Després de més de dues dècades de silenci expositiu, de no veure en públic els treballs de Joan Rom, ara, al Museu d’Art Modern de Tarragona, podem descobrir unes quantes peces de la seva producció artística més recent elaborada entre el 2019 i l’actualitat.
Joan Rom: El lloc
Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT)
Santa Anna, 8, Tarragona
Es tracta majoritàriament d’obres més o menys escultòriques, més o menys objectuals, compostes per fragments de materials diversos. Són escultures de formes indefinides, canviants, adaptables; escultures fetes de fragments trobats a les muntanyes de runa, als abocadors de deixalles, als llocs dels enderrocs.
Aquests fragments que l’artista recull són restes de materials desgastats pel pas del temps, per l’ús i per l’abús, per les inclemències meteorològiques, per l’abandonament, pel rebuig. Són materials abandonats que l’artista recupera i dignifica, materials de desfeta que es refan, es recomponen i passen a tenir una altra vida com si es tractés d’una mena de reencarnació o de renaixement.
Rom tria i recupera tots aquests materials rebutjats, els recicla, els reutilitza i els dona noves significacions, nous valors, altres connotacions.
A les sales d’exposicions temporals del Museu hi trobem, per exemple, Fenedura, una obra feta de pedres i còdols de color fosc, gairebé negre, travessats i relligats amb un fil de niló a la manera dels rosaris o dels collars. La peça està penjada a la paret d’una manera que recorda, remotament, un tall, una ferida o una vagina.
Calendari és una altra treball de paret que està fet amb els mateixos materials, la mateixa tècnica i la mateixa forma de presentació. Però ara els còdols estan penjats a tires com les rastelleres d’alls. La seva col·locació i repetició fan pensar en algun ordre, una cadència o una seqüència determinada. Com indica Marc Navarro, el comissari de la mostra, peces com aquest Calendari “proposen una mesura del temps alternativa establerta a partir de l’agregació de materials”. Davant seu, unes petites fotografies mostren Coses penjades dels arbres, en aquest cas, retalls de plàstics esfilagarsats que han quedat enganxats als branquillons dels arbres per l’acció del vent i de l’atzar.
En un racó, trobem BrrrR (La nit escapçada), una peça també de paret feta amb un retall del folre interior d’una caçadora utilitzada i gastada. En aquest cas, les connotacions i les referències al cos humà i al pas del temps són inevitables.
A la sala contigua hi ha dues esplèndides obres que ocupen un pany de paret cadascuna, dues imatges molt suggestives i d’una gran força expressiva. Es tracta de Vedat i de Idil·li.
També són peces penjades però, ara, els enfilalls estan fets de fragments ceràmics i cables d’acer. Els fragments són restes de totxanes gastades i erosionades que semblen vèrtebres i que esdevenen una mena de grans collars o de columnes vertebrals trencades i recompostes. Les dues estan suspeses tan sols per dos punts de suport i es deixen caure per tota la paret fins a recolzar-se en el terra; d’aquesta manera posen en contacte allò vertical i allò horitzontal i fan que l’espai sigui un element constitutiu de l’obra.
A la mateixa sala tornem a trobar uns altres exemplars de fotografies de la sèrie de les Coses penjades dels arbres que es van alternant amb les obres més escultòriques com si es tractés d’una mena de recordatori.
A la Sala 0, que precedeix l’inici del recorregut per la col·lecció permanent del Museu, hi trobem al mig de l’espai, una peça tridimensional titulada Baba, que té una estructura de fusta recoberta de guix, espart, sorra i pell.
Aquesta obra, que ens arriba a l’alçada del genoll com si es tractés d’un petit moble desconstruït o d’un animal de companyia, està envoltada per una successió d’imatges que ocupen totes les parets. Es tracta de La nit de les arnes, una sèrie de 26 collages que participen del conceptes de fragmentació i reutilització. En aquest cas, són retalls de fotografies de revistes que s’interfereixen, es parasiten, se superposen o es combinen per a crear altres imatges i connotacions.
Cal no oblidar-se de veure, a l’espai de La Capella de la primera planta, Aphanasis, una obra molt interessant feta amb vidre, gomes elàstiques, pedra, cable d’acer, corda i ferro, que ens parla del pes i de la gravetat, de la tensió entre les coses, de l’equilibri precari, d’allò que veiem i allò que desapareix de la nostra vista. El contrast entre el pes i l’opacitat de la pedra, per una banda, i la fragilitat i la transparència del vidre penjat, per l’altra, creen una tensió que ens atrau, ens inquieta i ens colpeix alhora.
Joan Rom (Barcelona, 1954) viu i treballa actualment a Castellvell del Camp. La seva vinculació amb el Baix Camp ha estat sempre molt notòria tan pels seus llocs de residència i de treball (Mont-roig, Reus) com per la seva vinculació al territori.
Durant els anys 80 i 90 la seva activitat artística va ser molt reconeguda i va dur a terme una gran quantitat d’exposicions de les seves obres tan al nostre país com a fora. En aquells moments de la seva trajectòria artística els materials que sovintejaven eren el cuir, el cautxú dels neumàtics, les pells, la llana dels matalassos, les restes de roba usada, els vidres de les finestres dels cotxes. Després vingueren uns anys de silenci expositiu, un silenci honest, coherent i autocrític que contrasta amb la incontinència de molts altres artistes obsessionats en fer carrera.
Joan Rom sempre s’ha guiat per la intuïció, per les sensacions, per allò que veu, que troba, pels suggeriments que es desprenen de les troballes de cada dia. I s’ha deixat portar tan sols per la seva sensibilitat i la seva intuïció.
És un recol·lector de materials o, com diu ell mateix, un espigolador que troba en els fragments i els residus abandonats els seus motius preferits i en la senzillesa la seva forma primordial d’expressió. Un gran artista que sempre ens interessa, que mai ens decepciona.