’inici ha de ser per situar on som. Downing street forma part de la ciutat i barri de Westminster. Al centre de Londres, al costat Whitehall, prop de les cases del Parlament i dins d’una de les zones més importants de la política i economia global. Un dels centres del món occidental. El carreró, per dir-ho d’alguna fora pels seus poc més de 200 metres de llarg, amb diverses numeracions històriques que porten, a l’actual, fins al número 12.
Actualment, el carrer resta tallat al pas públic, per qüestions de seguretat, esdevenint tota la numeració de la via una mena de recull de càrrecs, polítics, institucions i pompa i boat anglosaxó.
És just i necessari reafirmar que l’habitant que porta més temps a la residència és el Ratoner Cap de l'Oficina del Gabinet. Altrament dit, el gat Larry hereu dels gats residents al govern anglès emprats com a ratera i mascota des del segle XVI, encara que els registres moderns daten d'inicis del segle XX. Larry ho és, oficialment, des del 2011.

L’actual conjunt de la residència oficial troba els seus orígens en tres cases: una mansió amb vista al parc de St. James anomenada "the House at the Back", una casa de poble darrere i una casa de camp. Les tres finques acabaren formant un conjunt residencial propietat Sir George Downing. Així que ja saben quin és l'origen del nom del carrer. Les obres primitives del número 10 les hem de fixar a mitjans del segle XVII.
Al llarg dels segles XVIII i XIX, s’anaren succeint els usos i costums al carrer. La corona esdevingué, poc a poc, propietat de la majoria de construccions i s’anaren instal·lant en elles diversos serveis de la cort i els primers organismes del govern. L’anada i vinguda de membres de la cort, aristocràcia, noblesa i polítics foren un fet habitual al 10 de Downing Street entre aquells dos-cents anys.
No fou fins al 1902 que s’establí el costum, tradició o rutina d’oficialitzar aquell edifici com a residència oficial del primer ministre, seu del consell de govern i de diverses oficines del govern.
Al llarg del segle XX l’edifici fou supervivent als bombardejos de la Segona Guerra Mundial per part dels nazis a més de caure en un estat de lamentable decrepitud entre els anys 40 als 60. Arribant a limitar el nombre de persones per planta, l’ús d’algun espai i qüestionar l’habitabilitat de determinades zones.

El pas del temps, la guerra i la falta de cura, deixaren l’espai -casa i carrer- en un estat força lamentable. No fou fins a la dècada dels 60, i fins als 90, que s’inicià el procés de reforma, neteja i rehabilitació, a més de la restauració, del 10 -i la resta de números- del carrer.
Un dels elements més icònics de la residència, la porta, és el producte de les renovacions que Charles Townshend va ordenar el 1766, tot i que segurament no s’establí aquest model fins alguns anys més tard. L’any 1991, l’IRA atemptà a sobre aquest element arquitectònic. La porta original fou substituïda per una reproducció exacta però realitzada sobre acer. Transformant el material, convertint en una porta de seguretat, però mantenint l’aparença exterior amb les plaques, número i altres elements característics.
A banda de la façana de maons negres i finestrals blancs, la porta, el gat i la seva història potser arriba el moment de començar a remenar que trobem dins de la residència…
No som davant d’un palau, tampoc d’una casa de camp anglesa sinó d’una residència del centre d’una metròpoli, entre mitgeres, jardí, terrassa i elements comuns de les cases d’aquella capital. Aquestes condicions en fan perdre els grans elements àulics i ens fan trobar, just en entrar algunes zones de servei, seguretat i l’escala d’accés a les plantes superiors.
Malgrat tot, a les zones del vestíbul encara resten les dues cadires de guàrdia dissenyada per Chippendale es troben en un racó. S’utilitzaven quan els policies s'asseien de guàrdia a l'exterior al carrer, amb una inusual caputxa o capelleta dissenyada per protegir-los del vent i el fred i un calaix a sota on es col·locaven carbons calents per proporcionar calor.
L’escala de l’edifici, de la que ja parlàvem, és una obra de mitjans del segle XVIII. La barana de ferro forjat i les làmpades -condicionades de nou del gas a l’electricitat- resulten dels elements més icònics. Però no acaba aquí l’escala. Actualment, i des de ja fa uns anys, serveix com galeria de retrats dels premiers del Regne Unit. Gravats i fotografies van repartides per tot el forat de l’escala. Amb una presència destacada de Churchill, com no podia ser d’altra forma.

A falta d’un despatx determinat dedicat al treball del primer ministre, la residència disposa d’una sala dedicada a les reunions del gabinet. El que aquí esdevindria el saló daurat o la sala del consell. Un espai on destaca la gran taula i les cadires a joc, coberta amb una mena d’estovalles semblants a les de joc de cartes, amb els típics cartellets per identificar qui tens davant.
L’austeritat del mobiliari i elements de la sala també s’acaba fent present amb la decoració pictòrica. Alguns gravats i teles de paisatges decoren l’espai amb una mena de conformisme dedicat al treball per la nació i el regne.
Malgrat l’aspiració residencial, com en tots els casos que hem presentat fins ara, les necessitats de representativitat estatal o diplomàtica són la dura realitat de la casa. En una de les plantes trobem els salons d’estat. Espais dedicats a les recepcions oficials, actes protocol·laris o cívics i militars de tota mena.
El saló dels Pilars, el saló de la Terracotta, el saló Blanc o el menjador d’Estat formen aquesta zona més dedicada als forans que als habitants de la casa. Unes instal·lacions que van combinades amb zones i àrees de servei com la gran cuina o cuina d’estat.
El conjunt d’elements de mobiliari, arts aplicades i belles arts de la casa estan en préstec. Aproximadament la meitat pertany a la Col·lecció d'Art del Govern. La resta està cedida per col·leccionistes privats i galeries públiques com la National Portrait Gallery, la Tate Gallery, el Victoria and Albert Museum i la National Gallery, totes a Londres.
Molts d’aquests elements de decoració i patrimonials van canviant amb les anades i vingudes dels primers ministres. Fa pocs dies, com ja sabem i hem indicat al principi, va passar això. Ara potser encara canvien algunes coses. Però la casa, segueix, al número 10 de Downing Street.