En el marc del Festival LOOP, Perejaume presentaala Galeria Joan Prats l’exposició "Tres" amb únicament tres obres: Pedra, Quatre columnes i Un capitell amb les quals volevocar els vincles entre els mons mineral, botànic i humà. Així és com, en les dues retrospectives més importants dedicades a l’artista, els criteris expositius defensaven fer reversible la saturació que caracteritza el món contemporani. D’aquí que les seves estratègies siguin les d’anar a mínims i vetllar per una ecologia, no només natural, sinó també cultural. Tal com afirma: “Només tres obres perquè les obres ja no són indiferents a la quantitat, ja no”.La seva obra ha arribat a constituir un corpus complex que combina les propostes teòriques i la producció visual; unes manifestacions artístiques que s’acompanyen de la paraula amb una clara intenció d’entrellaçar-se.
Perejaume. Tres
Galeria Joan Prats
Balmes, 54. Barcelona
Fins al 14 de gener de 2023
D’uns anys ençà la recerca de Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) gravita envers l’acumulació i la contaminació general de mots i d’imatges. El tema recurrent del seu treball és la cultura de l'excés. Ja es va formular aquest exercici al MACBA (1999) sota la consigna “Deixar de fer una exposició”, i més tard a La Pedrera (2011) es va plantejar: “Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!”. Igualment, a Maniobra al MNAC (2015-2016) va fer dialogar obres existents per fer-ne una nova lectura amb aquest lema: “D’imatges n’anem tips. En canvi, les connexions s’han d’inventar”. En sí els tres projectes vinculen en el temps el que ha estat una de les seves inquietuds constants: la necessitat de practicar una ecologia de la representació.
No és casual que, des de principis dels anys 90, no ha deixat de repetir la necessitat de "despintar, de desfer, de desdibuixar i de restituir les paraules i les imatges al seu lloc d'origen, per rehabilitar la nostra relació amb el món".Investiga sobre els límits de la representació i de l'espai museístic, així com sobre la necessitat de restablir una relació directa amb el territori. Per una banda, consumim més del que la biosfera és capaç de regenerar i per l’altra la nostra capacitat d’atenció i de comprensió és insignificant en relació al volum de producció que generem. Com a artista reivindica la vinculació de l’home amb el seu entorn primigeni per alertar-nos de la catàstrofe climàtica i humana a la que estem abocats. Per a ell la naturalesa té un valor mític, és l’origen de tot.
El fil invisible que traça Perejaume acompanya de prop el visitant en un diàleg entre art i natura, entre tradició i avantguarda. És un artista tan arrelat a la terra que té la capacitat de donar valor a allò invisible, i convertir en grans les coses humils: el que és ultralocal en global. La relació de l’home amb la natura i la seva deriva destructiva en tots els àmbits és el denominador comú que lliga Tres.Perejaume convida el públic a deixar-se perdre per aquest bosc poètic, i ho fa d'una manera intimista, amb les sales pràcticament a les fosques i on la il·luminació escenogràfica explora els límits perceptius. La connexió entre obra d’art i món real, la feble separació existent entre allò representable i allò representat són conceptes que desenvolupa no només en les activitats plàstiques, sinó també en les teòriques. És com assistir a una escenificació teatral en què sempre una cosa simula una altra.
S’inicia el passeig amb Pedra(2022), una instal·lació que reuneix una fotografia d’un capitell del s. XVII -original del Palau de Centelles de Barcelona- i una escultura en forma de pedra natural tallada en el mateix capitell. Es complementa amb un vídeo que ressegueix el procés de metamorfosi que converteix el capitell en pedra, en un retorn als orígens. Gràcies a un procés d’erosió a base de pressió d’aigua, aconsegueix la semblança a una pedra trobada a la riera de Balà, prop del pantà de Sau. La volguda confusió entre forma i matèria i la teatralitat barroca, de com la pedra és capitell i el capitell és pedra, són alguns dels conceptes que centren aquesta proposta.
La mostra incorpora també el muntatge videogràfic Quatre columnes (2021) on Cesc Gelabert, a través dels propis moviments, explica la mudança de l'arbre en carn viva per transmetre la importància de la terra. Una transformació personificada per quatre arbres de Lladurs als quals el ballarí inocula un alè de vida amb el paisatge del cos. Aquest culte als arbres i la presència de l’home com a part del paisatge es tanca amb el vídeo Un capitell (2022), en el que un plataner de Sant Pol, en forma de capitell, es va poblant i despoblant de persones que pugen i baixen amb diverses objectes a les mans com ara un pollastre, una oca, unes flors, un enciam o una guitarra.
La seva producció artística ha evolucionat engranada amb la seva creació literària, i aquest fet ha donat lloc a una poètica d'infinites ressonàncies. En aquesta ocasió, hem triat un fragment del text que acompanya l’exposició. Diu així: “Boscos amb el somriure de l’escultura arcaica. Pedres engrunades sobre les pedres. Homes que es fan terra i arbres que es fan home”.
Heterogeni i plural, Perejaume inicia la seva trajectòria a la dècada de 1970 i en aquella etapa se’l associa a corrents avantguardistes com el dadaisme, el surrealisme o l'art conceptual, però també al romanticisme i al paisatgisme català del segle XIX. Com a hereu del land art també ha realitzat intervencions directament en el medi natural. Tanmateix, la memòria, la tradició popular i el context rural són aspectes importants en les seves creacions. Miró, Brossa, J.V. Foix, Verdaguer, la cultura popular o la realitat de la pagesia són alguns dels referents que l’inspiren per redefinir el concepte de paisatge. Amb el pas del temps es converteix en un creador que duu a terme una experimentació constant amb gairebé tots els recursos expressius: pintura, escultura, dibuix, text, acció, fotografia, vídeo i so. El seu quefer fusiona les pràctiques literàries i les visuals i la seva feina, tant visual com escrita, se centra en la reflexió sobre els límits difusos entre naturalesa, literatura i art.
El 2005 va ser mereixedor del Premi Nacional d’Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya per l’obra Els cims pensamenters i, el 2006, del Premi Nacional d’Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura d’Espanya per la «reformulació de la relació entre art i territori». El 1998 va realitzar les pintures del sostre de la Sala del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, després de la seva reconstrucció. Les seves manifestacions artístiques s’acompanyen de referències textuals que les articulen amb el propòsit d’esdevenir un tot. Des dels anys vuitanta és important la seva producció de poesia, assaig, crítica i llibres d’artista com ara: Ludwig Jujol (1989), El paisatge és rodó (1995), L’obra i la por (Galàxia Gutenberg, 2007), Pagèsiques (Edicions 62, 2011, Premi Ciutat de Barcelona i Premi Lletra d’Or, 2012), Paraules locals (Tushita Edicions, 2015) i Treure una marededéu a ballar (Galàxia Gutenberg, 2018).